Pau Vidal: “El llibre del Paraulògic activa un altre calaix de la ment”

El fenomen del Paraulògic no para de créixer. Aquest estiu El llibre del Paraulògic, editat per Ara Llibres, encapçala la llista de llibres més venuts de no-ficció. Els autors són Jordi Palou, creador del joc, i Pau Vidal. Tots dos són reconeguts professionals de la llengua d’àmbits diferents, però si hi ha res que els uneixi sobre totes les altres coses és la passió per les paraules. Se’n reconeixen una mica malalts, sense remei.

En aquesta entrevista, Pau Vidal explica com s’han proposat que sigui el llibre i per què obre la porta a un món diferent, amb més desafiaments, però complementari amb el joc de cada dia. Tot i que dóna accés a 120 Paraulògics exclusius, El llibre del Paraulògic va més enllà del joc. Conté enigmes i endevinalles, curiositats. I tot explicat amb una bona dosi d’humor i amb disseny i il·lustracions de Mònica Ramoneda.

—El Paraulògic s’ha convertit en una estructura d’estat d’ànim?
—És com un refugi, un paradís exclusivament verbal, per això té tant èxit. Una manifestació de la passió per la llengua.

—Quin paper hi heu tingut, en el llibre?
—Jo sóc la mà que escriu. Ell té la idea i programa els jocs.

—Què hi ha de diferent en el llibre?
—Hi ha dues diferències substancials. La primera és que es donen pistes, idees, per jugar d’una altra manera. La gent pot jugar al Paraulògic tot sol, amb família o amb grup però gairebé sempre s’hi juga igual, la lògica és la mateixa: fer la llista de paraules. En el llibre proposem un accés al joc diferent, que és fer cerques encaminades. Per exemple, buscar primer un tipus de paraules.

—I l’altra?
—Per fer-ho més estimulant, proposem jugar-hi també a partir d’enigmes i endevinalles sobre les paraules de la llista de solucions. Això, de fet, és un plus perquè activa un altre calaix de la ment. Això et descobreix possibilitats que no tenies i et fa veure la idea de jugar amb el Paraulògic d’una manera més oberta i més àmplia.

—És més difícil?
—En general tots ens aproximem al fenomen del joc a la nostra manera, segons el nostre caràcter. Per exemple, la gent a qui no agraden els enigmes i les endevinalles diuen que no hi tenen traça, però si ho suggereixes d’una manera diferent, s’activen uns altres ressorts del funcionament mental i és fàcil que l’acabin trobant.

—La tipologia diferent l’heu organitzada amb els jocs de la pàgina dreta i els de l’esquerra?
—Sí. A la dreta hi ha les propostes morfològiques (les més, diguem, “matemàtiques”) i a l’esquerra les semàntiques, les de concepte (endevinalles i tota la pesca).

—I quina és més fàcil?
—Això depèn de com té formatat el cervell cadascú. Nosaltres hem intentat que n’hi hagi forces a cada pàgina, perquè tothom pugui trobar el que li escau, i recrear-s’hi.

—Aprendre paraules és un estímul?
—En general l’aprenentatge en qualsevol camp és satisfactori, però també és veritat que trobar-se de cop i volta amb una dotzena de mots desconeguts no és el millor mètode per incorporar-los al propi repertori. Si ara us demanéssim quines paraules noves de les que heu descobert jugant al Paraulògic recordeu, en sortirien ben poques.  Però si el mot en qüestió l’esbrineu com a resultat d’un enigma que us llancen, hi ha més possibilitats que us quedi, perquè l’esforç invertit en la cerca fa que s’ancori més en el calaixet mental on endrecem aquesta informació. És un dels plusos que la gent descobrirà a mesura que vagi jugant.

—Amb els jocs de paraules l’entrenament és fonamental?
—En matèria lingüística l’entrenament i l’hàbit ho són quasi tot. El 90%. La majoria dels enganxats al Paraulògic obtenen més bons resultats avui que no pas el dia que van començar.

