20.04.2023 - 21:40
Tot i la cruenta guerra del 1936-1939, el futbol no va restar totalment aturat, i es van disputar campionats, que en el cas dels de la zona republicana van ser anul·lats per les autoritats franquistes amb un decret que encara avui és vigent. Tanmateix, el reconeixement, enguany, del Llevant UE com a campió de la copa del 1937 obre la porta de bat a bat al reconeixement d’un nou títol per al FC Barcelona.
Més enllà de torneigs d’àmbits territorials, com ara el Campionat de Catalunya o el de Llevant, entre el gener i el maig del 1937 es va organitzar a la zona republicana la Lliga Mediterrània, amb la participació d’equips del Principat i el País Valencià. Aquesta competició, feta allà on era viable i en circumstàncies extremes, es va decantar en la darrera jornada a favor del FC Barcelona. El 2 de maig, va acabar aquest campionat de lliga, que quedà eclipsat per l’esclat, l’endemà, dels fets de Maig del 1937. Un mes més tard, el 6 de juny, va començar la Copa de l’Espanya Lliure, amb quatre dels equips de la Lliga Mediterrània. En aquest cas, el Llevant FC en va ser el guanyador.
Tot i el final de la dictadura, cap dels dos títols no va ser restituït, i s’ha d’avançar set dècades fins a trobar un primer intent d’esmenar-ho, amb el vot del congrés espanyol el 2007 en favor de reconèixer-los. En aquell moment, el president del Barça, Joan Laporta, va anunciar que el club estudiava de demanar el reconeixement de la lliga, però la federació espanyola s’hi va oposar, escudant-se en un informe negatiu del centre espanyol dedicat a l’estudi de la història del futbol (CIHEFE), que remarcava que no s’havia de fer perquè l’organització de la Lliga Mediterrània no havia anat a càrrec seu, sinó de les federacions catalana i valenciana.
El periodista Frederic Porta, especialitzat en la història del Barça, explica que la reivindicació del campionat és històrica –”el reclamen des del començament de la democràcia”– però recalca que, malgrat l’aval del congrés espanyol, de moment els responsables del futbol espanyol ho menystenen.
Frederic Porta: “Sense Reial Madrid no hi ha Espanya”
Sobre el motiu que no es reconeguessin els campionats republicans automàticament després del franquisme, Porta és contundent: “Al futbol espanyol ni tan sols s’ha fet la transició, ni tan sols s’ha arribat al règim del 78. Qui governa el futbol a Espanya són els hereus del franquisme. A ells, les reivindicacions demòcrates, i encara més les republicanes, els rellisquen. És plenament coherent amb allò que són.”
El precedent equiparable de la Copa de l’Espanya Lliure
No obstant això, la situació ha canviat enguany, com a mínim per al Llevant. L’any 2019, el club de València va fer una nova sol·licitud, i les gestions polítiques van tenir èxit una vegada va ser aprovada la llei de memòria democràtica. Així, el passat 25 de març, la federació espanyola va reconèixer la Copa de l’Espanya Lliure.
La federació espanyola reconeix el Llevant com el guanyador de la Copa de la República del 1937
El títol ja és reconegut com a oficial i el president de la federació espanyola el va lliurar a l’equip granota. Els paral·lelismes amb la Lliga Mediterrània són evidents, i amb el reconeixement de la copa, no sembla que hi pugui haver cap impediment tècnic perquè la lliga també sigui considerada oficial.
De fet, el Barça va ser un dels primers a felicitar el Llevant quan li van concedir oficialment la copa, i ja ha anunciat que farà la reclamació. Com expliquen fonts del club, ara preparen un informe amb qüestions històriques i legals, i una vegada enllestit, el presentaran a la federació espanyola.
