Llibreta de vacances de Carme Junyent (5): La revolució

Quan em toca parlar de la revolució a l’aula, sempre demano als meus alumnes si ells estableixen alguna relació entre les revolucions de les rodes del cotxe i les revolucions socials. La resposta acostuma a ser que no i per això és bonic explicar la creació del terme ‘revolució’ en suahili. Per fer-ho us proposo fer com si resolguéssim un trencaclosques, tenim unes quantes peces i les hem d’ajuntar. La primera peça és l’arrel, ‘pind’, que vol dir ‘girar’. A aquesta peça li afegim un sufix conversiu que serveix per a crear antònims o termes que expressin la idea contrària, per exemple, ‘funga’ vol dir ‘tancar’ i ‘fungua’ vol dir ‘obrir’. I bé, ja tenim ‘pindu’. Quin és el conversiu de ‘girar’? Deixem-ho en ‘capgirar’. Aleshores hi afegim una altra peça (‘z’) que és un causatiu. En el cas d’obrir, ‘funguza’ seria ‘fer obrir’ i, en el cas de la revolució, ‘fer capgirar’. Ara hi afegim un sufix instrumental (‘i’), i ja tenim la idea: ‘allò que fa capgirar’, és a dir, la revolució. Només ens cal afegir un prefix: ‘wapinduzi’ vol dir ‘els revolucionaris’, ‘mapinduzi’ vol dir ‘la revolució’, etc.

A vegades tampoc no ens adonem de la relació de la revolució amb l’evolució, una paraula que Darwin només va emprar una vegada per escrit. Per què no li agradava? Doncs per les connotacions de progrés que duia aparellades. Una prevenció que ens hauríem d’aplicar en el cas de les llengües. És cert, les llengües canvien, ho fan totes i ho fan sempre, però aquest canvi ni les millora ni les empitjora. Ara bé, hi ha una gran diferència entre el canvi lingüístic intern (el que ens porta de ‘oculo’ a ‘ull’, per exemple) i el canvi que es produeix a conseqüència de contacte (el que fa que ja no diferenciem la caixa de la capsa perquè la llengua interferenciadora té un únic terme per a ambdues). Aquest darrer fenomen és el que, en casos de comunitats bilingües, pot portar a la desaparició de la llengua subordinada. De fet, segons Sarah Thomason, gran experta en contacte de llengües, aquests són els únics casos en què una llengua desapareix per contacte. No és ‘evolució’, doncs. Fer desaparèixer estructures gramaticals que no es donen en la llengua dominant és autoanihilació i això no té res a veure amb un procés natural, per bé que alguns creuen que la desaparició és el destí de moltes llengües. Demà hi tornem.