Llibreta de vacances de Carme Junyent (2): Espai i temps

Quan va començar el confinament, la meva primera preocupació va ser com adaptar les classes a un format no presencial. L’avaluació continuada em va permetre de no haver de fer gaires canvis, però volia suplir d’alguna manera la interacció que hi ha a l’aula i per això vaig pensar tasques que fessin reflexionar. Una de les tasques consistia a cercar exemples de termes espacials que també s’empressin com a temporals (lluny de casa, lluny en el temps, etc.). L’objectiu fonamental era fer-los conscients d’un fenomen que, de fet, és universal. Totes les llengües tenen termes temporals que es deriven d’elements espacials. Aleshores em va venir al cap que, molt sovint, parlants de llengües molt diverses m’expliquen aquest fenomen com si fos una raresa de la seva llengua (m’hi he trobat amb parlants d’amazic, guaraní, konkani, zapoteca i d’altres) i vaig pensar que això podia interessar al públic en general, així que vaig plantejar la pregunta a Twitter. La resposta va ser espectacular, amb exemples de moltes llengües diferents.

Un cop ens havíem fet conscients d’aquest fenomen, podíem anar una mica més enllà i adonar-nos que aquests termes espacio-temporals molt sovint són extensions metafòriques de termes que es refereixen al cos humà. Amb aquest objectiu vam cercar termes que, en principi, designen parts del cos i que també poden referir-se, a més de l’espai i el temps, a abstractes i a objectes: mà, mà de morter, a mà esquerra, fa una mà de temps, té molt bona mà. A vegades aquest origen no és tan clar o transparent, en castellà, ‘hacia’ ve de ‘facies’ (cara) i també té valor espacial (‘voy hacia mi casa’) i temporal (‘llegaré hacia las tres’). Els exemples que van arribar mostren que això, efectivament, passa en totes les llengües. Per què és tan important ser conscients d’aquest fenomen? Demà en parlarem.