Lloc, dia i hora?

Molt clar. Molt esclaridor. Alhora que a destemps dels esdevenir reals. I no pas per inapropiats, tot al contrari. Sinó per com difícil és a voltes guardar l’ideal dins una pluja de realitat. Sí, molts no estem ni estarem disposats a resignar-nos. Però, el nostre índex de control en aquest joc a varies bandes, és una fracció, i no pas la totalitat. I sí, els temps són diferents. Cada dia que pasa l’entorn es mou. Però la incògnita encara la tenim oberta. Qui sap si era la mateixa incògnita del dia 10-O? Que consti que incògnita no es ni un sí, ni un no. Encara potser no ens plogui un Bélgica.

Ja vam comentar que necessitarem una altra ronda de porres i sang. Això tindrà dues conseqüències positives per al procés cap a la república. De nou l’estat espanyol tornarà a trepitjar una línia roja molt difícil de digerir per la comunitat internacional, i en segon lloc, servirà de relat dissuassori per a l’efecte dominó.
Quants d’aquests possibles subjectes polítics, Véneto, Còrsega, Bavària, etc. que suposadament han de molestar per imitació del procés català hauran tingut la resiliència, la perseverança i la capacitat d’entomar el dolor? Diem-ne que serà el preu que haurem de pagar perquè la nostra excepcionalitat sigui acceptada. Un altra, potser pitjor, 1/O.
Sense oblidar l’economia, i la capacitat nostra de modular la “parada econòmica”.

Irònicament podria dir que com és que ara es diu que som en una fase de “desescalament” quan es deia que s’havia acabat la via unilateral??? Si com bé dius, Vicent, del que es tracta ara és de fer la farina plana, acatar el que vingui de Madrid, acceptar les poques engrunes enmig de la tempesta que no s’atura, ans al contrari, serem molts els que no ens trobarem reconeguts en aquest govern ni en aquesta estratègia.
Per a Madrid es tracta ara de que Europa vegi l’aparença de diàleg de Rajoy davant els irreductibles catalans; per a nosaltres es tracta de fer República, no només de parlar-ne; es tracta de que surtin de la presó els que hi són, de que puguin tornar lliurement els exiliats sense que els empresonin. I ara com ara els vents que bufen són tot el contrari, i bufen amb força. Vidal Aragonès ha parlat ben encertadament…

Jo vull interpretar la declaració d’avui com un recordatori, a Europa bàsicament, que els catalans som els pacífics i dialogants d’aquesta història, davant l’immobilisme espanyol. Sobretot en un moment de màxima intoxicació mediàtica. No em fa molta gràcia, però ho veig útil.

Desfer el 155 no té gaire recorregut, tret de restablir alguns càrrecs i ordenar algunes mesures (sí, he llegit el vostre reportatge). No estic infravalorant la feina a fer, simplement que un cop desfet, tornarem a tenir una comunitat autònoma no-autònoma.

Jo no estic segur que tinguéssim la massa crítica a l’octubre per proclamar la República i sostenir-la. Ho podríem haver aconseguit, o no. Però crec que l’única manera de guanyar és seguir fent pressió, pas a pas, no fent ni un pas enrere en els nostres drets democràtics i, la veritat, pensant en la nostra estratègia i no en què farà o deixarà de fer Espanya. Espanya només proposarà un referèndum quan ho vegi tot perdut, i llavors ja no caldrà fer cap referèndum.

Evidentment que sembla anar per on comentes: fer seure a la taula de negociacions a l’estat espanyol i a algun mitjancer internacional, preferiblement del pes de la pròpia comissió europea o fins i tot d’Alemanya. Però tot i que hi estem molt més a prop que l’octubre passat, dubto que es pugui aconseguir mediació d’aquest calibre contra la voluntat i les pressions internacionals de l’estat espanyol, que internament (i cada cop més de cara a fora també) no fa més que accelerar el tren pel pendent de baixada d’una forma esgarrifosament suïcida.

Sembla que potser els catalans encara anem amb el ciri a la ma i que continuem creient que solament amb els somriures i sense trepitjar cap ull de poll, podrem aconseguir el nostre objectiu. Mentrestant tenim un bon grapat dels nostres polítics tancats a la presó o sense poder trepitjar territori espanyol.

Jo també era dels que creia i defensava que s’estava fent el correcte i que Europa ens donaria suport i l’empenta necessària per aconseguir-ho.

