Lliçons de Pierre Vilar

Caram, quantes coses, aquesta setmana. Totes apel·len a la Història en aquesta crisi general política i institucional de conseqüències monstruoses per a la immensa majoria de la població europea, per a no sortir del continent. Em ve al cap una altra vegada de les tantes al llarg dels anys el vers aquell d’Allen Ginsberg que fa: ‘No sóc pas Trotski, jo’, que de jove entenia en el sentit que un(a) no té sovint la resposta de tantes coses greus que passen (així ha quedat en el lèxic familiar de casa, el meu home ho diu sovint) i que de gran més aviat entenc que el poeta ve a dir que, la veritat, un(a) no ha vingut al món perquè, per més raó que tinguis, et clavin un piolet al cap com va fer a Mèxic el compatriota Ramon Mercader amb el líder de la revolució mundial. Ni perquè et matin d’un tret en un carrer dels deprimits contorns de la regió de Leeds mentre fas campanya pel remain.  Quina setmaneta per a la història-intel·ligència i per a la història-saber. Pel mig, el gal mediàtic del clan Rajoy (bona, president) i encara ens falta demà, que per sort ja és qüestió d’hores. Una ha vingut al món, parlo per mi, sobretot per mirar de comprendre-hi alguna cosa i fins d’entendre-hi. La feinada és grossa.

O sigui que em giro cap a Pierre Vilar, l’autor de la imprescindible i colossal Catalunya dins l’Espanya moderna, publicada fa més de mig segle, el 1962, així com de les no menys imprescindibles síntesis Història d’Espanya i La guerra civil espanyola. Quan estudiava a l’Autònoma el nostre professor d’història, Francesc Espinet, de signe Vilar, ens repetia cada dia que a nosaltres ens tocaria fer síntesi, síntesi i síntesi. Dos llibres sobre el llegat de l’historiador nascut el 1906 a Frontinhan, Llenguadoc, i mort a gairebé cent anys, el 2003 a  Donapaleu, la Baixa Navarra, m’acompanyen. No els tinc al costat en virtut exclusiva de la seva dedicació a la història peninsular i la catalana de manera específica, sinó per mirar de comprendre en un moment com l’actual les interrelacions de la història-intel·ligència i la història-saber, els dos grans llegats Vilar que poden resumir la seva concepció de la història total en tant que història en construcció.

No us en puc parlar ara amb tanta precisió com voldria, són llibres que no es llegeixen en una setmana i prou, no sols per extensió i densitat. Cal pensar-los, metabolitzar-los, integrar-los en la mirada i el criteri. Puc, això sí, fer-los una mica visibles perquè els remarqueu, els compreu, els busqueu, els llegim.

Un és recent i de l’altre, que té deu anys, no en sabia res de res fins que la fura del meu home el va rescatar l’altre dia en una llibreria de vell (els llibres tenen l’edat dels gossos: sis anys són per al món editorial una barbaritat que desmereix en llibreries de nou). El recent és de la historiadora Rosa Congost, admirable deixebla del mestre –com ho són tots els del mestre, ho veuré en l’altre llibre–, que ens ofereix  Les lliçons d’història. El jove Pierre Vilar (1924-1939), quatre-centes cinquanta pàgines llargues editades per L’Avenç que en recullen la formació intel·lectual a partir d’escrits de joventut, sobretot cartes, meravelloses cartes. Exemple: l’any 1928 fa un stage de formació com a professor i descriu així l’ambient: ‘Però l’esperit de secundària em pertorba. Entre aquests professors hi ha unes relacions de cortesia, de compliments, d’afectació, de frases greco-llatines del segle XVII exasperants. No és pas millor que l’esperit de primària.’ Aquest esperit de secundària i d’universitat segons com Vilar el trencarà com a docent (de grau i de postgrau) i en conseqüència també en la recerca històrica i en la forma d’escriure la història. Quin professor, quin investigador.

Aquell jove venia de la geografia i s’anava decantant per la història i sobretot per ser un professor de recerca activa. Serà un historiador de primera. Retinc la lliçó docent perquè la retrobo, radiant i fecunda, en els seus deixebles i és sabut que només són lliçons aquelles que els alumnes reconeixen. És el que destaco de manera aguda de Pierre Vilar. Història total, història en construcció, un volum entretingudíssim i d’alta volada coordinat per la mateixa Rosa Congost juntament amb els col·legues Aron Cohen i Pablo F. Luna, editat el 2006 per les Publicacions de la Universitat de València. És el recull dels escrits llegits i debatuts, al cap d’un any de la mort del mestre,  a Nanterre, en el marc de l”Atelier Pierre Vilar, per una història en construcció’, que així es diu el col·lectiu que els aplega.

Trobaré les hores aquest estiu per endinsar-m’hi i comprendre la història-intel·ligència i la història-saber. Tot fa pensar que són justament les nocions que més haurem de manejar i compaginar bé a partir d’ara.