13.08.2020 - 21:50
Crec que va ser Bernat Joan qui va dir que, a l’escola, ‘havíem guanyat l’aula però havíem perdut el pati’. Amb la perspectiva dels anys ens podem demanar si el pati l’havíem tingut mai i si mai vam guanyar l’aula. El pati sí que l’havíem tingut, si més no el simbòlic, perquè a les escoles on vaig anar jo a Masquefa, de pati no n’hi havia i tampoc no hi havia hora del pati ni cap estona d’esbarjo, però en aquest no-pati que vivíem hi parlàvem català. I quan vaig tenir pati perquè era a l’internat, la relació entre iguals era en català. El castellà era la llengua de l’aula i era aquest l’espai que es pretenia de recuperar un cop semblava que el franquisme s’havia acabat.
Potser en la recuperació de l’aula es va perdre de vista el pati, i l’esport i el lleure i els esplais… Mentre es lluitava per aconseguir que el català fos la llengua vehicular de l’ensenyament, s’anaven perdent altres espais, àmbits que afavorien l’ús espontani de la llengua. Ja fa molts anys, un estudi de Joan Domingo sobre els usos lingüístics a l’ensenyament a l’Anoia mostrava que l’assignatura que més es feia en castellà era la gimnàstica. La qüestió és que darrere del pati hem perdut també l’aula i això no es diu. O potser ni ens n’adonem.
Sovint em retreuen que expliqui anècdotes. Les anècdotes no són proves, però il·lustren fenòmens. I ara, cada cop més, ens trobem amb pares de nanos de deu anys o dotze que expliquen alarmats, o incrèduls, o sorpresos, que els seus fills parlen en castellà amb els amics catalanoparlants com ells. Fa poc m’ho explicava un amic d’una neboda que sempre li havia parlat en català i ara li parlava en castellà. No fa gaire, Andreu Gonzàlez explicava a Twitter que la seva filla de dotze anys parlava a tothom d’entrada en català. Un noi de la seva edat li deia que això el posava nerviós i una noia de la mateixa edat li preguntava per què ho feia.
Val la pena tenir present que aquesta és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana (Rafanell i Rossich: ‘El procés de substitució del català quedarà sentenciat d’aquí a uns cinquanta anys’) és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer? Demà en parlarem.
