15.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 16.05.2018 - 07:24
Es tracta, es tractava, de fer efectiva l’autodeterminació o es tracta, es tractava, només d’amenaçar de fer-la efectiva per poder seure a la taula amb el govern espanyol? Al final, i resumint massa, aquest és el gran dilema que el govern català va tenir sobre la taula a l’octubre. Una part dels seus membres estava disposada a exercir l’autodeterminació proclamant la República –com es va arribar a fer. Però una altra pretenia dur la situació a un punt tal d’ebullició que forçàs la mediació internacional per aconseguir un referèndum a l’escocesa.
El debat no era, no ho és, de cap manera, una qüestió de valenties o de covardies, sinó de projecte polític i d’estratègia. Hi ha independentistes que pensem que és possible, que hauria estat possible després del primer d’octubre proclamar la República i sostenir-la contra la reacció espanyola. I n’hi ha uns altres que consideraven que no hi ha prou força per a fer-ho i que cal trobar la manera que Espanya s’avinga a fer un referèndum a l’escocesa i n’accepte les conseqüències.
De la compareixença d’ahir dels presidents Torra i Puigdemont, en deduesc que aquesta segona posició ha guanyat molt de terreny entre la classe política catalana i que ara és, diguem-ho així, la via oficial. El president Torra va demanar lloc, dia i hora per a reunir-se amb el primer ministre Rajoy i el president Puigdemont va afirmar que som en un període de ‘desescalament’. De ‘desescalament’ unilateral, s’entén, perquè ningú no observa cap símptoma de distensió a Madrid, més aviat al contrari.
Al contrari, perquè el govern espanyol i els partits que sostenen la monarquia han engegat de seguida tantes amenaces i tan diverses que sembla impossible que el govern Torra puga pensar a fer res. El nou president va fer ben fet, ahir a Berlín, d’explicar i remarcar que no calia solament retirar el 155 sinó també aturar la intervenció financera. I que sense això l’autogovern no existia. Però al mateix temps cal prendre nota que PP i PSOE precisament van pactar ahir de no aturar en cap cas la intervenció financera. I encara varen afegir que el 155 es reinstauraria si ells ho volien. Aquestes amenaces són, doncs, el prim marc polític en el qual el govern català haurà de provar si aquesta política de distensió treu cap a res.
La jugada tindrà trellat, doncs, en la mesura que efectivament Europa, o uns quants estats europeus, estiguen disposats a fer ara els passos que no volgueren fer a l’octubre. És veritat que les coses han canviat molt d’aleshores ençà i que la percepció del règim espanyol ara és clarament negativa i no ho era pas en aquell moment. Però ja veurem què passa en realitat. I, siga com vulga, la pregunta sobre què cal fer si Espanya continua sabotant qualsevol intent de solució política negociada hauria de posar-se sobre la taula per a ser resposta. Pel govern, pels partits o per la societat civil. Perquè una cosa que no farem de cap manera, que no farem molts de nosaltres, serà limitar-nos a acceptar amb resignació un blocatge que ja fa una dècada llarga que dura i contra el qual aquest país ha desplegat i activat la revolució política més interessant i apassionant que ha viscut Europa de fa anys. Sobre això, que no es facen il·lusions en absolut. A Madrid, vull dir.
PS. El debat sobre la utilització política dels piulets del president Torra continua i avui us recomane dos articles excel·lents que en parlen: el de Pere Cardús i el de Thomas Harrington.