21.05.2021 - 21:50
Escric aquestes ratlles com un exorcisme. Un sortilegi que procuri un retorn a la vida raonable després de passar un abisme domèstic i la prova ineludible i sempre desagraïda de tractar amb la companyia de serveis corresponent i les asseguradores, com un càstig que els clients hem de complir per força. Segur que hi heu passat o hi esteu passant, no se n’escapa ningú. Com que aquests afers tan i tan reals tenen alhora tant de fantasmagoria, m’encomano a la foto que il·lustra aquest article, una visió de fantasmes que no vaig fer a propòsit. No pensava llavors en el desgavell domèstic, almenys no pas conscientment, en passar, prop de casa, pel punt en què Verdaguer, dalt del monòlit, és fitat pels ulls com el dos d’oros de l’òliba de l’altra cantonada del passeig de Sant Joan. El poeta és ara embolcallat, amortallat, per protegir-lo de les obres que es fan als seus peus, unes d’aquestes obertures en canal de l’avinguda Diagonal que ja veurem en què pararan. L’òliba esbatanada es mira el poeta emmordassat de cap a peus amb el mateix estoïcisme que el poeta deu mantenir dintre de la mortalla i el mateix estoïcisme que qualsevol ciutadà ha de preservar quan ha de bregar amb les companyies de serveis i d’assegurances. Bregar pel sentit comú de les coses, bregar per una certa dignitat civil.
No és pas individual i prou, la cosa. Sí que és una brega solitària de cada casa, però d’individual no en té res. És personal i és política, col·lectiva. La indefensió en què cada casa es troba en un moment o altre (més si només hi viu una persona) no pot ser considerada cosa de cadascú i ja t’apanyaràs. No som els únics, ni vostès ni nosaltres, ni vós ni servidora, que veuen que el comptador de l’aigua roda i roda de manera alarmant –ho constata el rebut de la companyia– sense indicis ni evidències clares de fuita ni al pis ni a l’escala. I que quan l’hi dius, la companyia t’envia un tècnic que no t’avisa, tot i que t’han dit que ho faria. No pots doncs veure què fa ni com ho fa. Mira el comptador i conclou que funciona la mar de bé, que el problema és teu, i te l’has de creure com si res. Sense cap més litúrgia. T’arribarà el seu diagnòstic per carta.
Si tens la sort que et truca per l’intèrfon, ets a casa i t’ho diu, que el comptador funciona bé, pots provar de dir-li que faci més proves perquè alguna cosa no quadra. No hi fa res, els tècnics d’aquests serveis –aigua, electricitat, gas– són els únics professionals que poden auscultar els comptadors, cap altre professional no ho pot fer, no t’hi escarrassis. Sense cap més litúrgia, hauràs d’anar de la burocràcia tirànica de la companyia a la de les assegurances. I prosseguir la roda.
Mirar d’esclarir què passa a la instal·lació de l’aigua és una lliçó de lampisteria, que de moment no s’ha acabat i que ben segur que em farà més sàvia (una fuita de cisterna alçada pot ser molt subtil). És una lliçó també sobre les il·lusions de la seguretat domèstica. Les assegurances del pis, si en teniu, haureu patit que en les seves pòlisses cada vegada accepten menys avaries. Et ve un dels seus perits, hi fa alguna foto amb el mòbil i se’n va, ni tan sols ha volgut més il·luminació per tirar les fotos ni cap explicació teva. Res sobre les claus de pas, no l’interessen. Primera lliçó de lampisteria, que aprens quan finalment et ve un lampista del barri que has buscat pel teu compte (si el trobes, que no és senzill) que et diu: per si de cas, tanqui la clau de pas de tot el pis i sobretot la de la cisterna del vàter. Ah. Segueix el ball: les asseguradores diuen que una cosa és el pis i l’altra és l’escala. I així anem passant els dies. Si tens la sort que de l’assegurança del pis et vinguin després professionals de debò, sabràs que el perit previ ha diagnosticat coses impossibles i que per això ells tornen a passar (abans d’arreglar-ho). Hi trobeu cap sentit? De què van, les companyies d’assegurances? Les diries aliades de les opaques companyies de serveis.
Ara sé on és el comptador de l’aigua i com s’ha de llegir, en sé més de lampisteria, i sé que quan et passa una cosa d’aquestes has de persistir i persistir amb la companyia per fer-te escoltar. Amb el mateix estoïcisme que l’òliba del passeig de Sant Joan es mira el poeta amortallat i la Diagonal en obres. Fins que el comptador es bellugui al ritme del veritable consum de casa. I fins que en fem una qüestió política de tot plegat, subjecta a lleis i a compensacions quan convé. Que també és un cert desnonament de casa teva, tot això.