Però ara, com a molts d’altres ja m’ha caigut la vena dels ulls. Segueixo creient que la no violència és el camí, però se’m fa difícil d’entendre la impunitat dels qui se salten les lleis (les seves), la ètica i el civisme i no fan més que mentir i atiar l’odi. Com pot ser que ningú d’Europa en digui res?

L’explicació no és simple ni única, però un dels factors de més pes és qui té el poder. I quant en té. És evident que de cara a fora l’Estat espanyol vol aparentar que té tot el poder i que ho té tot sota control. Però, és així? És veritat que el nostre govern tenia tan poc poder que no va poder defensar la República, per por a mals molt majors que el que ja hem patit?

I una altre de les branques del poder és la capacitat d’influïr. Fins ara l’Estat espanyol ha estat capaç de fer que Europa mirés cap una altra banda. Però quant de temps més poden aguantar-ho, sense que Europa perdi més credibilitat?

Totes aquestes preguntes de difícil resposta, porten a una altra pregunta encara més important: si al final aconseguim asseure’ns a una taula de negociacions, ja sigui amb o sense intermediaris (sempre preferible que hi siguin!), quina serà la balança de poders?

Tot i que potser més importants que els poders reals, siguin els poders aparents. Potser per això la repressió, el linxament mediàtic i les mentides…

De cap manera s’ha d’admetre que mantinguin l’intervenció financera. No hi ha res , cap precepte legal que la justifiqui, i molt menys que tornin a aplicar el 155.
Això seria la demostració final que no accepten el resultat de les eleccions i per tant hauria d’obligar Europa a prendre mesures i nosaltres a revoltar-nos.
Per la resta, sí. Això s’ha d’acabar amb un referèndum vinculant acceptat per tothom. No hi ha una altra sortida realista, a menys que en les properes eleccions municipals i Europees els independentistes aconseguim un 60% dels vots.

Cal inventar mecanismes per aturar el drenatge de l’economia dels catalans cap a Madrid. Vet-ho aquí. Hem de ser creatius i crear formes que l’Estat no pugui impedir per tal que la nostra renda reverteixi al país i la seva gent. Organismes que treballin per al país i que funcionin com a ONG o altres que permetin invertir rendes exemptes d’espoli. Amb transparència i honestedat per part dels nostres administradors.
Els unionistes catalans cada cop es vindran més amunt. Ens han perdut el respecte i ho tenim perdut com no siguem capaços defer servir la globalització i les tecnologies al nostre favor. Discretament, fins que sigui un fet.
No esperem res d’Espanya ni d’Europa (oficial). Si després s’asseuen a dialogar benvingut sia, però si ens quedem esperant no aconseguirem més que trencar-nos colpejant contra el mur.

Avui que tenim govern Renfe ha tornat a ralentir sospitosament els combois, almenys en la línia 3 que aquests mesos ha estat funcionant sorprenentment bé. Ens volen desquiciats i esmaperduts. O potser sóc malpensada, que també..

La roda de premsa a Berlin ha estat decepcionant. Tornem a ser hamsters?
Rajoy ja ha dit que el rebria per parlar “dins de la llei”. I els polítics nostrats no diuen el que és l’argument fonamental (com ja vaig escriure el meu bloc quan Puigdemont va anar a Genève): els catalans no podem canviar les lleis de l’Estat perquè només som una 15% de la població i mai no tindrem majoria al Congreso per fer-ho.
La qual cosa ens aboca, indefectiblement a la unilateralitat. Aquesta legislatura, doncs, serà tornar a entrar en la roda de la història interminable.
Com és que ningú diu que dos milions de vots a Catalunya equival, en proporció, a 13 milions de vots en el conjunt d’Espanya? Si 13 milions d’espanyols volguessin canviar una llei, els seus representants tindrien la força de fer-ho.

Després de l’immens error de no fer efectiva la república el 3 d’octubre -o el 10- els polítics han tornat a cometre l’error de nomenar un president “net”, i ja hem obtingut resposta: continuarà la intervenció financera, qualsevol proposta donarà lloc a l’aplicació del 155 (si és que formalment es desactiva després de la presa de possessió de Torra) i només es parlarà de coses que siguin dins de la llei (és a dir, que ni tan sols es podrà posar en marxa la llei de probresa energètica, per citar només un exemple).

No es tracta, doncs, de “desescalar”, sinò al contrari.
Ningú no farà res per nosaltres. Ho hem de fer sols. La gent.

Avui em sento absolutament estafada pels nostres polítics.

