29.07.2016 - 20:58
|
Actualització: 29.07.2016 - 21:00
L’aprovació aquest dimecres de les conclusions de la comissió del procés constituent, en el ple del Parlament, han suposat un desacatament al Tribunal Constitucional, posant la sobirania del Parlament per sobre del Tribunal. Albiol, en el ple, considerava la votació un cop al Tribunal Constitucional i afirmava que es trencava l’ordenament jurídic espanyol. Tenia raó.
L’acció de dimecres activa definitivament el mecanisme unilateral, segons la primera conclusió aprovada, degut a que no s’ha deixat ‘cap marge d’acció per al reconeixement del dret de decidir del poble català en l’interior del marc jurídic constitucional i legal espanyol’. El mateix exdiputat d’EUiA, David Companyon, sentenciava en una entrevista a VilaWeb que ‘si la teva disjuntiva és que el referèndum ha de ser pactat, o no serà, ja dius que no serà’. Per tant, s’ha arribat al punt en que es fa evident que sense la possibilitat de la via unilateral, simplement no existeix el procés. La unilateralitat com a mètode per assolir la independència és un mecanisme que ha estat utilitzat per moltes nacions ara independents i hi ha lliçons a aprendre de les seves experiències.
La democratització dels estats.
En el passat la violència havia marcat gairebé sempre les independències de les nacions. Però en les darreres dècades l’assumpció dels valors democràtics i pacífics per part de molts estats ha permès arribar a independències acordades, fetes de muti acord. Si abans de la Segona Guerra Mundial només s’havien produït tres referèndums d’independència, a partir d’aquell moment ja se’n han produït desenes.
L’exemple més clarificador és com ha evolucionat l’actitud del Regne Unit amb el pas dels anys. Si el 1933 considerava que Austràlia Occidental no tenia dret a separar-se de la Federació Australiana per ser aquesta ‘indissoluble’, en canvi el 2014 acceptava un referèndum escocès malgrat que l’’Act of Union’ entre Escòcia i Anglaterra remarcava també que la unió era ‘per sempre’. Aquesta evolució cap a la solució democràtica dels problemes, que s’ha produït al Regne Unit o Canada, no s’ha produït en altres estats, però. I per això els mecanismes unilaterals han estat utilitzat per moltes nacions, en molts casos amb patrons similars. Podem explicar, per això, quines són les diverses fases de la unilateralitat.
La primera fase: l’assoliment de la majoria social.
En la primera fase s’acostuma a canalitzar el sentiment nacional i de greuge cap a l’estat a través de la premsa i de les mobilitzacions socials, posant un especial èmfasi a l’hora de mostrar la impossibilitat de reformar l’estat del qual et vols separar. A Eslovènia el procés va agafar força el 1987 amb la publicació de diversos articles sobre les condicions polítiques i socials en que es trobava aquesta república, aleshores iugoslava, així com sobre la possibilitat de democratització i assoliment de la plena sobirania, en contraposició a les demandes centralitzadores sèrbies. L’oposició eslovena era especialment critica amb l’exèrcit.
El punt àlgid arribaria amb la filtració el març de 1988 de documents secrets del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes, on s’explicava com s’hauria de portar a terme la instauració de la llei marcial a Eslovènia, un fet que va aixecar una gran polèmica i fortes protestes de la població. Poc després eren detinguts els responsables directes de la publicació, tres periodistes i un oficial de l’exercit. La reacció immediata dels eslovens va ser crear el Comitè de Protecció dels Drets Humans, que donaria lloc a la ‘Primavera eslovena’. Es van convocar mobilitzacions contra el procés penal en marxa que van arribar a concentrar 40.000 persones i es van recollir 100.000 signatures per l’alliberament dels ‘Quatre de Ljubljana’.
A les tres repúbliques bàltiques també es va produir una mobilització popular, coneguda en aquest cas com ‘La Revolució Cantanda’, degut a que en les manifestacions es cantaven cançons prohibides per la URSS com a forma de reivindicar la independència. Les protestes sobiranistes, es mesclaven amb la defensa dels drets humans i per exemple, en el cas letó, amb protestes ecològiques per exemple contra els projectes de Moscou de construir el metro de Riga i una planta hidroelèctrica. A Lituània, la Lliga de la Llibertat va recollir 1.200.000 signatures per exigir la retirada de les tropes soviètiques.
