Llista nadalenca de coses a destruir

En el capítol més recordat del programa basc Bricomanía, el presentador, Kristian Pielhoff, explicava com construir de manera ràpida i senzilla una piscina al jardí de casa. La llista d’eines començava de manera força accessible –cinta adhesiva, guix, un tràmec, una pala–, però culminava amb una formigonera i, sobretot, una retroexcavadora. Pielhoff admetia que no tothom té maquinària pesant al garatge, però ell ho solucionava llogant els serveis del seu amic Iker, que procedia a fer l’enorme forat. De tant en tant, penso que a tots ens faria falta un Iker que ens ajudés a enderrocar moltes de les estructures que tenim al voltant, i que el 2025 seria un bon any per a fer-ho. Per seguir la tradició, i com si fossin els briconsells del programa, us en proposo cinc.

Comencem, com no podria ser de cap més manera, per la Renfe, aquesta trinxadora d’hores de son i de feina, responsable de la humiliació eterna de la societat catalana i de la pèrdua de milions d’euros cada any. És ben gros com hem normalitzat que patim un servei pèssim, però ara hi hem afegit la prepotència castellana d’un ministre espanyol de Transports que creu que els perifèrics no ens podem queixar de res, i que encara gràcies que els madrilenys són tan generosos que no ens tanquen les línies. Aquests dies que hem vist els rebels sirians ocupar les principals ciutats del país, pensava si no en podríem contractar uns quants que ocupessin la Pobla de Segur, Puigcerdà i Portbou, i anessin conquerint tota la xarxa, estació a estació, fins a arribar a la de Sants. Allà els usuaris habituals podrien celebrar un exorcisme ritual amb malls, encens i sí, una retroexcavadora. Delenda est Renfe, que diria el gran Cató.

En segon lloc, ens cal bandejar el costum de rebatre dades amb anècdotes, una pràctica cada cop més estesa i que mostra la tertulianització de l’esperit que afecta molta gent. Ho hem vist en el debat recent sobre l’accés a l’habitatge. Uns quants economistes van calcular que fa quaranta anys era possible de comprar un pis amb dos anys de la renda familiar completa, i que ara aquesta xifra s’ha multiplicat per quatre o per cinc, fet que mostra que els joves ho tenen molt més difícil. De seguida, però, surten els que ens expliquen que ells als anys setanta vivien de lloguer, o que els va passar això i allò. Amb tots els respectes, històries irrellevants. Analitzar la realitat només a través de l’experiència pròpia o de l’entorn proper crea unes distorsions terribles i empudega els debats, i també és un bon recurs per als polítics que no volen passar comptes. Tots plegats aniríem millor si miréssim mes sovint l’Idescat.

També és hora d’eliminar la solidaritat per a tapar les mancances públiques. Ho pensava quan veia el sopar que van muntar uns quants cuiners per a recollir fons per als afectats de la gota freda de València, unes imatges que em recordaven Plácido, la gran pel·lícula de Luis García Berlanga. No parlem d’un acte benèfic per a un terratrèmol a Haití, sinó d’uns municipis a tres parades d’autobús d’una de les grans ciutats de l’Europa mediterrània. Per què paguem el sou de milers de polítics, i de centenars de milers de funcionaris de l’Administració General de l’Estat, la Generalitat Valenciana, les diputacions provincials i tutti quanti, si llavors els serveis públics depenen de l’arrodoniment del canvi quan anem a comprar? Em sembla que molta gent se n’ha adonat, cosa que explica l’enfonsament de la recaptació de La marató de TV3.

En quart lloc, hi ha la gent que vol engegar debats des de l’anonimat. Ho visc cada setmana quan el meu article circula per la xarxa que anomenàvem Twitter. Sempre surt algun compte anomenat Coronel Gònades, o la Ratota, o alguna cosa semblant, que creu que allò que penso és totalment inacceptable, i decideix llançar algunes preguntes provocadores per veure si mossego l’ham i m’hi començo a barallar. El problema és que hi ha un desequilibri de poder enorme entre aquell que signa amb nom i cognoms i mostra la cara, i qui s’amaga (els pseudònims de persones identificables són, evidentment, una altra cosa). I de fet, oi que mai no tindríem una discussió amb algú amagat rere una cortina o que portés una galleda al cap? Per què hem de fer-ho llavors a internet?

I per tancar la llista de coses a destruir, afegim-hi, només faltaria, Espanya.

Bon Nadal a tothom.