Llibreta de vacances de Carme Junyent (22): ‘La llengua, eina de colonització mental’

A final de juliol, vam saber que s’havia guardonat amb el Premi Internacional Catalunya l’escriptor de Kenya Ngugi wa Thiong’o. Ngugi va començar la seva carrera literària escrivint en anglès amb el nom James Ngugi. Les seves obres eren radicals i compromeses, la seva denúncia de la corrupció no es va estalviar ni Jomo Kenyatta, però no va tenir cap problema amb l’autoritat. Quan ell va començar, als anys seixanta, va començar també el debat sobre la llengua de la literatura africana, al capdavall era el moment de les independències i aquesta era una qüestió clau. Després hem vist que la llengua va ser un instrument poderosíssim d’una colonització més subtil, la mental. Però per a tot això llegiu el mateix Ngugi. El cas és que ell també va ser interpel·lat pel fet d’escriure en anglès i va respondre alguna cosa així com que l’anglès tenia més paraules que el kikuiu.

Però va arribar el dia que l’anglès no tenia prou paraules per a expressar allò que volia. Resulta que els veïns del seu barri li van demanar que escrivís una obra de teatre per a representar al centre cívic. Quan s’hi va posar, es va adonar que la llengua en què vivien tots els intèrprets era el kikuiu i per això escriure l’obra en kikuiu va ser una conseqüència natural. El cas és que aquell escriptor compromès a qui ningú no havia fet cas ara arribava directament a l’audiència i la va sacsejar perquè, per fi, entenien de què parlava. El resultat va ser l’empresonament i l’exili. No ha estat l’únic cas a l’Àfrica d’escriptor condemnat per escriure en la seva llengua, segurament és el més conegut. Però el fet és que, mentre escriguin en la llengua colonial, cap problema. No cal, de totes maneres ningú no els llegeix. Però quan arriben al seu públic tot canvia.

El senegalès Ousmane Sembène escrivia en francès fins que es va adonar que així no podia arribar a la gent i va optar pel cinema en wòlof. Uanhenga Xitu, després de la independència d’Angola, va dir que abandonava el portuguès per dedicar-se a les llengües nacionals. Mazisi Kunene va escriure sempre en zulu. Potser no heu sentit els seus noms, però a casa seva van tenir el seu públic, cosa que no té Wole Soyinka. Sabeu qui és? Demà us ho dic.