Una reunió decisiva al Vallès i un missatge important de Junqueras a Rovira

Amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes encara calenta, l’editorial Ara Llibres publica Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del procés, escrit per sis periodistes de mitjans diferents: la periodista de VilaWeb Odei A.-Etxearte; el sots-director de Nació Digital, Ferran Casas; el cap de política de RAC-1, Marc Martínez Amat; el cap de política de l’agència Efe a Catalunya, Roger Mateos; el cap de política del diari Ara, Gerard Pruna; i la directora adjunta d’ElDiario.es, Neus Tomàs. És un llibre fruit de dos anys d’investigació i d’entrevistes a un centenar de fonts diferents, de protagonistes i testimonis directes de la tardor del 2017, dels mesos previs i posteriors al referèndum de l’1-O i la proclamació de la independència.

I el contrast entre el relat judicial criminalitzador de la sentència i el que contenen les pàgines d’aquest llibre és feridor. Tota la veritat recull detalls dels principals fets d’aquella tardor fins ara inèdits, com va ser possible que el referèndum fos realitat malgrat no solament els obstacles del govern espanyol i la justícia sinó també els partits mateixos, com fou el treball decisiu de l’anomenat ‘estat major’ i com el govern de Puigdemont va defugir en tot moment l’escenari de confrontació violenta que li presentava l’estat espanyol.

Hi va haver molta previsió i una planificació molt acurada sobre la manera com s’havien de superar els entrebancs al referèndum, però no fou així després de l’1-O. L’aturada de país del 3-O fou una oportunitat perduda per a mantenir viva i continuada la mobilització al carrer i pressionar l’estat espanyol i la comunitat internacional. Això va proposar, segons el llibre, Jordi Cuixart a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i  la proposició fou ben rebuda: fer una gran acampada a la Gran Via, de la plaça Universitat fins a la confluència amb el passeig de Gràcia i, d’aquí, fins a la Diagonal. Però Jordi Sànchez, entre més, ho van desaconsellar per evitar que hi hagués encara més tensió i possibles atacs de grups neonazis.

Passada aquella jornada, i tenint present el discurs amenaçador de Felipe VI del dia 3, tant Puigdemont com Junqueras i la resta de membres del govern assumeixen que no volen pagar el preu de la violència per a prendre el control del territori. I les concessions al diàleg que vindran després, especialment amb la declaració d’independència suspesa per part de Puigdemont el dia 10, no tenen cap mena de resposta a l’altra banda. Ben altrament, totes les peticions de mediació internacional i diàleg són rebutjades i just una setmana després Jordi Sànchez i Jordi Cuixart esdevenen els dos primers presos polítics, tancats per ordre de l’Audiència espanyola.

L’ombra de la repressió creix i enfosqueix els dies següents. Els autors del llibre expliquen que és aleshores que prenen encara més força entre els membres del govern la possibilitat de la presó i la idea de l’exili. Sí que hi havia uns plans de desconnexió per a després de l’1-O, però el problema era com fer-los efectius sense cap negociació amb el govern espanyol i sense que s’hagués de pagar el preu de la violència amb què amenaçava l’estat. El llibre explica que el mateix dia 27 d’octubre Puigdemont envia un emissari a Bèlgica per a explorar la possibilitat de l’exili allà, i abans no comencés el ple del parlament en què s’havia de declarar la independència, el president i tots els membres del consell executiu es van reunir allà mateix per discutir la possibilitat de dimitir en bloc com a acte de dignitat i evitar que fossin destituïts pel 155 que era a punt d’aprovar-se al senat. Van desistir d’aquesta opció, però també d’oferir cap resistència una vegada proclamada la independència.

Ho van confirmar en la reunió del dia 27 a la tarda a Palau amb tots els membres del consell executiu tret d’Oriol Junqueras i Carles Mundó. Confirmen descartar l’Operació Castell (pensada per resistir pacíficament amb concentracions que duressin dies al voltant del Palau de la Generalitat per a protegir el govern) i parlen de l’opció d’anar-se’n fora per evitar unes detencions que semblen imminents. I és així com el pes de les decisions que es prendran els pròxims dies el tindrà sobretot el factor humà. A Tota a veritat hi ha un repàs exhaustiu d’aquests passos, de la trobada d’alguns consellers en una casa a prop de Prada de Conflent; de la reunió en una casa de Vilaür, a l’Empordà, entre Puigdemont i membres del ‘estat major’; de la instrucció del president d’anar dilluns a Palau abans de fer cap a Bèlgica; del canvi de plans sobtat diumenge quan l’avisen que el poden detenir immediatament, la sortida en cotxe cap a Brussel·les i el missatge que dóna al seu cap de gabinet, Josep Rius, perquè avisi els consellers, que se n’assabenten massa tard, dilluns mateix…

