24.08.2020 - 21:50
Si comparo les classes de lingüística de fa vint anys amb les que faig actualment, hi ha una diferència més que notable, que no té res a veure amb la lingüística sinó amb els alumnes. A la universitat, cada vegada hi arriben alumnes amb els orígens més diversos, alumnes que, amb sort, continuen parlant les llengües dels seus avantpassats. Els coneixements que aporten són especialment enriquidors perquè impliquen un aprenentatge entre iguals. Ja no és la professora que explica les coses, sinó la que fa aflorar els coneixements que tenen els estudiants.
Pensava en tot això quan vaig conèixer l’existència de Prollema, un projecte que, segons llegeixo a la seva pàgina web, cerca: ‘Concreció permanent, que en l’actualitat es tradueix en el que entenem com a prollema. La pensem i presentem com a proposta complementària que cerca capacitar joves migrats sols en situació d’exclusió social severa com a ensenyants de la seva llengua materna de forma remunerada; garantint, alhora, els processos d’aprenentatge en les dimensions: educativa, relacional, sociocultural i en menor mesura, econòmica.’
Em sembla una idea sensacional. D’entrada, perquè dóna valor al capital cultural que aporten aquests joves i això és importantíssim. Jo he vist autèntiques transformacions en joves quan han constatat que allò que ells podien aportar tenia valor. A vegades és la simple constatació de les diferents maneres de comptar –en vam parlar en les tasques de confinament–, a vegades el descobriment de correspondències entre llengües que ningú no relacionaria, a vegades paraules manllevades. Poden ser mil coses, diferències o semblances, el que sigui, però qualsevol cosa que il·lumini la connexió entre tots els humans que és el llenguatge té el valor afegit de ser una contribució única que tots podem fer.
Joves sols que descobreixen que poden aportar una cosa importantíssima a la societat, joves que troben un vincle i que ens aporten noves mirades sobre nosaltres mateixos, joves que contribueixen a articular la diversitat lingüística del nostre país. Tan senzill com escoltar-los. Tan senzill com aprendre’n. Tan senzill com incorporar noves mirades tal com fa fer una de les propostes més difícils de desenvolupar. Demà us dic quina.