El periodista Oriol Jové, expert en la història del futbol català i que va treure a la llum l’espia i tècnic Juan Gómez de Lecube, és taxatiu i remarca que el Barça està plenament legitimitat per a reclamar la lliga i que una negativa per part de la federació només es podria fomentar en motius polítics. En primer lloc, destaca que hauria de ser reconegut com a oficial sense cap mena de dubte: “Allò que fa que una competició sigui oficial és que l’organitzi un organisme que estigui capacitat i, en aquest cas, la federació catalana i la valenciana ho estaven plenament.” En aquell moment, la FIFA va reconèixer la federació republicana, que va decidir de no fer cap competició, però va donar llibertat a les federacions territorials perquè n’organitzessin. Com que va ser organitzada per dues federacions oficials, la catalana i la valenciana, adscrites a l’espanyola i, per tant, a la FIFA, no hi ha motius perquè no sigui oficial. De fet, el Barça, internament, sempre ho ha considerat així.
Jové també veu prou motius perquè sigui considerada la continuïtat de la lliga espanyola. En un any sense campionats de la federació espanyola, tenia el mateix format i jugaven els equips de la zona republicana dins les seves possibilitats: “Per a la zona republicana, és evident que allò és la continuació de campionat de la lliga. Des de l’òptica del Barça, allò era la lliga, de la mateixa manera que per al Llevant, el València o l’Espanyol.” En cap cas, no troba que es pugui circumscriure a un campionat regional, i indica que es va jugar en absència de la lliga espanyola; de fet, com a substitució.
Les dues justificacions que queden sense fonament
Fins ara hi havia dos grans arguments per a no haver de reconèixer el títol, però queden sense fonament arran del cas del Llevant i altres decisions que hi ha hagut aquests darrers anys. Un primer és que la competició no era organitzada per la mateixa federació espanyola. Tanmateix, enguany trobem que s’ha concedit el títol al Llevant, a més de la copa del 1912 al Deportivo de la Corunya, tot i que no n’havia organitzat cap de les dues. A més, l’any 2017, la FIFA va crear un precedent potent després d’haver decidit en assemblea d’atorgar a clubs europeus i sud-americans el títol de “campions mundials”, equipant-ho al Mundial de Clubs, per haver guanyat la Copa Intercontinental entre el 1960 i el 2004. De manera que trobem, per una banda, un reconeixement retroactiu d’un campionat, que a més era organitzat per una altra federació, en aquest cas, la sud-americana Conmebol i l’europea UEFA; i, finalment, avala que es reconegui un torneig que es disputava solament en una part del territori que deia que representava.
El segon argument és que en aquell moment no podien competir tots els equips, a causa de la guerra. En la Copa de l’Espanya Lliure, van participar-hi solament els quatre millors classificats de la Lliga Mediterrània, tret del Barça, que va fer una ronda per Amèrica del Nord. Sí que hi va ser el Llevant, cinquè classificat, que finalment va guanyar el torneig. Ni en la copa ni en la lliga no hi van poder formar part els equips de les Illes ni els gallecs ni els bascs ni la resta dels que eren en territori franquista, com tampoc els de Madrid, per divisions internes i per la proximitat del front a la capital espanyola.
En una situació comparable, trobem el precedent del Trofeu del Generalísimo de futbol del 1939, reconegut com a copa malgrat que només s’hi van incloure els conjunts que havien participat en torneigs regionals a les zones controlades per l’exèrcit franquista, cosa que excloïa el FC Barcelona, el RCD Espanyol, el Reial Madrid, l’Hèrcules CF i el València CF. Tot i això, el títol és reconegut com a oficial i es troba a les vitrines del Sevilla CF.
Fins i tot, un cas més recent és el de la lliga de futbol d’Ucraïna, amb una part ocupada i en la qual ni el FC Mariúpol ni el FC Desna Txerníhiv hi han pogut competir per la guerra i destrucció de la seva infrastructura, i ningú no posa en qüestió la legitimitat del torneig.
Tot sembla indicar que enguany la federació espanyola decidirà si ratifica l’oficialitat del campionat republicà, amb la possibilitat que, en qüestió de mesos, el FC Barcelona afegeixi de dues noves lligues al palmarès.
