Lliçons de vida en una escola d’art

A l’aula de pintura de l’Escola d’Art d’Amposta hi ha un mural a la paret on es pot llegir ‘Reconèixer el que es desconeix, identificar en el desconegut’. La professora de pintura, l’Antònia, diu que aquesta frase retolada sobre cartró i en roig fa temps que hi és. Em ve al cap que no pot ser més adequada en un espai on es dona de manera quotidiana l’acte misteriós de crear alguna cosa. Xiscles que no sé sap d’on venen convertits en traços, memòries soterrades fetes pigment pels alumnes contemporanis. Una escola d’art no és una escola com les altres, és un lloc on el “deixar-se sentir” més enllà d’estar sotmès als resultats acadèmics, n’és la matèria primera.

Aquest fet no ha estat gens habitual a la resta d’escoles del planeta. Tot i haver nascut no fa massa anys, i haver crescut amb l’egebé dels noranta, molts ens hem sentit resultat d’un sistema educatiu on ha pesat més el valor normatiu del coneixement científic que la pròpia subjectivitat. Hem viscut més d’arprenentatges que de creacions. I així han anat passat els anys i els alumnes, tots nosaltres, per aules d’instituts i universitats. Sense qüestionar massa res, però perfeccionant cada cop més des dels nostres cervellets saturats la nostra acumulació o ‘gestió’ de dades. Així fins a aconseguir certes ‘suficiències’ investigadores que l’únic que ens han fet és engarjolar-nos més.

Els alumnes i els professors d’una escola d’art treballen cada dia amb la possibilitat de crear mons a través de mirades capaces invertir l’ordre lògic d’allò que teníem entès. De fet, una escola d’art és un laboratori, on les fugues emocionals poden trobar un líquid, i una cambra prou fosca, per revelar-se. Els alumnes d’art, a diferència dels alumnes de la resta de centres, han assumit que la recerca d’una mirada pròpia és la millor forma d’accedir a un coneixement, que no necessita ser validat o refutat perquè connecta amb alguna cosa prou vertadera que encara no havíem identificat.

Tot i tenir això clar, en aquesta ocasió, vam voler fer un experiment que podem reproduir ara mateix per aquells lectors que ho vulguin.

Tanqueu els ulls i imagineu un llapis. Sí, només això. Un llapis. Imaginem com dibuixaríem un llapis. Fet? L’heu imaginat? Com era?

L’he vist de perfil? Amb la punta ben afilada? Amb els vèrtexs quadrats? Amb una gometa rosada a la part superior? Si féssim la prova tots junts en una aula, com ho vam fer en aquesta escola d’art, segurament ens adonaríem que respondríem que sí a moltes d’aquestes característiques preconcebudes. Podríem dir que tots avalaríem de manera impecable a l’estereotip socialment consensuat d’aquell objecte. La imatge mental que compartim. En aquella ocasió, fins i tot en un context on el pensament crític forma part del dia a dia, la majoria d’alumnes van imaginar un llapis amb uns atributs calcats. Només alguns el van imaginar, posem per cas, en pla zenital, o una mica brut i gastat, amb dues puntes, o transparent com un llapis de mines recarregables.

La nostra vida quotidiana transcorre per una pista reconeixible, i aquesta manera de viure basada en el concens d’uns valors comuns, ha anat configurant el nostre imaginari. Després d’aquest experiment amb el llapis, vaig recordar que aquella manera prou uniforme de pensar les coses ja tenia antecedents prou arcaics en les nostres vides. Els dibuixos lliures que fèiem a l’escola. Com ja a primària responíem amb una mateixa composició quan se’ns convidava a fer un dibuix lliure. La caseta de teulada triangular, l’arbre, el núvol i el sol, i el caminet que anava de la casa a l’extrem inferior del full.

Els alumnes d’una escola d’art assumeixen cada dia el repte -i el risc- d’invocar els fantasmes d’allò que encara no s’ha dit. A més, són els propis professors els que els impulsen cada dia a ser provocats, fins i tot amenaçats, per allò que no s’esperen. Com aquells pares que han demanat als fills que els posin en dubte, més enllà de respectar-los per sobre totes les coses com diu la doctrina catòlica. “Desobeiu, sempre” va dir l’Antònia amb el micròfon a la mà davant tots els alumnes.

El psicoanalista Ramon Riera en el seu llibre l’Herència Emocional, parla de la desobediència com un valor actual -o en vies de ser-ho- en contraposició a una cultura occidental que sempre ha estat basada en el càstig. Des de la desobediència llegendària d’Adam i Eva a Déu fins a la llei del pare en l’ordre patriarcal. Riera assegura que la conseqüència més determinant d’un sistema de valors basat en la obediència és que provoca un esborrament de la pròpia subjectivitat. Durant anys, moltíssima gent -també en el marc del nostre sistema educatiu-, hem viscut d’esquenes a allò que sentíem, i així ens ha anat. Quan hem vist que els prototips de perfecció es trencaven i s’esguinçaven per tots els cantons. Fracàs escolar i persones treballant en contextos alienants.

Sigui com sigui, els alumnes que estudien a l’Escola d’Art , lluny del que pugui semblar, tenen el percentatge de frustració més baix de tot el sistema escolar. De tots els estudis secundàris i universitaris son els que se senten menys indecisos o frustrats en relació al seu pla acadèmic i al món laboral que es trobaran després. I aquest podria ser un bon símptoma. Allà mateix, alguns alumnes explicaven, com van trobar el seu camí a l’escola d’art.

Tot i això, les conseqüències d’aquesta cultura de la norma es deixen notar fins i tot en un espai com una escola d’art. El Josep, el professor de fotografia, assegura que cada cop els estudiants joves tenen més por a provocar-lo. Diu que li costa ser sorprès. No li m’importa la tècnica ni la marca de càmera que utilitzin, però que cerca mirades que aconsegueixin transmetre-li alguna cosa nova. Aquella capacitat humana de reconèixer el que es desconeix i identificar en el desconegut que dèiem al principi.

Potser les escoles d’art, lluny de ser rares avis en el panorama educactiu, podrien convertir-se en els millors referents per començar a invertir els valors tant difosos per màsters i escoles de negocis privades. Treballar amb la matèria dels nostres sentiments més autèntics pot ser una bona via per accedir als nostres talents.