Lliçons de periodisme, una elegia

Fa anys, periodista força novella, el cap de cultura de l’Avui, Agustí Pons, em va encarregar d’un dia per l’altre una entrevista a l’erudit, historiador i jesuïta Miquel Batllori (1909-2003). No l’havia llegit, només en coneixia el nom i l’extraordinària reputació internacional. L’encàrrec em va somoure, tenia i tinc respecte pels grans, per l’edat. Més encara si es tracta d’un savi, sigui un erudit o una modista, i aquell savi ho era molt: llegia en nou idiomes, parlava llengües mortes i vives i la seva obra era un compendi històric d’envergadura d’interessos amplíssims conreats amb rigor, des de Ramon Llull i la història de la Corona d’Aragó a la música renaixentista i els Borja. Encara em veig anant de pressa cap a l’arxiu del diari, que Montse Rius tenia ben complet i endreçat amb cura extrema per a les consultes (eren temps d’arxiu en paper).

La Montse em va treure la carpeta Batllori i, entre els papers publicats, hi vaig trobar una molt bona entrevista; per desgràcia no recordo qui la va fer, un dia ho buscaré a l’arxiu digital del diari, ara mateix tinc aquesta urgència major: explicar l’entrevista a Miquel Batllori. Em vaig excusar de bon començament i li vaig dir que seguiria el fil d’aquella bona entrevista prèvia. Quan la conversa va acabar i ens vam acomiadar, el mestre Batllori em va dir, amable i contingut: “Espero que la pròxima vegada em faci vostè les seves pròpies preguntes.”

Fou una de les primeres lliçons decisives que la pràctica del periodisme m’oferia, potser la primera d’abast i formació. El pare Batllori m’alliçonava, cert, sense pal·liatiu, em plantificava un mirall a la cara. No el vaig defugir, perquè l’important d’una lliçó és reconèixer-la i això només ho saps tu.

El pedagog fa la seva feina, i Miquel Batllori ho era, no com tanta altra gent que al llarg dels temps t’ha volgut alliçonar sense raó, per una condescendència que, si ets dona, primer t’aixafa i després, amb el temps (tot és una pràctica), ignores i, segons el dia, fulmines amb la mirada.

Unes altres lliçons d’entrevistar les vaig extreure de la periodista cultural Pilar Caballero, l’amiga de l’ànima que ens va deixar ara fa dos anys, el 3 de setembre de 2021, d’un càncer ràpid com una centella i tenebrós si no fos per la dignitat i temprança amb què va afrontar la mort, lúcida fins al final, riallera sempre. Ens vam fer íntimes al Diari de Barcelona catalanitzat, ella a la secció de cultura. Havia començat a Ràdio Hospitalet, on feia entrevistes literàries –a autors, vull dir, res de manierismes estranyament dits literaris– que la van conduir a l’edició catalana d’El País, que no es va decidir a fer-li un contracte de plantilla, i així és com la Pilar va arribar amb contracte al Brusi (nom popular del DdB).

Castellanoparlant d’origen, de família emigrant d’arrels de la valenciana serra d’Espadà, la seva immersió en l’escriptura en català, llengua que sempre vam parlar, va ser profunda. Lectora formidable de novel·la, les seves entrevistes eren igual de formidables. El secret? S’ho passava la mar de bé llegint i sentia un interès genuí per l’autor, ella triava els llibres. En aquest ordre: primer llegir, després conversar.

De la lectura del llibre sabia extreure el millor, el fons del fons, i així aconseguia respostes interessants fins per als mateixos autors. Seria exagerat dir que no n’he llegit de millors, que no hi ha més bons entrevistadors literaris, dic que les de Pilar Caballero es compten entre les òptimes, a l’altura de la premsa francesa i italiana que llavors arribava cada dia a la redacció i llegíem.

Cert: teníem contracte, érem en plantilla, amb vacances pagades i pagues extres. Però ja eren també temps difícils per a la premsa en català. El DdB va fer una primera reestructuració de personal que va incloure la Pilar. Per la meva banda, vaig sortir-ne al cap de poc, per a establir-me pel meu compte. Vaig començar a escriure en castellà i durant vint anys vaig ser cronista d’exposicions d’art a La Vanguardia, al principi ben pagada. La Pilar també es va deixar estar de redaccions i va crear una petita empresa de comunicació centrada en espectacles, el teatre l’apassionava tant com la novel·la. El seu coneixement de les redaccions des de l’interior i el respecte per les decisions dels periodistes a qui oferia informació dels seus clients la van fer llegendària. Trucava la Pilar i s’hi posava tothom, no venia sopars de duro. Els Comediants la van fitxar de manera permanent, i amb ells va anar fins a la Xina.

Escric aquestes ratlles per ganes de recordar-la dos anys després de la seva mort, quan es va morir no podia dir ni fava ni escriure’n una línia. Dotada per a l’amistat amb tota classe i condició de persones, gran senyora, cuinera i amfitriona, balladora, sempre ben vestida i combinada, també em va ensenyar i intensificar el gust per la decoració (hauria estat una boníssima restauradora de cases i decoradora d’interiors, com ho és Diane Keaton), en particular em va instruir en l’art de la il·luminació.

Escric d’ella també per recordar la seva manera d’entrevistar, el seu entregent lluminós, ja que és difícil entrevistar si no t’agrada tractar la gent.

Les condicions laborals del periodisme ara no són aquelles, ni per als contractats ni per als freelance, i no són precisament adients ni per a la investigació ni per al periodisme cultural. Alguna cosa profunda falla quan tants entrevistadors fan avui un cop i un altre com vaig fer jo amb el pare Batllori: llegir-se una entrevista anterior ni que sigui bona i no cap llibre de l’entrevistat, cosa que no he fet mai més.

Un periodisme dinosaure, aquell? Potser resulta que el dinosaure més gran del món que aviat podrem veure exposat a Montjuïc no ho sigui, el més gran, i que ho sigui aquest ofici nascut artesà el segle XVII.

Canto una elegia d’aquell periodisme, un periodisme ara mudat en no sé què, no sé pas com definir-ho, igual que em desconcerten les mudes de tants altres oficis del segle passat. En record de Miquel Batllori ofereixo aquí la seva lliçó a qui la vulgui seguir i l’entusiasme lector de Pilar Caballero.