Però, el gran esdeveniment en totes tres repúbliques va ser la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les tres capitals al llarg de 560 km. per exigir la independència dels tres països. Es va fer el 23 d’agost de 1989, coincidint amb el 50è aniversari del Pacte Nazi-Soviètic que es va repartir Europa deixant Lituània, Letònia i Estònia en mans de la URSS.
La segona fase: de la mobilització social a la política.
La següent fase porta a la transformació d’aquests moviments civils sobiranistes en partits polítics independentistes quan es constata la incapacitat de modificar l’estat a través de la pressió popular. A Eslovènia i Croàcia, mentre els governs reformistes cercaven una reforma confederal per acontentar la població, els serbis s’oposaven i apostaven per més centralització.
L’estiu de 1989 va aparèixer a Eslovènia una proposta de federació asimètrica iugoslava, que donés més competències a Eslovènia, inclosa l’autonomia militar. La proposta va portar a unes esmenes a la Constitució Eslovena, aprovades el 27 de setembre de 1989, on entre altres reformes es legalitzava el multipartidisme i Eslovènia es reservava el dret a finançar només les institucions federals que consideressin adequades. Com a resposta, els serbis van intentar fer un ‘míting de la veritat’ a Ljubljana, que va ser impedit per les forces d’ordre eslovenes i van iniciar un boicot econòmic a Eslovènia. Els nous partits sorgits en aquell moment formarien immediatament l’Oposició Democràtica Eslovena (DEMOS), amb la demanda d’un estat independent a l’estil de les democràcies occidentals.
En una altre república balcànica, a Croàcia, es formava en aquella època la Unió Democràtica Croata (HDZ), gairebé clandestinament. El partit es va fundar el 17 de juny de 1989 però no va ser registrat fins l’11 de gener de 1990 quan es va permetre la creació de nous partits polítics.
El cop definitiu al projecte iugoslau seria el Congrés de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia de gener de 1990. Eslovènia va demanar reformes cap a la confederació però els serbis, favorables al centralisme, van bloquejar-les totes, provocant que els eslovens abandonessin el Congrés. Davant aquest fet, els croates van marxar també, en refusar els serbis ajornar-lo. Macedonis i bosnians es van negar a seguir fins que no es solucionés la situació. I això va significar la fi de la Lliga dels Comunistes, tancant la porta a qualsevol reforma acordada amb el que era l’estat central.
En els països bàltics també apareixen corrents reformistes i sobiranistes, que en un inici no havien de ser partits, però que s’hi convertirien. A Lituània, inicialment el moviment Sajūdis demanava drets civils, desnuclearització i retirada de les tropes soviètiques, així com propietat privada i llibertat d’empresa. El 1989, assolien com a grup de pressió una reforma constitucional de caire nacionalista, l’emissió de programes lituans a la TV i la negativa a finançar més programes d’energia nuclear. En un principi no s’enfrontaven al govern lituà però la col·laboració es trencà quan el govern es va negar a fer una Declaració de Sobirania. Llavors, el moviment es va tranformar en partit independentista.
A Estònia, també es van produir reformes per part del Partit Comunista d’Estònia, sota la pressió del Front Popular d’Estònia. Es va proclamar la superioritat de les lleis estonianes sobre les de la URSS (16 de novembre de 1988), així com la legalització dels partits i la convocatòria d’eleccions pel 18 de març de 1990. A Letònia, sota la pressió del Front Popular de Letònia, també s’aprovà el multipartidisme, així com considerar nul·la l’annexió soviètica i es van convocar eleccions. El Front en un primer moment donava suport a les reformes de Gorbatxov, reclamava sobirania dins l’URSS, la oficialitat del letó, així com la creació d’un Comitè Olímpic Propi. Però, l’octubre de 1989 el Congrés del Front també aprovà mocions a favor de la independència nacional i el multipartidisme.