Jo no veig que Espanya arribi a fer cap concessió si no és sota una pressió molt gran d’altres estats. Molt gran.
I no veig que cap altre estat o combinació d’estats arribi a fer aquesta pressió si no és que a Espanya està passant una cosa molt grossa. Molt grossa.
Aquest pensament i l’actitud dels nostres polítics em fa pensar molt en l’actitud dels primers ministres britànics Chamberlain i Churchill en relació a Hitler per raó de la segona guerra mundial.
Chamberlain, en paraules de la Viquipèdia, “creia que fent concessions a Hitler seria possible evitar una nova guerra entre Alemanya i el Regne Unit. En tornar a Londres, després de la signatura d’aquest acord [Acord de Munic], va declarar que aquest pacte significava “pau per als nostres temps”.” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Neville_Chamberlain)
Al cap de poc temps la realitat el va desmentir radicalment. El seu successor en el càrrec, Winston Churchill, es va veure obligat a anar a totes en la guerra que havia començat i llavors sí, amb l’ajuda d’altres estats, va acabar vencent l’Alemanya Nazi.

Espanya negociarà el que li manin, quan l’amenaça de la bancarrota sigui imminent. La capacitat d’endeutament d’un país té límits, encara que ells simulin que tenen carta blanca. No serà una qüestió de repensar-se les barbaritats que han fet, perquè això no ho saben fer, sinó que serà una solució imposada a costa de fortes pressions econòmiques. El nostre procés no acaba d’afectar a Europa, perquè de moment només els crea problemes de coherència i de principis. Poca cosa encara, però quan els comenci a crear problemes econòmics greus –no hem d’oblidar que som la locomotora econòmica de l’Europa del sud–, llavors se’ls haurà acabat la fatxenderia i s’hauran d’asseure i negociar en presència d’un intermediari just. Que això seria molt més ràpid amb una vaga indefinida, segur, però sembla que pels polítics, ara no és el moment. Mentre no se’ls passi l’arròs, continuarem tenint possibilitats. Veig però, per part dels companys comentaristes molta lamentació i poca paciència.

España no negociarà i no hi ha ningú a Europa que tingui prou força per a obligar-los. L’única possibilitat que hi veig és que Alemanya i França entenguin que la UE se’n va en orris quan Espanya faci fallida i que ara per ara Espanya és massa gran per poder-la obligar a redreçar curs. La hipotètica independència de Catalunya deixaria l’estat espanyol en una posició de feblesa extrema. D’altres nacions ibèriques ho aprofitarien per fer guillar poc després. Els trocets que en quedin tindrien un tamany similar a Grècia, que la UE no va tenir cap problema a pressionar.

¿No haviem de guanyar el relat amb ELS CONCEPTES? .

DONCS, perquè acceptem negociar amb gent innocent a la presó, amb Espanya segrestant la Generalitat amb el 155?
¿I robant-nos amb el control financer de la institució?
¿Perquè en el relat es parla amb la paraula ESPOLI que NO utilitza ningú a la vida normal i molts no saben ni que vol dir ????

¿Perquè no parlem clar que s’entengui?

ESPANYA ENS ROBA COM A UNA COLÒNIA.
ELS SEUS JUTGES ENS TRACTEN COM ESCLAUS SENSE DRETS
A EUROPA PERMETEN QUE neofeixistes ENS matxaquin.

¿LLAVORS COM ES POT REUNIR EL NOSTRE PRESIDENT AMB ELS QUE ENS ROBEN, oprimeixen empresonen I bastonegen PER VOTAR ???? ….I PERSEGUEIXEN MESTRES, Mecànics, BOMBERS, PERIODISTES rapers, ARTISTES, CENSUREN EXPOSICIONS … ENS DIUEN TERRORISTES, xenòfobs, NAZIS, supremacistes ….

EL MISSATGE QUE ENVIA A EUROPA ÉS … NO PASSA RES … ENS REUNIM … I EUROPA JA ESTÀ TRANQUIL·LA ….

El fet de no tenir un exèrcit poderós no ens permet negociar res. No ens adonem que l’Estat Espanyol no negociarà mai, és que no els coneixen després de segles de colonització? Però nosaltres hem de seguir endavant amb la República, cada llacet grog, cada manifestació, cada discurs, cada article és un mahó de la república. Per altra banda la venjança de l’estat no s’acabarà fins que no ens vegi organitzats i combatius, els presos actuals i els que vindran no tornaran a casa fins que la República de Catalunya ho exigeixi. O és que algú es pensava que l’aposta independentista era un farol? Ha arribat el moment de posar-se en marxa.