La reunió decisiva al Vallès

Els dubtes entre assumir un empresonament més que segur o un temps llarg a l’exili remouen molts els consellers aquells dies i aquelles hores. I una de les revelacions més destacades del llibre és la reunió d’aquell dilluns mateix en un indret del Vallès entre Turull, Rull, Romeva i Mundó, quan es disposaven a encaminar-se també cap a l’exili i unir-se als seus companys de govern que ja hi eren. Es troben tots en un aparcament a Mollet del Vallès i d’allà emprenen amb cotxe el camí cap a la Jonquera. ‘Arrenquen la marxa, però amb tots els dubtes que envaeixen els consellers, l’operatiu decideix de guanyar temps i els porta a un pis d’un militant d’Esquerra a prop d’on són’, relata el llibre. «A mesura que passen les hores els consellers reflexionen conjuntament sobre el camí que estan a punt d’emprendre i afronten el dilema entre si és preferible anar a la presó o a l’exili (…). L’un per l’altre es van desdient d’emprendre el viatge. El primer a expressar dubtes és Jordi Turull, que explica que els seus pares ja són grans i no pot suportar la idea de tenir-los lluny en el tram final de la seva vida. Carles Mundó està desfet. Els explica que s’ha acabat de casar fa poques hores i s’ha acomiadat de la família (…). Mentre ho van comentant, els altres també es van fent enrere i es mentalitzen que això implicarà passar una llarga estada encarcerats.»

Junqueras: ‘Aquí, tots, no’

Una altra vegada el factor humà. Mou també Marta Rovira a exiliar-se uns quants mesos després, el març del 2018, quan es veuen a venir els nous empresonaments que ordenarà el jutge Llarena. Oriol Junqueras i Marta Rovira es veuen per última vegada per molt de temps separats pel vidre d’un locutori d’Estremera el 21 de març de 2017. Segons el llibre Tota la veritat, tots dos parlen de l’opció que la secretària general d’ERC s’exiliï. Ella està citada aquell divendres al Tribunal Suprem. ‘S’ha de prendre una decisió. Què pot fer? Rovira ja va assumir el perill d’entrar a la presó quan va anar a declarar al Suprem el 19 de febrer i Llarena va decretar la llibertat sota fiança, però la secretària general d’ERC valora ara l’opció de l’exili. Junqueras li fa senyals. ‘Aquí, no. Tots, aquí, no.’ Assenyala Rovira, fa un caminet amb els dos dits de la mà. Que se’n vagi. ‘Tots, eh?’ I un comiat. Rovira no deixa sol Junqueras. Surt d’Estremera amb l’encàrrec d’ocupar-se de l’exili i convèncer Romeva, Forcadell i Bassa perquè també se’n vagin.’ Però Romeva està determinat a assumir la presó i els motius personals empenyen Forcadell i Bassa a romandre.

El relat dels fets d’aquest llibre arriba fins a la investidura de Quim Torra. Per a teixir-lo, la majoria de les fonts consultades van demanar l’anonimat, per evitar possibles represàlies, i que el text no es publiqués fins que no hagués sortit la sentència del Suprem. Els autors expressen en la introducció la voluntat d’acostar-se més al què per a entendre el perquè. L’independentisme s’ho pot mirar com una certa manera d’aprendre les lliçons dels errors i també dels encerts.

Però per a saber tota la veritat falta el relat detallat de l’altra part, que amaga els fets i les responsabilitats d’aquells dies; la part dels repressors, els qui van amagar informació i van mentir durant el judici de l’1-O, els qui es neguen a revelar qui va ordenar de preparar un dispositiu policíac com el que es va desplegar a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017 i per què, amb quin propòsit; qui va ordenar les càrregues contra els votants indefensos el dia del referèndum; quines pressions polítiques externes va rebre l’estat espanyol, quines va exercir  a escala internacional i en canvi de què per a frenar possibles reconeixements del nou estat català, i a escala interna per a coaccionar bancs i empreses; i quins plans de desplegament de la violència policíaca o militar estava disposat a dur a terme si hi hagués hagut una voluntat política de defensar la República acabada de proclamar. Com més d’una vegada ha assenyalat el sociòleg i escriptor Ignacio Sánchez-Cuenca, l’independentisme ha fet de bon començament un exercici d’autocrítica, de reflexió, i ha examinat els errors comesos. L’estat espanyol i l’unionisme no l’han fet mai, i desen tancats amb clau els fets que permetrien de saber tota la veritat de l’altra banda.