Llista nadalenca de coses a destruir

Els catalans encara estem amarats de moral pujolista –fer país, la feina ben feta no té fronteres, etcètera–, i per això ens costa abraçar la fúria i la destrucció com a mecanismes de millora col·lectiva. Ho vam veure molt bé a Urquinaona, on uns quants joves van començar una revolta i als nostres prohoms els va sortir el Martínez Anido que portaven dins. Tot i això, voler anorrear els aspectes més execrables de la nostra societat no és cap mala idea. Ara que tanquem l’any, i toca allò tan tronat de fer balanç, no és un mal exercici escriure la llista de coses que hauríem de bandejar com a país. Us en proposo cinc.

Al capdamunt de tot, com no podria ser de cap més manera, la Renfe. Sota l’aparença d’una empresa de transports hi ha en realitat un mecanisme de tortura de la població que sembla dissenyat per un comitè de sàdics. No sé com podríem calcular les hores de feina i de son que fa perdre cada dia als usuaris, els nervis i l’angoixa, les situacions indignes i humiliants. Afegim-hi una infrastructura cada cop més deficitària, la prepotència dels responsables i els treballadors, una app que sembla dissenyada per Satanàs, la manca d’alternativa i, sobretot, que el maltractament fa generacions que dura, i tenim un objectiu perfecte per a la fúria ciutadana. Delenda est Renfe, que diria el gran Cató.

El 2023 serà any d’eleccions municipals, i segur que molts voldran veure el seu alcalde sortir en catapulta. Així i tot, cal mirar amunt, cap a les institucions polítiques que més malbaraten diners públics: les diputacions provincials. Que continuïn existint i no se n’hagin transferit les migrades competències a la Generalitat només s’explica perquè són la gran menjadora de tots els partits. Enlloc més de la societat algú que donava lliçons de nova política a Twitter pot acabar cobrant un sou de 72.594,90 euros anuals (més viatges i coses) per fer d’assessor. I a sobre sense eleccions anticipades, és a dir, que els càrrecs són assegurats per quatre anys –d’aquí vénen moltes de les baralles polítiques que veiem últimament. Tancar les diputacions seria un estalvi i un acte d’exemplaritat, al marge d’un desgreuge històric.

Un element més abstracte que també cal eliminar: l’actitud mesella de molts catalans a l’hora de defensar la nostra identitat, i sobretot aquesta fal·lera per voler quedar bé i ser exquisits (una típica trampa que imposen els opressors, per altra banda). Molts grups discriminats, i nosaltres ho som, han après a lluitar, però aquí encara anem amb el cap cot. És incomprensible. Davant dels que ens insulten i ens ataquen, dels que menyspreen la llengua, dels que fan valer els drets de conquesta, la resposta ha de ser la denúncia, el boicot i l’insult de tres o quatre síl·labes, no el somriure.

Ara em permetreu una dèria. També hauríem d’extingir aquest beuratge infecte que anomenem tallat, font de mals d’estómac i de tardes d’irritació a la feina. Si el cafè que se serveix a Catalunya és d’una qualitat baixíssima (ja ho denunciava Josep Pla fa cent anys, i no hem millorat), barrejar-lo amb una quantitat important de llet d’origen ignot i estat dubtós, i a més servir-lo en un got de vidre, és demencial. Si us plau, importem l’espresso macchiato italià, exemple d’equilibri i civilització.

I per tancar la llista de coses a destruir, afegim-hi, només faltaria, Espanya.

Bon Nadal a tothom.