26.08.2020 - 21:50
Un dels principis fundacionals del GELA és donar a conèixer la diversitat lingüística i el seu valor. Des de bon començament vam tenir clar que aquest coneixement no es podia limitar a la universitat i hem fet activitats en mitjans de comunicació, centres cívics i, molt especialment, escoles.
Adreçar-se a un públic jove presenta un repte que no és gens fàcil: com fer entendre a algú de 10-12 anys (o més, o menys) que la diversitat lingüística és necessària? L’estratègia general és proposar activitats que estiguin relacionades amb elements que els siguin molt propers, des dels seus noms fins a la roba que es posen, els esports que practiquen o, en el cas que ens ocupa avui, allò que mengen.
Una de les activitats que proposem és demanar-los que ens diguin quin és el seu menú favorit. Un cop ja el tenen a punt, eliminem tots els ingredients el nom dels quals no vingui del català o el castellà, de manera que vegin que, sense les aportacions d’altres cultures, la nostra vida i, en aquest cas, la nostra alimentació seria molt diferent.
El menú ideal dels alumnes de segon d’ESO (segons les nostres observacions, és clar) és: de primer plat, pizza (italià) o macarrons (italià); de segon, bistec (anglès) amb patates (quítxua); per beure, coca (quítxua) cola (ewe); i de postres, iogurt (turc) o alguna cosa de xocolata (nahua). Ens hem quedat sense dinar.
Si mirem la carta d’un restaurant, és molt probable que hi trobem fins a trenta llengües diferents, si no més. Amb el canvi demolingüístic que hi ha hagut al nostre país, han arribat paraules noves d’arreu del món i moltes de relacionades amb la gastronomia. Una repassada al Cercaterm, del Termcat, mostra clarament que aquests darrers anys la nostra llengua s’ha nodrit d’un gran nombre de paraules de moltes llengües que ens permeten de parlar de múltiples sensacions del paladar. Fins i tot ens ha arribat una paraula –umami– que designa un sabor que abans no podíem anomenar. Totes aquestes paraules, però, són una amenaça per al català? Demà en parlem.