DONEM UN VOT AL DISCURS D’INVESTIDURA
Certament les declaracions d’ahir d’en Torra i sobretot d’en Puigdemont dient allò d’un “període de desescalament “són desconcertants però en n’aquest format periodístic no els poden donar la importància de que defineixin cap estratègia sinó més aviat podrien ser una certa escenificació de mostrar la voluntat de diàleg enfront de Rajoy i preveient que aquesta setmana hi podria haver moviments de la judicatura europea…

En tot cas la iniciativa és del cop d’Estat. La primera “felicitació” de Rajoy i Sánchez ha sigut l’amenaça i seguir amb la generalitat intervinguda. L’estratègia repressiva continua, ara centrada sobretot en la societat civil organitzada, en els CDR i em fa temença el cert abandó que reben per part de les institucions i les organitzacions com ANC i Òmnium.

Per tant, amb aquestes dades, serien molt cecs (Torra i Puigdemont) de pensar en cap distensió. No haurem d’esperar gaire per veure les primeres mesures que pren el nou govern. Primer que aixequin el 155, que ocupin la Generalitat i que treguin el micros del CNI. La complexitat de la situació no vol judicis d’intencions ràpids. Jutgem els fets quan denotem que darrere hi ha una estratègia.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Llegeixo l’article sencer. Gràcies, Partal.
I els comentaris en diagonal, en els quals em sembla detectar la sang calenta tradicional i molta dependència de l’altra part, la salvatge.
L’escenificació d’ahir a Berlín em va sobtar i em va semblar -amb totes les deficiències que es poden entendre- prou contundent i expressiva de la situació. Em va agradar.
Ara hi ha un segon moment fundacional clau: discurs d’investidura i cares concretes dels consellers i conselleres. Per mi , que tot(e)s tinguin plena operativitat i que es posin a amnar amb altura, força i sense manies.
El país ha perdut molts llençols, però en troba de perduts cada dia que passa. Avui mateix, a Bèlgica.
Llibertat presos polítics !!

No, si us plau, no caiguem una altra volta en el miratge de les institucions de la UE, aquestes institucions són fetes per a la vergonyosa política internacional, per no donar la cara, d’aquí que la UE sigui nul·la de portes endins. No hem de demanar res a aquest fiasco que en diuen UE. Aquest error ja l’hem comès un cop, no hi tornem.

Sols tractes bilaterals amb els estats que ens interessin: els del centre i nord d’Europa, EEUU, Israel, Rússia, Brasil… Relacions bilaterals sobretot no oficials, cal reconstruir un diplocat a l’ombra, de sottogoverno.

Aquesta via de negociació forçada no la veig per enlloc, l’instint de pervivència dels partits polítics els duu a agafar-s’hi com a un clau roent, però es cremaran i cauran més aviat que no tard. Cal que l’ANC comenci a fer el que sap fer: pressionar de forma assenyada.

A VilaWeb hi ha un curiós cas d’al·lèrgia als verbs acabats en -ejar (bloquejar, boicotejar) i els substantius acabats en -eig (bloqueig), que són reemplaçats de forma sistemàtica per verbs acabats en -ar (blocar, boicotar) i substantius acabats en -atge (blocatge), respectivament. Avui en Partal fa servir el verb “sabotar” (“Espanya continua sabotant”). Aquest verb no apareix en el GDLC ni en el DIEC2.

Vull dir per endavant que la correcció lingüística de VilaWeb no té parangó amb la de cap altre mitjà digital català. I també vull deixar clar que, en la majoria de casos, els mots en -ar i -atge són tan correctes com els mots en -ejar i -eig. Ara bé, no hauríem de dur les nostres manies lingüístiques fins al punt d’usar mots que ni tan sols apareixen en els diccionaris, quan podem usar morfologies diferents (sabotejar) que sí que hi surten. Si no, qualsevol dia ens assabentarem que hi ha gent que vol bombar Barcelona, o que demanen que s’hi faci un bombatge.

