Lligar en silenci

– “Oh, he fet un match a Tinder! Ho vaig a explicar al meu millor amic.”
– “Filla, a sopar! Què feies tanta estona?”
– “No res, mare. Estava mirant el Twitter.”

És una evidència que les formes de lligar estan canviant. Cada vegada més, la gent jove utilitza les xarxes socials o les aplicacions exclusives per conèixer gent per parlar amb persones a les quals els seria difícil acostar-se en un entorn de socialització tradicional (com un bar o una discoteca). El desenvolupament de la tecnologia ha facilitat l’expansió d’aquestes apps, que van viure l’explosió fa cinc anys i que, des d’aleshores, han experimentat una progressiva popularització i generalització. Actualment, l’aplicació per lligar més popular és Tinder, amb més de 50 milions d’usuaris. I de tot plegat, se’n parla de manera oberta? Als usuaris de les aplicacions els fa vergonya explicar que lliguen per Internet?

Segons una enquesta pròpia, sorprèn que, tot i l’auge de les aplicacions per lligar per Internet, més d’un 70% de les persones consultades no utilitza cap d’aquestes aplicacions, però, tot i això, 74 dels 124 joves coneixen, com a mínim, una persona del seu entorn que en fa servir. D’altra banda, del total d’usuaris d’aquestes aplicacions, més d’un 85% va reconèixer que només explica que lliga per internet als amics o als amics més propers, mentre que els joves que ho expliquen a la família representen només el 5% del total dels enquestats.

Així doncs, són molt poques les persones que expliquen obertament a la família que lliguen per Internet. I per què passa això? Alguns dels arguments que utilitzen són la diferència d’edat i la falta de confiança amb els pares. D’altres, argüeixen que volen evitar que la família pensi que prioritzen massa el fet de trobar parella i, fins i tot, en alguns casos fan referència a la falta d’acceptació per part de la família, que acostuma a associar tot un conjunt de prejudicis a aquest tipus d’aplicacions.

Per tal de contactar amb gent que utilitzés el Tinder per poder-la entrevistar i conèixer les seves experiències, vam fer-nos un perfil a aquesta xarxa: ens dèiem Pau, teníem 20 anys i buscàvem persones que ens ajudessin amb el nostre reportatge.

Malauradament, poc més de dues setmanes després de fer-nos el perfil, Tinder ens el va tancar al·legant que la nostra activitat no complia els seus Termes d’ús.

Analitzat el context, queda clar que un dels problemes amb què es troba la gent que utilitza Tinder arriba quan ha d’explicar a la família que ha quedat amb algú que ha conegut a Internet o ha de fer públic que la seva relació de parella va originar-se a una aplicació per conèixer gent. En el primer cas, un dels factors que pot generar reticències és la desconeixença de la persona amb qui t’has de trobar. Tanmateix, les persones que l’utilitzen neguen que sigui perillós, ja que hi ha un munt de maneres d’assegurar-se que l’altra persona no menteix. En el segon cas, el d’una parella de fet, entra en joc la vergonya que pot fer confessar l’origen de la relació i això porta a algunes relacions consolidades a inventar-se una història alternativa.

En un altre sentit, una visió força generalitzada entre els usuaris és veure o utilitzar el Tinder amb els amics com un joc i, per tant, com una eina de socialització. Una noia explicava que quan està amb amics prenent alguna cosa a vegades els deixa el seu Tinder perquè decideixin qui pot ser una bona parella per ella. També hi ha una certa recurrència a fer-se Tinder entre la gent que arriba de fora per poder establir contactes aquí. Finalment, hi ha gent que percep que és més fàcil trobar persones que no siguin heterosexuals. I aquest últim és un raonament força compartit, sobretot “per persones que no són obertes com a gais, ja que [Tinder] permet conèixer gent amb discreció”, segons confessava un testimoni.

Globalment, doncs, és la mirada crítica de la societat la que a vegades frena als usuaris de Tinder que tenen normalitzat el seu ús entre les amistats, que tenen assumida la seva orientació sexual, però que no s’atreveixen a explicar obertament que lliguen per Internet, a vegades també, per por a les possibles conseqüències. És el cas, per exemple, d’un testimoni que no ha volgut identificar-se i que té una certa rellevància pública, que confessava que utilitzava el Grindr –l’aplicació que posa en contacte homes gais– per conèixer gent amb qui pogués tenir una relació estable o esporàdica. Concloïa que el fet que “en el món gai existeixi una certa promiscuïtat pot considerar-se menyspreat en el món laboral, sense cap mena de motiu”.

La veu dels experts
Francesc Núñez, sociòleg de les emocions, considera que “cada cop estem més habituats a aquest tipus de relació, l’hem interioritzat, normalitzat i naturalitzat”. No obstant això, Núñez també comenta que als pares i mares encara avui en dia “els hi pot fer una mica de por, ja que ho veuen com una raresa, com una cosa que desvirtua. Pensen que et poden estar enganyant”. D’altra banda, Josep Martí, antropòleg del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), argumenta que, si bé tradicionalment s’anava a l’església o al bar a lligar, actualment “Internet et dóna moltes més possibilitats i és molt més econòmic”. Martí, però, defensa que Internet permet utilitzar un seguit d’estratègies que limiten i que, al mateix temps, “et permeten amagar la teva personalitat”. Sobre el tabú del fet de lligar per internet, l’antropòleg creu que cada vegada se’n parla més obertament i que “la gent ja no té tanta vergonya, perquè s’ha convertit en una eina d’ús quotidià i universal”. Finalment, la doctora en estudis de gènere, Ana D. Verdú, està convençuda que a l’hora de lligar per Internet hi ha una major “idealització” de les relacions i que la separació “entre realitat i expectativa pot ser molt més gran”.

Com hem vist, però, l’auge que les aplicacions per lligar per Internet han viscut en els darrers anys no ha aconseguit combatre del tot un tabú que segueix latent en l’actualitat. I per parlar-ne obertament amb més facilitats caldria, d’entrada, corregir la concepció equivocada que es té de la gent que utilitza la xarxa per conèixer altres persones.

Des de la infància, no se’ns ha educat per lligar a través del mòbil; socialment, se’ns han inculcat un tipus de relacions que tenen un origen i unes característiques molt concretes, que no quadren amb el fet de buscar algú per Internet. I aquesta dissociació és la que porta a molta gent a amagar-se’n. Tinder no casa amb el prototip d’història romàntica que es ven socialment i que té un enamorament original que condueix a una relació amorosa perfecta. Aquest ideal no apareix a la xarxa entre persones que hi van només a buscar una parella –en alguns casos concrets– i això fa que no sempre estigui ben vist.

A més, la pantalla ens dona una seguretat que ens porta a fer o dir algunes coses que no faríem o diríem cara a cara i això fa encara més difícil el fet d’exterioritzar aquelles conductes que tenen lloc Internet i de les quals quedem encoberts. Però es produeix aquí una paradoxa: i és que una persona desconeguda que trobes a Internet veu com ets tu realment a la xarxa, mentre tu no ho comparteixes públicament amb els teus cercles més propers.

En qualsevol cas, en un entorn amb preponderància de la tecnologia i Internet i en un context amb protagonisme creixent dels nadius digitals, el camí lògic és que, a mesura que les aplicacions de conèixer gent per Internet segueixin expandint-se, el tabú que les envolta es vagi diluint progressivament fins que es pugui dir de manera normalitzada “Sí, tinc Tinder i busco parella a Internet!”.