23.08.2015 - 06:00
L’any passat vaig anar a Escòcia durant el referèndum. Però més que a visitar castells, hi vaig ser amb un grup d’amics quasi 5 dies per viure una mica com era la campanya per dins a nivell de base, així que vam anar a picar la porta de la campanya del YES SCOTLAND per oferir la nostra ajuda.
No és que féssim gran cosa clar, més que res algunes repartides, algun porta a porta o anar a algun debat de barri sobre la independència. Tanmateix ens va impactar molt com s’organitzaven i crec que alguna cosa en podem treure per la campanya que se’ns tira a sobre.
No és que els activistes pel YES fossin tanta gent, recordo com una manifestació popular a favor de la independència a Edimburg un parell de dies abans del referèndum, amb prou feines reunia dues o tres mil persones. La qüestió és que els pocs recursos humans que tenien, eren dirigits íntegrament cap a convèncer indecisos. Per a que ens en fem una idea, a Edimburg la darrera setmana de campanya no hi va haver ni un sol míting multitudinari (cosa que he de reconèixer que com a espectador em va decebre una mica). No en feien perquè ho consideraven una manera inútil de gastar les energies, i els BETTER TOGETHER devien pensar igual, perquè van fer el mateix.
També ens va sobtar la gran inclusivitat de la campanya pel Sí. Més enllà de les accions de carrer organitzades per cada territorial, qualsevol podia presentar-se a una seu i col·laborar posant paradetes en localitzacions on ja s’havia demanat permís per si de cas o fent porta a porta en determinats carrers. Si els horaris “oficials” de campanya no t’anaven bé, et podies organitzar els teus propis tempos o fins i tot crear esdeveniments. La llibertat de les territorials semblava pràcticament total. I els matisos ideològics de tothom eren ben clars i visibles, arreu hi havia material de campanya en què la coloració depenia del biaix ideològic dels activistes: el blau era pels SNP, el vermell per als ex-labour, el verd per als ecologistes, etc. En això fa bé Junts pel Sí (candidatura força anàloga al YES SCOTLAND) de no emmarcar-se amb un sol color, però potser donar-li un matís ideològic ajudaria a que tothom s’hi sentís encara millor integrat com passava a Escòcia.
Encara més, el YES SCOTLAND sectorialitzava el suport a la independència. Hi havia els professors pel sí, els metges pel sí, els pensionistes pel sí…però també els italians pel sí, els polonesos pel sí, etc. Una manera excel·lent de visualitzar la pluralitat social i d’orígen del moviment independentista escocès que hauríem de replicar per seguir contradint de manera gràfica tants i tants falsos discursos de que això és cosa d’un sol home o unes èlits embogides.
També era molt intel·ligent el format dels debats de barri que s’organitzaven. Enlloc del típic format de xerrada llarga + preguntes amb cadires arrenglerades i mirant endavant, vam assistir a un petit debat que ens va impactar per la seva senzillesa. Els ponents van parlar 10 minuts justos cadascun, i després sense més preàmbul, els assistents, asseguts en petites taules rodones al seu voltant discutien entre ells motius per a estar a favor o en contra de la independència escocesa.
La xifra d’indecisos era sorprenentment alta entre els assistents, i es notava que consideraven la trobada una eina útil per a acabar-se de decidir. El fet que poguessin expressar amb franquesa els seus dubtes i temors i compartir-los amb la resta era evidentment un incentiu per a participar. També era interessant com en alguns indrets d’Edimburg un es podia trobar grans pissarres amb un títol “Si és independent Escòcia serà…” on els ciutadans podien escriure en retolador com s’imaginaven ells mateixos una Escòcia independent.
És cert que el YES SCOTLAND va perdre el referèndum, però en aquell activisme de base no hi deixo de veure l’arrel dels grandíssims resultats que va treure l’SNP el maig a les britàniques, i el suport popular la possibilitat que en no gaires anys hi torni a haver referèndum, aquest cop amb un resultat clar a favor del Sí.
En tot això he pensat les darreres setmanes sobre la campanya del 27S i en particular sobre la candidatura de Junts Pel Sí. Tinc la sensació que aquesta campanya tindrà un gran èxit si els 50.000 voluntaris del 9N poden estar menys pendents d’omplir mítings que de convèncer indecisos al carrer, al bar o a les xarxes socials. Si ens la plantegem realment de baix cap a dalt. La mobilització de 40.000 “candidats” és un inici fantàstic.
I és que potser cal que fem molts actes de petit format (i en llocs oberts) directament enfocats a les preguntes i els dubtes dels ciutadans sobre la independència. Que el candidat de torn parli deu minuts per donar algunes claus i que a partir d’aquí quedi obert el debat en què el candidat/expert pugui respondre girant al voltant d’alguna temàtica concreta com a punt de partida: Pagarà les pensions un Estat català? Quins dubtes tens sobre la independència? És viable un Estat català?
Els propers 40 dies ens hi juguem el futur de tota una generació, si som capaços de canalitzar l’entusiasme dels milers d’activistes organitzats que som i aprenem de campanyes recents com la d’Escòcia, el 27S només podem tenir un aclaparador resultat a favor de la independència. Depèn de Romeva, Bel, Llach, Forcadell, Muriel, Mas, Junqueras o Baños, però també i sobretot, de cadascun de nosaltres.
