Lligar en català

Fa uns dies vaig quedar amb una amiga. Em volia explicar les seves darreres aventures lingüístiques en una coneguda aplicació de cites, i us he de dir que solen ser força sucoses. Aquest catàleg digital és un reflex de la societat, així que els perfils amb el text en català no són precisament majoritaris: qui l’amaga al carrer l’amaga a tot arreu. Això, sí, l’aplicació està disponible en català.

Per a la meva amiga el criteri llengua és important en una relació (“n’hi ha altres, evidentment”), així que el nombre de perfils possibles cau en picat (“què faria jo amb un paio monolingüe, si us plau”). És clar que hi ha molts catalanoparlants amagats rere un text en castellà. Si resulta que es diuen Joan o Oriol, hi ha indicis consistents que són catalanoparlants; però si es diuen David o Daniel, vés a saber. En fi, un altre àmbit on ser català i voler fer servir amb normalitat la teva llengua és tot un repte.

Aquest cop me’n va explicar una de freda i dues de calentes. Comencem per la mala experiència. Un paio amb un pseudònim poc indicatiu, i que indicava l’intercanvi lingüístic com un dels seus interessos. Va resultar ser argentí i és evident que el seu intercanvi lingüístic no incloïa el català. Em va ensenyar algunes captures de pantalla, com aquesta:

“Heu de tenir una mica més de consideració i respecte per als llatinoamericans (jo veig que en teniu, perquè m’he sentit respectat aquí, però m’ha xocat que et digui que sóc argentí i em diguis que només parles català, perquè m’exclous), perquè resulta que l’idioma el vau imposar des d’Europa, arribem aquí i resulta que no podem parlar l’idioma que paradoxalment ens vau imposar els europeus per renyines internes vostres, de què nosaltres som completament aliens” [tot en castellà].

No cal dir que no van arribar a quedar.

Dies més tard, però, va fer match amb un paio amb pinta de ser de més cap al nord, amb un nom abreujat que no donava gaires pistes i un text en castellà en què deia que feia més de deu anys que vivia a Barcelona. No les tenia totes, però va voler veure què passava. I resulta que el paio en qüestió li va escriure en català. Era belga, flamenc. Encara no s’havien vist, però havien anat parlant pel xat en català. Aquest, que podia haver estat allò que en diuen un expat o un nòmada digital, havia après català.

I arribem a la seva darrera cita (“amb un de Valladolid!”). Tenia un d’aquests noms que són exactament iguals en català i en castellà, i no tenia text al perfil. Ell li va enviar un missatge en castellà (“de vegades és només la inèrcia del primer missatge, igual que al carrer”). Li va respondre en català i ell, en castellà, però mostrant que l’havia entès sense problema. Ella va remirar el perfil i va veure que vivia en una capital de comarca de la zona central de Catalunya (“una zona on diries que es parla bastant català”). Van continuar aquesta conversa bilingüe uns dies (“el panorama era trist i avorrit i el paio semblava prou maco, així que…”). En un moment determinat, ell li va explicar que era de Valladolid, però que feia més de vint anys que vivia a Catalunya. Havia vingut per una noia (l’amor!), havien estat uns quants anys junts, i quan es van separar estava content amb la feina i s’havia quedat a la mateixa ciutat.

Ell li va proposar quedar i ella va acceptar (“a veure què…”). Es van trobar, van xerrar una mica i de seguida ell li va agrair que no li canviés de llengua, que tothom ho feia i ell entenia perfectament el català. Que havia tingut una parella feia uns mesos, una noia catalanoparlant, i que no hi havia manera, que sempre s’acabava passant al castellà. Ella li va explicar que ho feia sempre (“ja saps que mantinc el català”) i que no li costava gens. Llavors va decidir passar a l’atac, veient-lo ben predisposat, i li va dir que no era cosa d’entendre’l només, sinó que també estaria bé que el parlés (“de bon rotllo, eh, que si el català és una llengua que no té el futur assegurat, que necessitem la solidaritat dels parlants de llengües majoritàries…”). I el paio s’hi va posar! Va començar a parlar en català! Amb certa dificultat, però prou bé. Quan s’entrebancava tornava al castellà i després altre cop català (“jo crec que va parlar més català en aquesta cita amb mi que en els darrers vint anys”). Tira més un pèl de dona que cent mules, li vaig dir.

Ja se sap que un dels motius per a aprendre una llengua és l’amor. Lligueu en català, no amagueu la llengua!

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).