01.05.2022 - 21:30
No havia estat mai a Alcarràs i ara hi he anat dos dies en menys d’una setmana. La primera vegada hi vaig anar a presentar el Som dones. La presentació es feia al Fossar, un espai molt bonic que conserva les restes de l’antiga església i cementiri. El debat va ser molt animat i, entre el públic, alguns coneguts d’unes altres voltes que he fet per Ponent. Va venir una mestra que havia vingut en un dels cursos que vaig fer a l’escola d’estiu Jaume Miret. No li ho vaig demanar, però suposo que no va ser el primer.
Sempre explico que, quan es va començar a parlar de migracions, al Segrià, el Pla d’Urgell, la Selva, el Maresme, l’Empordà i unes altres comarques ja feia temps que havien anat rebent gent de tot el món. La primera xerrada que vaig fer sobre les llengües de la immigració a l’escola va ser a Tàrrega els anys noranta. El primer curs que vaig fer a la Jaume Miret per parlar de les dimensions de la interculturalitat va ser el 1999 i vaig tenir molt pocs alumnes, quatre o cinc. Aleshores totes les qüestions relacionades amb la diversitat lingüística semblaven molt llunyanes i no les devien trobar interessants. Quan hi vaig tornar, uns anys més tard, el nombre d’alumnes s’havia multiplicat per dotze o quinze, però per mi el curs que va quedar en el record va ser el primer.
L’estiu del 1999 va ser la primera vegada que els meus fills van anar tots dos de colònies i jo em vaig veure, de cop i volta, en un hotel a pensió completa, un curs de tres hores i la resta del dia només per a mi. Per si no n’hi hagués prou, la temperatura aquells dies va ser sempre al voltant dels 22 °C. Anava tan mancada de lectures que, quan em vaig trobar amb tot aquell temps, no vaig fer altra cosa que llegir. Vaig llegir nou llibres, entre els quals El món segons Garp, de John Irving. Al cap d’un temps em vaig trobar la Rosa, la mestra que m’havia convidat, i vaig veure que ella no volia parlar de l’escola d’estiu. Com que vaig suposar el motiu, vaig treure el tema i li vaig dir que li devien haver comentat que m’ho havia passat malament. Ella em va dir que sí, que havien pensat que jo no era persona per a aquella escola i jo li vaig respondre que per a mi van ser les millors vacances que recordo. Sempre he recordat amb enyor aquelles tardes asseguda davant la paeria llegint fins que es feia fosc.
En la primera visita d’enguany també vam parlar de la pel·lícula i vaig saber que d’Alcarràs no és del lloc on hi ha més localitzacions, per tant, quan l’endemà em van trucar de Catalunya Ràdio per demanar-me si volia anar a Alcarràs a fer la meva secció, a part de dir que sí, de seguida vaig tenir claríssim el tema: la toponímia. Una manera com una altra de parlar dels pobles on es va filmar Alcarràs que no són Alcarràs. A Catalunya hi ha tres enclavaments –les Terres de l’Ebre, el Penedès-Anoia i el Segrià– on la toponímia d’origen àrab és més abundant que a la resta del país i amb això n’hi havia prou per explicar prou històries, però, com sempre que es va pel món, et poden sortir històries imprevistes.
Havia preparat un joc amb pistes per endevinar tots els pobles on s’havia filmat la pel·lícula a més d’Alcarràs: Aitona, Bellvís, Fraga, Lleida, Massalcoreig i Sucs. El joc el vam fer igualment, però em vaig trobar un públic inesperat: alumnes de quart i cinquè de primària. Nanos amb els orígens més diversos, potser fills o néts d’aquells informants que havíem trobat fa més de vint anys. Vaig demanar si n’hi havia algun que parlés una llengua africana i només una va dir que sí. Quan em va dir la llengua que era li vaig dir: “Ah, és de Ghana, oi?” i la cara se li va il·luminar amb la llum del reconeixement.
Quan parlem de reconèixer les llengües dels alumnes, parlem d’això. Sovint em retreuen que jo espero que els mestres aprenguin les llengües dels alumnes. Això seria fantàstic, però no és factible, com tampoc no espero que s’ensenyin aquestes llengües a l’escola perquè la majoria no s’ensenyen ni en els llocs d’origen. Però ser conscient del coneixement que aporten als alumnes, reconèixer-lo i fer-lo surar és un dels procediments més eficaços per generar reciprocitat.
I reciprocitat és el que ha generat la Carla Simón, qui, reconeixent Alcarràs i la seva gent –i, en ells, tota la gent de la zona–, ha rebut tanta estimació i afecte que els podies sentir per tots els carrers. La gent està contenta, tots estem contents, perquè ens han reconegut. I és que tots som com aquella nena amb origen a Ghana que es transforma quan una desconeguda li diu que sap quina llengua parla.