La foto de la reunio seguremanet sera al sofaret blanc per on ja hauran passat aquesta setmana Sanchez, Ribera, etc. Torra va dir que el primer que demanaria a Rajoy es el dret a l’autodeterminacio, suposo que aixi ho fara. I segur que tindran moltes altres coses de que parlar…

Rebra una negativa “ni quiero ni puedo”, pero jo soc dels que penso que el treball diplomatic social i judicial catala per assolir aquest objectiu legitim i internacionalment reconeugt fara que aviat pasem del 47% al 50% de soport als partits independentistes i llavors comencaran a tenir un problema molt mes serios… Sempre i quan aqui fem bones politiques i ens mantinguem ferms i clar i honestos en l’objectiu i no ens “venem per un plat de llenties” com es diu vulgarment…

El dret a l’autodeterminacio demanat per a defensar la cultura i identitat i benestar d’un poble mai sera negat per la “International Court of Justice”, de fet l’article primer punt dos (es a dir al segon paragaraf) del tractat nacions unides ja en parla:

2. To develop friendly relations among nations based on respect for the principle of equal rights and self-determination of peoples, and to take other appropriate measures to strengthen universal peace;

O ens donen un referendum d’autodeterminacio oficial, o estaran cavant la seva propia tomba, i crec que ho saben, els qui siguin una mica intel.ligents ho saben.

Si volen primer fem un referendum per aclarir si som nacio o no. I si ho som, fem el d’independencia. I si el guanyem, ells i nosaltres podrem viure en pau i la llarga serem “carn i ungla” com sempre hauria d’haver estat, a part de ser un exemple mundial de com es sol.lucionen els problemes terrritorials al mon, Catalonia, Spain, and the EU.

Perdoneu si em repeteixo, però encara m’he de llegir els trenta i escaig comentaris. Agraeixo molt l’editorial perquè un cop més posa llum a dues posicions respecte la situació actual que poden conduir a dues estratègies. Ja fa mesos que Partal va posar llum a dues estratègies en absolut il·luminades ni explicades abans del 21D, i que es van fer dramàticament paleses el 30 de gener. En aquell moment, les dues estratègies palesades eren, l’una el control interior mitjançant l’aixecament efectiu del 155 a base de fer bondat implorant clemència a Ñ (ERC), i l’altra la internacionalització al màxim d’un conflicte que no serviria de res intentar atenuar. Hi va haver intents de fer-les complementàries … sense èxit. No sé si m’equivoco de molt, però diria que l’estratègia de l’època (fa tot just quatre mesos, què ràpid que es mou tot!) de fer molta bondat per aconseguir la comprensió de Ñ i tornar al marc autonomista de repartir-se engrunes, això ja no ho defensa gairebé ningú. Respecte a la internacionalització, també diria que gairebé ningú gosa posar en dubte el seu èxit. Segons l’editorial d’avui, ara mateix sembla (i dic “sembla” perquè potser només m’ho sembla a mi) que les dues estratègies en confrontació ja siguin diferents: l’una, la de la internacionalització, ha evolucionat cap a patrocinar una acumulació d’evidències antidemocràtiques d’Ñ sobre les taules de les institucions europees, per tal d’intentar que Ñ sigui forçada a seure en una taula de negociació amb mediació internacional; i l’altra, encara per madurar, intentar forçar una nova finestra d’oportunitat que permeti repetir la seqüencia dels dies 1-3-10 d’octubre, i actuar diferentment de com es va fer: tant Puigdemont com Torra han reconegut que la suspensió de la declaració del 10-O va ser un error; però l’Elisenda Paluzie portava ja setmanes insinuant-ho. Efectivament, lo d’ahir és una posada en escena de la primera de les dues estratègies actuals, que com molt bé diu Partal, només pot funcionar “en la mesura que efectivament Europa, o uns quants estats europeus, estiguin disposats a fer ara els passos que no volgueren fer a l’octubre”, literalment. I pel que fa als votants rasos, jo finalment agraeixo que la CUP hagi permès la investidura de Torra (per donar aire a aquesta possibilitat), però també agraeixo que hagin amenaçat de fer la legislatura inviable; i qui hauria d’entomar l’amenaça no és el pobre govern Torra, que poca cosa hi podrà fer, sinó les institucions europees. Si no es mou res, legislatura inviable i eleccions a partir del 27 d’octubre; i en el moment de noves eleccions, si Europa ha mogut el cul, jo faré bondat, però si no, a votar la CUP el màxim de gent possible, i que rebenti tot!

Potser a l’octubre hi havia 36 diputats disposats a implementar la República i 36 diputats que esperaven que Ñ negociaria. Potser.