Tercer pas: Els independentistes assoleixen el govern i preparen la independència.
El tercer pas, és quan els independentistes assoleixen el govern i porten l’autogovern al màxim fins assolir la independència. Els recursos econòmics i també, en aquests països no-democràtics, el control de les forces d’ordre són claus per l’èxit del moviment independentista. La convocatòria de referèndums d’independència, en molts casos, ajuden a legitimar les declaracions.
A Eslovènia, el mes d’abril de 1990 es celebraven eleccions i els partits de la coalició independentista DEMOS vencen amb el 55% dels vots. En aquesta situació i en un país que no era encara totalment democràtic era clau el monopoli de la força. Per això l’exercit iugoslau va ordenar fer-se amb tot l’arsenal de la Defensa Territorial Eslovena (un cos militar auxiliar), per por de que fos utilitzada per crear unes forces armades. Però els eslovens, anticipant el moviment, havien creat ja una estructura de comandament secret, transferint l’arsenal a una insignificant i antiquada institució similar a una Guàrdia Nacional (MSNZ). A la vegada va mobilitzar 21.000 membres de la Defensa Territorial cap a aquesta nova estructura. Quan l’exercit va anunciar que la Defensa Territorial seria reemplaçat per un sistema centralitzat ja era massa tard.
En el cas croata, els independentistes, per a sorpresa dels comunistes, també van vèncer en les eleccions. Aquest fet va portar als serbis a boicotejar el Parlament, prendre el control de les zones de majoria sèrbia i cercar deslligar-se de Croàcia. En la primera sessió parlamentaria ja es va apostar per crear una nova Constitució, canvis polítics, econòmics i canvis socials. Aprovant al desembre una nova Constitució. Paral·lelament es va produir una purga d’empleats serbis a l’administració, que tot i representar el 12% de la població croata, eren el 17% dels funcionaris i prop del 30% en el Ministeri d’Interior (especialment dins la policia).
A més, tant el govern eslovè com el serbi van decidir no contribuir al pressupost de la Federació, reduint de manera important la capacitat d’aquest. Com a ultimàtum, a l’octubre de 1990, eslovens i croates van proposar mantenir Iugoslàvia unida convertint-la en una confederació d’estats independents. Amb un espai econòmic comú, política exterior comuna (juntament amb les pròpies de cada República), moneda comuna i una aliança militar similar a l’OTAN. Aquesta proposta va ser rebutjada per Sèrbia. El 23 de desembre de 1990 les institucions eslovenes porten a terme un referèndum d’independència on el 89% dels votants ho fan a favor d’un estat independent. Els croats el celebrarien el 19 de maig de 1991, i amb una participació del 83%, van tenir un 93% de vots favorables.
També en les tres repúbliques bàltiques les forces independentistes van guanyar les eleccions. A Lituània, les eleccions es van celebrar el 24 de febrer, amb victòria independentista. L’11 de març ja s’abolia la censura i es declarava la independència, sent restablerta la constitució de 1938, a la vegada que exigien la cessió del control de duanes i fronteres. Però, el bloqueig econòmic de la URSS i la tensió amb els russos i polonesos de Lituània va fer ajornar la declaració fins el 2 de gener de 1991.
En el cas estonià, el Parlament va declarar el poder soviètic il·legal al país, proclamant un període de transició per restaurar la República d’Estònia, assolint així la independència gradualment. A l’abril s’aboleix el servei social obligatori i es crea una nova policia i forces d’ordre. El següent pas va ser deixar de pagar al tresor soviètic i s’inicia la transició al lliure mercat. El 3 de març del 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà al cop d’estat fracassat a Moscou (19-21 d’gost), la república proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica.
A Letònia la victòria independentista va comportar una declaració d’independència, recuperant la constitució de 1922. A més es va obrir un polèmic registre ‘d’únicament letons’, on es van inscriure 807.000 ciutadans. El gener els tancs soviètics es van dirigir a Riga però es van trobar amb el que es va conèixer com ‘els dies de les barricades’, on gairebé 700.000 ciutadans van sortir al carrer per construir barricades i murs. Davant el caràcter pacífic, no van poder declarar l’estat d’emergència i es van acabar retirant. Finalment, el referèndum d’independència es va fer el 3 de març de 1991, amb un 73,88% dels vots van ser a favor.
