Un llibre sense parió

Aquest mes arriba a les llibreries El dia revolt. Literatura catalana de l’exili, de Julià Guillamon, en la nova versió, exempta d’errades i d’errates, d’un llibre que fa quinze anys es mereixia haver generat un debat tan urgent com necessari al si de la comunitat cultural catalana. Amb aquesta pretensió, hi torno per oferir al sofert lector i a la benèvola lectora, en versió catalana revisada, la ressenya que vaig publicar oportunament a La Vanguardia en castellà.

I

El dia revolt és un llibre noble per la intenció, fèrtil pel contingut i singular per l’estructura. És noble perquè proposa una nova visió material i moral que ens hauria de permetre iniciar, des de l’emoció i el coneixement –o, més ben dit, des de l’emoció capaç d’engendrar coneixement– els treballs d’elaboració del trauma que va suposar l’exili cultural, causat per la guerra de 1936-1939 i la dictadura franquista, en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya iniciat amb la Renaixença. No és pas un llibre per a incloure en el catàleg de la “memòria històrica”, sinó per a obrir un debat en el si de la comunitat cultural catalana sobre el seu paper de víctima o còmplice, per activa o per passiva, en la pèrdua de l’horitzó del poder propi i del provincianisme accelerat de Catalunya. I és noble, igualment, aquest llibre, perquè les distintes històries que s’hi trenen i s’hi destrenen compendien el sofriment universal dels qui s’han vist obligats a abandonar el seu lloc de naixement. Guillamon planteja descarnadament –i amb quina rara oportunitat en la Catalunya actual– la qüestió de la diferència i de l’adaptació, l’actitud davant l’altre dels qui s’han vist forçats a entrar en contacte amb una cultura aliena. I trasllueix l’angoixa dels qui es van veure arrossegats per les desventures dels seus pares, dels qui sempre van voler tornar i dels qui van preferir no fer-ho, dels qui van tornar i s’hi van haver d’adaptar, dels qui van tornar i no van poder suportar el miratge del mite.

II

El dia revolt és un llibre fèrtil, perquè reuneix sàviament empatia i coneixement, estil i composició. És un llibre d’història, perquè n’utilitza les eines per a interpretar, citar, resumir i parafrasejar fonts documentals i testimonis directes i indirectes, però no és pas l’obra d’un historiador professional, atès que l’autor s’implica en els fets descrits, hi intervé amb veu pròpia, i jutja posicions amb rigor i subtilesa, des de l’afinitat amb uns personatges que representen la memòria negada de la pròpia identitat cultural de l’autor. D’altra banda, el seu entremetiment modela tant l’estructura formal del llibre –un fris continu de finestres que s’obren i es tanquen per fer-hi aparèixer paisatges i persones, en una mena de trompe-l’oeil– com la seva estructura narrativa –un teixit ordit mitjançant tots els recursos estilístics de la prosa, en què les veus dels morts i dels seus familiars, la veu narradora i els testimonis de tercers, la reinterpretació de textos i la descripció de paisatges s’entremesclen i dialoguen com en un vis sens fi.

Som davant d’un llibre balzaquià i dickensià, amb mobles i arquitectures, paisatges i objectes, ciutats i personatges principals i secundaris. Un llibre etiquetat mitjançant un enciclopèdic catàleg de referències, al·lusions, suggeriments i pinzellades, que no funcionen per acumulació indiscriminada ni amb una intenció efectista, sinó per atorgar a cada història, per curta o menor que pugui semblar, la mateixa presumpció de veritat amb què ho fa amb les llargues o majors. Perquè capturar un intangible, com pretén l’autor, exigeix acumular, seleccionar i organitzar una munió de detalls. Ara, quan l’historiador objectiu es creua amb el narrador compromès, el to pren la solemnitat admonitòria dels moralistes –llegim, a tall d’exemple, el paràgraf final de la malenconiosa introducció a l’exili xilè: “Les històries dels emigrats amb la seva grandesa opaca: Cherchez le catalan.”  I quan el narrador compromès traspassa el temps a la recerca de la memòria que va poder ser i no va ser, es produeix el miracle d’una espècie de “revelació de l’Havana” com en el pròleg a l’exili cubà.

