09.08.2020 - 21:50
Com que no he llegit les propostes de l’Institut Nova Història, em remeto a la introducció dels autors de Pseudohistòria contra Catalunya on diuen: ‘De fet, el castellà, el portuguès, el francès, l’italià i les altres llengües romàniques no serien filles directes del llatí, sinó del català en una època en què es coneixia com a “llengua romanç”. Per això, un trenta o quaranta per cent de paraules del castellà provindrien del català.’ Val a dir que, si la hipòtesi fos certa, un 30%-40% de lèxic comú és realment molt poc. Les llengües romàniques tenen un percentatge de lèxic comú bastant superior, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és la mitologia.
Quan Atatürk va voler modernitzar la llengua turca es va trobar amb l’oposició de molts turcs, cosa habitual cada cop que s’intenta actualitzar o modificar un sistema d’escriptura, un estàndard o el que sigui. Només cal pensar en la reacció que hi va haver aquí quan es van suprimir els diacrítics per entendre com es devien prendre passar del sistema d’escriptura àrab al llatí i incorporar una gran quantitat de termes nous perquè la llengua servís als usos del moment. Per a molts, introduir paraules de llengües europees anava contra els principis fonamentals de la societat turca.
En el moment més encès del debat, però, va aparèixer una teoria providencial. La teoria de la llengua solar, segons la qual el turc seria la mare de totes les llengües i, per això, no es tractava d’incorporar termes aliens sinó de recuperar els que els eren propis, atès que totes les paraules de totes les llengües tenien origen turc. No se sap si Atatürk es creia aquesta història, però li va anar bé i li va donar per la seguida.
Li aniria bé a algú la creença que les llengües romàniques vénen del català? Potser podríem fer una pregunta més genèrica: serveix de res, l’obscurantisme? Però ja que parlem d’història, demà n’explicarem una de molt, molt obscura.
