29.08.2020 - 21:50
Escriure sobre algun tema que m’apassioni? Deixeu-me fer servir un tòpic: la passió està sobrevalorada. Però aprofito l’avinentesa per escriure sobre una de les coses que més he enyorat durant el confinament, les llibreries, en relació amb el meu tema: la lingüística.
Fins als anys vuitanta, com a mínim, hi havia una gran diferència entre les llibreries de París i Londres pel que fa a la lingüística. Una diferència que reflectia clarament la política lingüística colonial de francesos i britànics. Per als primers, l’única llengua que valia era la de la metròpoli i per això rarament et trobaves amb descripcions de llengües o, més ben dit, gramàtiques i diccionaris que no fossin de les llengües habituals en l’àmbit acadèmic. Per als segons, els colonitzats eren incapaços d’aprendre anglès i per això creien que calia cultivar les llengües locals. Aquesta política lingüística també anava lligada a les respectives tradicions en l’estudi del llenguatge, més teòrica la dels uns, eminentment pràctica la dels altres.
El cas és que, mentre que a París acostumaves a trobar grans tractats teòrics, a Londres era un festival de gramàtiques i diccionaris. Com enyoro aquella Foyle’s on, a part de descobrir la col·lecció African Writers Series, hi vaig trobar una ala del segon pis dedicada a les llengües del món. A part d’una immensa secció de lingüística que també és al nou edifici. Però ja no és igual, aquella cosa boja de quan era la llibreria més gran del món ara ja s’ha perdut.
Mentrestant, a París va aparèixer L’Harmattan. Un lloc on et podies veure entre les llengües exòtiques i ara hi trobes una col·lecció pròpia amb descripcions de llengües de tot el món. La globalització té aquestes coses i amb algunes hi hem sortit guanyant.
Potser el més simptomàtic de tot plegat és la llibreria Mollat de Bordeu. La primera vegada que hi vaig anar, la secció de lingüística ocupava un immens pany de paret (potser deu metres) de dalt a baix. Al cap d’uns anys ja s’havia reduït a una humil prestatgeria que no devia arribar al metre d’amplada.
Però potser el destí dels llibres de lingüística el vaig veure més clar que mai a l’efímera Bertrand de Barcelona. Com que els havien col·locat amb els diccionaris, la d de ‘diccionaris’ va voler que es trobessin entre les seccions d’autoajuda i esoterisme. En aquest context no m’ha de sorprendre que en Manuel Baixauli em proposés d’escriure un article a cegues. En seré capaç? Demà ho comprovarem.