III

El dia revolt és el llibre d’un periodista, en què Guillamon ofereix el testimoni de l’exili a través de la indagació i l’entrevista, la contextualització i el puntillisme, l’objectivitat i el gust per l’anècdota, molt lluny, però, de la temptació de deixar els seus testimonis en evidència, de mostrar-ne les costures, de revelar veritats ocultes per aconseguir titulars, o de lluir-se a costa dels seus personatges. Encara que utilitzi tècniques i procediments d’un periodista perspicaç, Guillamon va armat amb l’eina de la crítica per estalviar al lector ingenuïtats i tòpics, perquè no escriu una crònica per a la revista Interviú, sinó que ha anat a la recerca de la seva veritat, la que el concerneix a ell com a part de tot allò que sap i de tot allò que ignora(va). Qui llegeixi aquest llibre no podrà divagar sobre l’il·lusionisme de l’observador aliè a l’objecte observat, perquè Guillamon ensenya sense embuts les cartes de la seva subjectivitat. Però el lector descobrirà que aquesta afecció cap a l’objecte observat no és pas una identificació naïf, perquè la imponent erudició del crític literari, conscient d’estar immers en un procés històric –i, doncs, sense immunitat per a considerar-se autosuficient, atès el compromís amb el seu temps–, es posa al servei de la reivindicació de la veritat sense condicions.

IV

El dia revolt exhibeix tota mena de recursos literaris, però no és pas un llibre de ficció, perquè no tracta els fets narrats com una invenció de l’autor. Contràriament, amb les seves postil·les, interrelacions entre retalls de vida i obra literària, remissions a l’interior del mateix llibre, o diàlegs a distància entre testimonis i personatges, l’escriptor Guillamon permet que el lector pugui deduir una veritat aliena a la pretesa objectivitat de l’historiador, a la impunitat subjectiva del periodista, a l’omnipotència de la crítica literària, o a la llibertat absoluta de la ficció: d’aquí ve la seva rara singularitat.

En fullejar el llibre, el lector descobrirà il·lustracions proporcionades a l’autor pels entrevistats. Un nombre determinat són objectes d’infantesa zelosament furtats a la curiositat pública. Es tracta d’autèntics objectes de transició per als seus posseïdors, que s’han conservat com a memòria emocional del trauma infantil que va significar l’exili per a ells, semblant a una separació materna. El que és significatiu, això no obstant, és que els seus amos correguessin el risc que Guillamon pogués banalitzar aquells objectes fent d’un dipòsit de vivències una mera il·lustració decorativa. La seva confiança es devia basar en el fet que veien l’autor del llibre com un dels seus, l’empatia del qual amb ells i els seus familiars era el senyal ocult que ell també havia d’elaborar el trauma de dos exilis viscuts en pròpia carn.

V

El primer trauma de Guillamon és el de qui va a rescatar una capsa de joguines del pis del Poblenou, ocupat per immigrants, al qual no havia gosat de tornar des de la mort de la seva mare –que, els últims anys de vida, hi va posar tant de temps i tants diners, potser sense que pagués la pena (com els sofriments per la mare pàtria?). El segon trauma és el de qui recupera, amb les joguines, una sèrie d’entrevistes efectuades per l’autor, quan començava a fer de periodista cultural, a escriptors dels quals va esdevenir amic, però de qui ignorava el trauma de l’exili. De l’elaboració d’ambdós traumes personals, en sorgeix aquest llibre, un homenatge diferit a l’exili cultural mitjançant la reinterpretació de textos, la visita als paisatges semioblidats o enterrats, les converses amb fills i néts.

No pas per casualitat, el llibre es tanca amb l’evocació de Llançà amb una foto infantil de Ramon Xirau. D’aquell Llançà que Guillamon va fer seu fa anys en contacte amb un altre trauma, el de Palau i Fabre, expulsat per la pàtria interior que tants enyoraven, molts van trair i una majoria va preservar. I que subsisteix en aquest llibre sense parió.