El retorn de Llobet Gràcia, cineasta

Poques vegades recordo una impressió visual tan enlluernadora com la primera vegada que vaig veure Vida en sombras, el film maleït de Llobet Gràcia del 1947 que, mig segle després, veia en una còpia VHS, aquell món pre-digital.

Qui era aquell cineasta? Per què no el coneixíem? Preguntes que tenien una sola resposta: la censura, el franquisme. Llorenç Llobet Gràcia (Barcelona, 1911 – Sabadell, 1976) s’havia mort una mica després que el dictador. Provenia de la fèrtil tradició dels cineistes, dels cineastes amateurs d’abans de la guerra, un corrent europeu que a Catalunya havia donat aquesta paraula pròpia, cineista. Volien diferenciar així la seva vocació fílmica, experimentadora i inventora, de l’amateurisme que als seus ulls implicava potser passió per filmar però poc sentit de la càmera i del muntatge cinematogràfic. No eren industrials perquè no ho podien ser, però de cap manera eren simples aficionats amateurs, eren cineistes. La paraula es va estendre i la trobem també entre realitzadors espanyols. 

Però, això: d’on sortia aquella meravella, Vida en sombras? En aquells anys sense internet anaves descobrint a poc a poc, en articles d’investigadors relacionats amb les filmoteques, aquests museus vivents del cine, que el film havia estat l’única temptativa professional de Llobet Gràcia. Era evident pels actors, de fama: la parella, llavors matrimoni, formada per Fernando Fernán Gómez i Maria Dolores Pradera, encara no tan coneguda com a cantant. Però la censura havia decapitat molt el film i provocat així una crisi tan fonda en el director que el va apartar del cine.

El film era, és, per ell mateix una síntesi del que el cine ha representat en la vida moderna, que per a Llobet Gràcia era la vida ras i curt. Nascut el 1911, fa néixer el protagonista de Vida en sombras en una barraca, que és on el cine es va començar a veure. Tota la vida de Carlos Duran (impossible el nom de fonts en català, aleshores) gira entorn de la càmera: a catorze anys fa un film i és ja un cineista, esdevé operador de cine professional, coneix l’Ana i s’hi declara durant una projecció del Romeu i Julieta de George Cukor; engega la guerra i sense dubtar-ho agafa la càmera cineista i surt al carrer a rodar la resistència; quan torna a casa troba l’esposa morta de resultes d’un tiroteig; es fa reporter bèl·lic i, acabada la guerra, cau en depressió gairebé catatònica per no voler fer més cine. Passen els anys i la germana aconsegueix treure’l de casa per anar a veure el nou film de Hitchcock, Rebeca, que el retorna a la vida i al cine. 

Així devia ser. La pel·li de Hitchcock era del 1940, a les pantalles de per aquí es va veure no aquell mateix any sinó una mica després, i Llobet Gràcia va tornar a la vida i al cine, com el seu protagonista. Va emprendre el cine professional que havia conegut abans de la guerra com a operador, i ho va fer amb un guió ultrapersonal, gairebé autobiogràfic. No es va deixar res que no volgués. Hi sentim Lluís Companys! Sense doblar, i quan feia només set mesos que havia estat afusellat a Montjuïc. 

Fer el film va ser titànic. Un cop començat el rodatge, no va obtenir el crèdit oficial i Llobet Gràcia es va decidir a finançar-lo ell mateix. No va passar la censura, i es va arruïnar. La Junta Superior de Orientación Cinematográfica la va qualificar, l’agost del 1948, en la 3a categoria, la pitjor de totes de la censura. Va ordenar que s’hi fes un altre muntatge i introduir-hi un seguit de canvis, afegint-hi material d’arxiu i retallant un llarg pla-seqüència. I sobretot va ordenar fer fora el muntador original, Ramon Biadiu, pioner del cine sonor i un dels grans documentalistes de guerra de Laya Films, del govern republicà català.

Llobet Gràcia no va intervenir en aquests canvis, assetjat per greus problemes familiars i financers. Es van fer els canvis i, tot i així, la censura li va donar la qualificació de 2a B, que implicava un gran retard en l’estrena en sales de segona i tercera fila.  No es va poder estrenar fins el 1953, pel maig a Barcelona i pel juny a Madrid, en sales dolentes. La crítica de l’època no el va entendre. Va ser el desastre, la ruïna, la mort en vida per a Llobet.

La bona notícia és que el film ha tornat. Restaurat a fons per la Filmoteca, tant en la qualitat de la imatge com en la durada original i tot allò que la censura hi va llevar, Vida en sombras ha renascut. En un DVD de la Filmo i el segell Intermedio que inclou l’obra completa de LG: els vint-i-dos curts que va fer com a cineista i les dues versions restaurades del seu únic llargmetratge. La primera versió restaurada és del 1983, quan encara no s’havien trobat els fragments mutilats per la censura. La va restaurar Ferran Alberich, que li ha dedicat un documental. El 2008 Vida en sombras es va projectar fora de concurs al Festival de Venècia, causant admiració.

Ara ha fet sensació al festival de Bolonya Il Cinema Ritrovato, que ha premiat el DVD de la Filmoteca de Catalunya (amb Intermedio). Els directors de la Cinemateca de Bolonya, Paolo Mereghetti i Gian Luca Farinelli, van elaborar la llista de trenta finalistes d’obres publicades del febrer del 2018 al febrer del 2019, entre les quals hi havia noves edicions de The Magnificent Ambersons d’Orson Welles i una antologia d’Ingmar Bergman a càrrec de Criterion Collection, l’obra integral de Jean Vigo, publicada per Gaumont, The Deer Hunter de Michael Cimino, de Studiocanal, o Novecento de Bernardo Bertolucci, presentada per Wild Side Video. El jurat va decidir aquest dijous que  el premi era per a Vida en sombras, ex-aequo amb Diamants a la nit, del txec Jan Nemec. La vida a l’ombra de Llobet Gràcia ho és cada volta menys, és més i més lluminosa: i això és una felicitat enorme.