Quart pas: la declaració d’independència.
El pas final són les declaracions de sobirania, on es remarca que les lleis de l’estat no tenen valor en el territori i finalment la declaració d’independència.
A Eslovènia, El 20 de febrer el Parlament declarava que el govern federal no tenia ja cap autoritat sobre Eslovènia. El 8 de maig el Parlament aprovava la Declaració de Dissociació, que independitzava el territori totalment, fent-se efectiva aquesta el 26 de juny. La independència es va declarar el 25 d’aquell mes de juny. Aquest fet va suposar una guerra de deu dies, en una contraofensiva ben plantejada pel govern eslovè. Els eslovens van prendre el control fronterer (el 40% del pressupost federal provenia de les taxes de duana per Àustria i Itàlia), obligant l’exercit iugoslau a fer els primers trets. El 15 de gener de 1992 Eslovènia era oficialment reconeguda per tots els estats membres de la Comunitat Europea, incorporant-se a l’ONU el 22 de maig del mateix any. Dos dies abans de la declaració d’independència els ministres d’afers exteriors de la Comunitat Europea i els Estats Units van pactar no reconèixer una declaració d’independència unilateral d’Eslovènia i van advertir en públic que Eslovènia no entraria mai a formar part de la Unió Europea. Les amenaces no van durar no un sol dia.
En el cas croata, el 21 de febrer el parlament posava la constitució per sobre les lleis iugoslaves i redactava una resolució de dissociació. Finalment el 25 de juny de 1991, el Parlament declarava la seva independència. L’endemà era reconeguda per Eslovènia, però totes dues nacions acordaven al mateix temps una moratòria de tres mesos sobre la declaració per evitar més tensions. Lituània va ser l’únic estat que va reconèixer Croàcia el 30 de juliol. El 8 d’octubre en finalitzar la moratòria, la independència es va fer efectiva. La Comunitat Econòmica Europea la reconeixeria el 15 de gener de 1992 i l’ONU el maig de 1992.
En el cas lituà, que havia posposat la independència, el desembre Lituània no va firmar el nou Tractat de la Unió de la URSS, pensat per evitar la independència i el 2 de gener la van proclamar. En aquell moment 10.000 soldats soviètics van travessar la frontera per obligar a fer el servei militars als joves. L’11 de gener un miler de voluntaris es tanquen al Parlament, amb armes de caça i còctels molotov, sent assetjats per 5.000 soldats. Quatre dies més tard ja són 15.000 els concentrats davant el Parlament i el 17 es va convocar una manifestació en l’enterrament de 14 manifestants morts per l’exercit. La manifestació reuneix 500.000 persones amb el bisbe Julijonas Steponavicius al capdavant. Finalment, el 31 de gener es retiren la majoria de les tropes i triomfa la independència.
Els letons, per la seva part, veient la reacció a Lituània, van fer les barricades arreu de la capital, que es van mantenir fins la tardor de 1992. Fins i tot després de proclamar la independència el 21 d’agost de 1991 (després el cop d’estat fallit) i fins i tot després de ser reconeguda per la URSS al setembre de 1991, les barricades es van mantenir.
Els estonians també es van negar a signar el nou Tractat de la Unió i en aquest país també es van crear múltiples barricades a Tallinn per a protegir el Congrés dels tancs soviètics. Era habitual la concentració de població davant les estacions de ràdio i TV per a servir d’escut humà davant possibles atacs. Finalment el procés gradual d’independència seria proclamada després l’intent fallit de cop d’estat. Fet que va provocar que no es produís vessament de sang.
Aquests exemples recents, a Europa, demostren que fins i tot en estats no democràtics ni l’amenaça militar no ha pogut aturar els processos d’independència unilaterals. Processos que han finalitzat en estats independents reconeguts internacionalment, malgrat l’amenaça de fer-ho que sempre ha estat sobre la taula fins el minut abans de la proclamació.
