31.08.2023 - 21:40
Si vius a la muntanya, saps millor que ningú que estàs en mans d’un destí natural que no sol avisar. La muntanya et lliga i la muntanya et deixa anar. Viure-hi no és fàcil, tampoc allunyar-se’n si s’hi ha nascut.
Quatre germanes juguen dins de casa, una casa en un poble de muntanya, Ulassai, i una d’elles surt un moment al jardí a buscar la seva cinta blau cel i, mentre és fora, la muntanya s’ensorra i les seves tres germanes moren. “La salvació no serveix per a res si només et salves tu”, diu Michela Murgia a Som tempesta (2020).
El 8 de setembre de 1981 hi va haver una altra cinta blau cel que va esdevenir primer art i després segur que llegenda, al mateix poble, a Ulassai. Va ser gràcies a l’artista sarda Maria Lai (1919-2013), una de les figures femenines més importants de l’art italià de la segona meitat del segle XX. Hi va participar tot el poble i va ser la primera obra d’art relacional en l’àmbit internacional.
La llegenda sarda de la nena de la cinta blava és coneguda per Sa rutta de is’antigus (en sard, ‘la cova dels antics’), i passà al 1681, quan una gran esllavissada s’endugué una casa de la part més alta de la muntanya. Van morir les tres nenes que eren dins de la casa, i la quarta es va salvar perquè havia sortit a buscar la cinta blau cel. Els vilatans hi van veure un miracle i la història va anar passant de generació en generació i agafant aires de llegenda. I per això els bressols de totes les criatures del poble tenien una cinta blau cel lligada al capçal, perquè les protegia. Fins que tres-cents anys després Maria Lai la convertí en art i hi féu participar tot el poble. Té tot el sentit del món que Maria Lai, nascuda a Ulassai, consideri que és l’obra que més la representa.
“Els habitants es van prendre molt seriosament el valor simbòlic d’aquell gest i va fer falta un any i mig de negociacions per aconseguir que tothom acceptés sentir-se lligat artísticament a persones amb les quals hi havia rancúnies i enemistats.” Torna a ser Murgia, en el seu llibre Noi siamo tempesta, escrit a partir de la proposta de l’estudi de disseny gràfic The World of DOT, de Milà: “un llibre que parla de comunitat a la comunitat”.
Legarsi alla montagna, després de l’enrenou inicial a Ulassai i de les reaccions d’estupefacció dels pobles veïns, va convertir aquesta vila sarda en un museu a l’aire lliure. Però la crítica nacional va valorar negativament el treball de Maria Lai i van haver de passar més de vint anys de silenci fins que la crítica d’art Alessandra Pioselli va saber valorar que era la primera vegada que l’artista i l’obra d’art residien en la figura de l’espectador, que esdevenia el veritable artífex de l’obra. Es tracta de l’art relacional, en què l’artista deixa de ser el centre d’atenció.
Lai fa art amb la comunitat i per a la comunitat, i implicant-hi tot el poble també el situa al mapa i el fa partícip del que pot ser una reflexió artística sobre història i llegenda o sobre els lligams entre les persones i el lligam amb la terra, lligams que no necessàriament han de ser beneficiosos, també estem lligats amb qui no ens avenim, hi tenim una relació de la mena que sigui.
El fil blau cel de Maria Lai a Ulassai evidencia tots els lligams i traça un teixit, un mapa, al poble, que no deixa ningú fora, però “les famílies que tenien bones relacions afegirien a la cinta que els lligava un bocí de pa decorat, i les que no tenien bones relacions acceptarien la cinta com el senyal del límit respectuós entre les parts”. Lai, doncs, va fer que els habitants d’Ulassai es pronunciessin a la vista de tothom sobre les relacions que tenien amb els seus convilatans.
“I si les històries que ens ensenyen de petits fossin diferents? I si, en comptes de fer que els nens s’adormin somiant que estan sols contra el món i els uns contra els altres, els oferíssim aventures en les quals poguessin ser forts junts?” Murgia a Som tempesta ens explica setze històries col·lectives que van canviar el món “perquè gairebé ningú les explica, com si no fos important transmetre’ns les històries de les quals hem estat conjuntament protagonistes, sense herois a qui assignar la feina de ser millors que nosaltres”.
No hi ha cap persona sola que pugui ser millor que un nosaltres, la suma de la gent aconsegueix potser no moure muntanyes però sí lligar-les, lligar-s’hi, lligar tots els vilatans a un concepte d’art que no és que els interpel·li és que sense ells no existeix, sense tots ells junts.
Aquestes dues senyores de la foto, endolades i desdentades, devien ser de les més grans d’Ulassai (un poble de més de 2.000 habitants el 1981, que el 2018 ja només en tenia vora 1.400) i no costa imaginar que devia ser difícil convèncer-les perquè lliguessin casa seva, la casa dels seus pares, els seus avis, besavis i rebesavis, a la casa dels veïns. Les puc sentir preguntar: però això per a què servirà? I Lai els devia respondre una mica el que escriu Murgia: “Potser l’art serveix per a això, per fer visibles els fils amagats entre les persones i entre les coses”.
La d’Ulassai potser no és una història que va canviar el món, però sí que va canviar el poble, és clar que sí. Aquells fils blau cel, qui sap on paren, però estic força convençuda que els habitants d’aquesta petita vila sarda encara els veuen, per a ells encara són visibles, i fer visible la relació amb la comunitat no és només que sigui l’essència de l’art relacional, és l’essència d’aquells nosaltres que surten al carrer en massa per votar, per protestar, per salvar vides, per canviar lleis, per denunciar injustícies… Sempre és millor salvar-se junts que no pas sols, com aquella nena del 1681 a qui la muntanya li arrabassà tres germanes. Si hagués sabut que seria l’única supervivent, si hagués pogut triar, qui sap si no hauria deixat anar aquella cinta que esdevingué llegenda primer i art després i en acabat un altre cop llegenda.
