27.08.2020 - 21:50
En totes les llengües es pot parlar de tot i, si falten les paraules, doncs o es manlleven d’altres llengües o se’n creen de noves. La interpretació que es fa de l’efecte de les paraules manllevades en una llengua pot ser molt diferent. Hi ha llengües que es diu que manlleven poc, per exemple, l’islandès, i llengües que es diu que manlleven molt, per exemple, el suahili. En el primer cas, hi va haver una planificació explícita del corpus per a diferenciar-se sobretot del danès i, en el segon cas, el fet de ser una llengua costanera va fer que arreplegués influències de llengües molt diverses. Tant en un cas com en un altre, les llengües s’han mantingut clarament diferenciades i no han esdevingut pas varietats d’una altra.
Un altre exemple és el de l’anglès. Hi ha qui defensa el mite que, si l’anglès s’ha expandit tant, és perquè és una llengua molt manllevadora. Aquesta interpretació vol ignorar la força bruta de l’imperialisme lingüístic, però a més és fal·laç davant l’evidència més transparent. El català, sense anar més lluny, manlleva molt més que l’anglès i no sembla que sigui una llengua en procés d’expansió.
La incorporació de nous elements en una llengua, en principi, ni suma ni resta, tot depèn de la familiaritat dels parlants amb les llengües d’on provenen les paraules manllevades i de la diversitat de les fonts. Si una llengua agafa elements de moltes llengües, generalment suma. Crec que ningú no s’ha sentit amenaçat per l’existència de paraules com carxofa (àrab), tomàquet (nahua), camisa (celta), samarreta (basc) ni d’altres d’incorporació més recent com ara xauarma (turc), sushi (japonès), eslògan (irlandès) o tom tom (hindi). Quan restem? Doncs quan la immensa majoria d’elements manllevats provenen de la mateixa llengua. I quan, a més a més, es manlleven trets estructurals. I quan, per si no n’hi hagués prou, es perden categories que són absents en la llengua interferenciadora. I tot això passa quan tota la comunitat és bilingüe en les mateixes llengües.
Com es pot combatre això? Islàndia ho va tenir clar, va reforçar el propi codi. Però això és força més complicat quan la majoria de la població no és prou competent en la llengua subordinada. Aleshores només queda una sortida: la diversificació. Quan les fonts del manlleu són múltiples, es contraresten les unes a les altres i cap llengua n’absorbeix cap altra. És el fenomen que es dóna en això que coneixem com a àrees lingüístiques. Què és una àrea lingüística?
