Lliçons tristes del poble oblidat

És una fotografia que no es pot publicar. Per seguretat i perquè no es pot publicar. El germà d’un xiquet que va passar temporades al sud del nostre país, un xiquet amb el qual l’amiga conta, en un missatge tristíssim, que van compartir “moments d’alegria i plenitud”. El germà és també una criatura, alt i prim i tan jove al costat de la mare que fa aquella mena de somriure que no saps. Que sí, que força, però que és el meu fill i que se me’n va a la guerra. I que força. I que el meu fill.

Els ha retratats el nano que va venir al nostre sud, en aquelles “vacances en pau” que cíclicament s’organitzen per donar a la mainada un parèntesi de tranquil·litat, per compartir la solidaritat directa, la tendresa entre els pobles que s’expressa tan concretament quan els conjunts i les abstraccions tenen noms i cognoms i família i històries que ara ja coneixes, que ja són teves. Perquè és allà, explica l’amiga, allà “amb la seua gent i la seua titànica lluita. Però ell és un xiquet i nosaltres estem desolades”.

Perquè han tornat a la guerra. A la guerra terrible. A la guerra de llàgrimes plena que ens descrivia Homer. Amb llances o amb fusells o amb el que sigui que els segles hi vagin posant, la mateixa guerra sempre.

I no és un gest, una maniobra, un toc d’atenció: és una guerra.

I la Laila i el Mahfud i el xiquet que fa la foto i que l’envia, amb aquella barreja d’orgull i de basarda i d’ajudeu-nos, són a la guerra; i tenen la família en guerra, els amics en guerra, el país en guerra i nosaltres no podem continuar fent com si res. Com si no ens incumbís. Això passa quan has posat cara i gestos i vides concretíssimes als conflictes del món: que, més enllà de les consideracions generals i la geopolítica i els discursos, hi ha les persones que coneixes. I que et miren.

El poble del Sàhara, el poble oblidat, ha hagut de tornar a la guerra. I això, explicaven en aquest reportatge els joves saharians arrelats al nostre país, això tan espantós “és millor que malviure sense esperança”. Molt dur, sí. Perquè ja feia massa anys, dècades, que eren en aquests llimbs d’esllanguiment i desolació als quals els havia condemnat el qui dia passa any empeny de la desídia internacional: arraconar-los als camps de refugiats, a la franja de país no ocupada per l’expansiu Marroc, mantenir com una ficció establerta la promesa de referèndum i, mentrestant, permetre la lenta, inexorable agonia dels dies sense perspectiva, el quotidià deixatament, la gradual consolidació d’un status quo que els esborra del mapa fins que arribés el punt en què, plop!, haguessin desaparegut. Com de mort natural.

I ara la guerra els ha posats de nou al mapa. La guerra i Donald Trump, que plega matant i que anuncia que accepta com a marroquí el Sàhara ocupat. La mateixa cosa que, a la pràctica i a la seva emplastradora manera, ja va fer l’Espanya franquista quan, l’any 1975, va cedir la colònia al Marroc. Com si això es pogués fer: jo tenia un esclau i ara te’l regalo. El cas és que, malgrat les promeses i els cops de pit i la paraula honor repetida moltes vegades i pronunciada sempre amb aquella botimenta de gorra de plat, van organitzar l'”operación golondrina” (“operació oreneta”) i van fugir volant del Sàhara. A l’hora de la veritat, quan no es tracta d’atacar població civil, l’exèrcit espanyol, ni honra, ni barcos, ni res.

Pocs dies abans de passar de príncep a rei per designació i per successió del dictador Franco, Juan Carlos de Borbó havia fet cap al Sàhara per dir allò dels compromisos que complirien i per afegir-hi també que volien “protegir els legítims drets de la població sahariana, ja que la nostra missió en el món i la nostra història ho exigeixen”. Tres mesos escassos després, el febrer del 1976, per tancar l’operació, van arriar del darrer edifici la seva bandera i tot seguit hi va quedar plantificada la del Marroc.

Aquell mateix any es va proclamar la República Àrab Sahariana Democràtica. El país va quedar dividit en dos: tocant al mar, la zona ocupada, cosa del 80% del territori; tocant a Algèria i Mauritània, i amb un primíssim passadís al sud cap a l’Atlàntic, la zona (precàriament) lliure. Espanya, quina sorpresa, se’n va rentar les mans. I va tallar així, a la seva brillant manera, el procés de descolonització. I hi va haver guerra. Llarga. Fins que, el 1991 es va acordar l’alto-al-foc amb el compromís de dur a terme un referèndum que aclarís la situació. I es va establir que l’ONU hi enviaria una força especial i creada expressament per a això. Per al referèndum. MINURSO, en van dir: Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental.

L’any 1991, sí.

Un, dos, sis, deu, quinze, vint-i-cinc, vint-i-nou anys després de confiar i d’esperar i de desesperar-s’hi, el poble saharià ha dit, de l’única manera en què ho pot expressar, que prou. Prou d’aquesta desídia, d’aquesta farsa, d’aquest insult. Ja fa pràcticament dos anys que va dimitir l’emissari especial del secretari general de l’ONU per al Sàhara. I encara no l’han substituït. Com si no calgués. O, més exactament, com si no calgués dissimular.

El silenci, la immobilitat davant de l’opressió són sempre, a la pràctica, una proclama, un moviment a favor de l’opressor. El silenci clamorós sobre el Sàhara, els clamorosos incompliments dels acords i dels deures dels organismes internacionals (que per a això, per a aquesta mínima justícia suprastatal, haurien de servir, i per a això, amb tants defectes com tenen, els necessita el món) són, en realitat, una clara presa de partit a favor de l’ocupació.

I això és, de totes passades, intolerable. Per elemental sentit de la justícia. I perquè aquesta evidència, aquesta desprotecció dels uns mostra, de fet, el camí de la crua desprotecció de tots.