Però el que és absolutament segur és que n’hi va haver 72 que van decidir no complir la promesa donada, oblidar-se completament del mandat democràtic de l’1 d’octubre, i rendir-se incondicionalment a la dictadura borbònica.

Tot el que ara passa és conseqüència directa d’aquella rendició i, de moment, els 70 segueixen decidits a obeir el que digui Ñ i a suplicar un diàleg amb els feixistes que ara, abans i sempre saben i sabien que no es produirà mai. MAI.

Lloc, dia i hora per fer què? Per tornar a deixar-nos enredar per una quimèrica mediació europea que tothom -TOTHOM- sap que no es produirà fins que no controlem efectivament tot el territori?

Amics, el lloc, dia i hora són el carrer i a partir d’ara mateix i fins a la victòria. Res més.

Molt d’acord amb n’Antoni Oller. A mi la situació em recorda l’evolució de la revolució rusa. Al principi els menxevics eren el sentiment majoritari. Pretenien fer uns ajustos al sistema. Al cap d’un temps el bolxevics es van acabar imposant vist que amb ajustos només no s’arribava enlloc. Potser estic envoltat de massa gent afí, però estic veient molts, molts que estan fent el click de votar la CUP si això no avança. Si JxCat, PDCat i ERC segueixen fent el préssec, a les properes eleccions m’ensumo que s’hauran de barallar per veure qui és el segon dintre dels partits independentistes. De moment faig confiança al 130 i 131 presidents, però si marejen gaire la perdiu, força CUP i que rebenti tot.

Jo sóc positiva per naturalesa i llegint la premsa d’avui, crec que la visita de Quim Torra a Puigdemont a Berlin ha estat un altre gran encert del sobiranisme
Un grandissim encert perque ens ha permés exposar lliurement i en detall a Europa quins han estat els nostres primers passos i quina es la resposta del gobierno
A més, Brusel.les ha denegat l’extradiciò i ha aixecat les cautelars als consellers … qui sap si aviat no els tornarem a veure a tots junts fent pinya a Berlin o a Brusel.les establint el govern a l’exili

Tant la via unilateral com la de la catxa (fer veure el que en realitat no era) tenen coses bones i dolentes.

La via unilateral té l’avantatge de l’efecte sorpresa (l’Estat espanyol ni s’esperava ni està acostumat a una cosa així, i per tant hi està poc preparat), de no haver d’esperar ni necessitar legitimitats externes (al remetre’s a una legitimitat anterior, històrica, que el referendament democràtic no fa més que avalar), de mobilitzar en un vaitot el conjunt de l’independentisme. Té la feblesa de l’alt risc de fracassar (directament o de portar a un enfrontament violent de conseqüències imprevisibles), comportant això una repressió terrible; de poder ser sempre acusat de no haver comptat amb suficient aval democràtic, quedant així privat de qualsevol mena de suport exterior, o si més no de la majoria de països de la comunitat internacional.

La via del bluf té l’avantatge de no portar les coses fins a la sang, comptant així, a l’interior, amb un cert suport o comprensió per part d’individus o sectors no independentistes, i des de l’exterior, potser, igualment, beneficiar d’una certa tolerància. Té el defecte, però, de no acabar de mobilitzar tots els recursos de l’independentisme (ja que en el fons no es va a totes) i de dependre molt, massa -en l’acció i en el seu tempo-, del que farà l’adversari. Encara més que la insurrecció, només està preparat per a un escenari: que l’adversari s’avingui a negociar. No està preparat, doncs, ni per a triomfar plenament (ja que no és l’objectiu), ni tampoc per perdre (entomar la repressió). Per damunt de tot, però, falla la mateixa possibilitat d’enganyar l’adversari; tard o d’hora aquest veu que tot és només un simulacre, i un cop sap això entén que no s’està preparat ni hi ha voluntat d’anar fins al final, amb la qual cosa es pot procedir a reprimir el moviment sense córrer cap risc.

Sóc del parer que l’Estat espanyol ens acabarà col.locant davant del primer marc d’acció: rendició o desobediència, caixa o faixa. Potser haurà estat bé d’haver fet en el seu moment la prova de forçar la negociació brandant el fantasma de la insurrecció (el fracàs de l’intent haurà obert els ulls a molta gent dins i fora de Catalunya i l’estat), però és prou evident que el proper cop, en la pròxima oportunitat la cosa haurà d’anar de veres: els “assajos” s’han acabat per sempre més (o almenys hauria de ser així!!!).

amb a l’exterior amb una (o no plenament)