—En el llibre també descobriu part de l’univers Paraulògic: històries, anècdotes, estatístiques… Parleu del tuti net. Què és?
—Seria l’equivalent al gol en el futbol. La màxima satisfacció. Aconseguir un tuti és un esclat, el punt àlgid, però la bellesa màxima és el tuti net o perfecte, l’anagrama tradicional de tota la vida: el mateix nombre de lletres, que no en sobri ni se’n repeteixi cap. D’altra banda, també ens ha fet gràcia explicar el vessant més sociològic del fenomen, que és molt revelador de l’èxit que dèiem. Anècdotes com la d’aquelles germanes de noranta anys que es truquen cada dia, al matí, per donar-se les lletres (la més gran no té mòbil) i al vespre per posar en comú els resultats. O la florida de comptes de Twitter i d’Instagram on la gent comparteix i socialitza el joc, o fins i tot el vampiritza…

—I un tuti fantasma, què és?
—Ah, això ens encanta! El tuti fantasma és la transgressió, és la recerca d’una paraula que no existeix però que podria existir perquè està, diguem, formada correctament. Un exemple tret de la portada del llibre: revordís. O derivisió. Aquestes paraules no volen dir res, però segur que els podríem imaginar un significat. Un camí molt revordís… Eh que ja suggereix alguna cosa? Es tracta d’estimular la creativitat, d’obrir la porta a la fantasia: inventa’t un mot i després dóna-hi un significat. De nanos tots ho hem fet, això d’inventar-nos paraules i significats, i en matèria de llengua, que és un àmbit en què sovint ens sentim tan constrenyits, tan vigilats, de tant en tant va bé treure’s la cotilla i recuperar la fantasia infantil. Desbordar el diccionari. És l’esperit de Calders a Antaviana.

—En el llibre hi ha també cent vint paraulògics exclusius als quals s’accedeix amb un codi QR. Cap al final us heu embalat i n’hi ha de centenars de paraules, per què?
—És la idea aquella de la millora a través de l’entrenament. El llibre funciona com un castell de focs i per tant s’ha d’acabar amb traca final. Una mena de complicitat amb el jugador: la llengua ens fa xalar tant que ens podem imaginar reptes infinits i alhora impossibles d’assolir. Com les 500 respostes del penúltim rusc o els 50 tutis de l’últim.

—Hi ha gent que comença amb monosíl·labs.
—Perquè són com un coixí de seguretat, una estratègia per a agafar embranzida. Engegues pel més fàcil i així ja tens aquesta part resolta. Però també hi ha qui només cerca paraules a partir de 5 o 6 lletres, o qui va a caçar tutis i prou. Tot són maneres.

—Una cosa que ha sorprès és que una altra manera de jugar al Paraulògic és dedicar-se a trobar els esplèndids, paraules de set lletres o més.
—I tant. Un altre repte força engrescador. És que a vegades buscar tutis i prou pot ser frustrant. Tant com pretendre trobar totes les solucions, quan de tots els mots existents només en coneixem una part força minsa.

—Els que sou malalts de les paraules, quan veieu un rusc, és cert que només de mirar-lo ja veieu les paraules?
—També hi ha patologies específiques, en això. Jo soc molt visual. A mi m’agrada que, en comptes d’obrir jo la pàgina, em cantin les lletres en veu alta: automàticament se’m forma un tuti fantasma a la ment, i a partir d’aquí les lletres es comencen a bellugar com a les màquines dels bars, fins que apareix el tuti. El meu cervell està formatat d’una manera que els anagrames se’m fan sols. Però d’habilitats d’aquesta mena n’hi ha moltes i força variades. Hi ha qui pot comptar molt de pressa quantes lletres té una paraula, per exemple. O llegir-la a l’inrevés. A mi, lúdicament parlant, aquesta aproximació formal al lèxic m’interessa perquè demostra que la llengua és un codi arbitrari i s’hi poden fer moltes coses. Ara diem telèfon, però d’aquest aparell en podríem dir un altre nom. Som animals verbals, però un codi lingüístic no és un fet natural: grafia i significat estan units per una relació arbitrària, artificial, creada per l’home. És una cosa que tothom que resolgui els enigmes de la pàgina esquerra, on hem posat molts jocs d’homofonies (paraules que sonen igual o molt semblants però tenen significats diferents), descobrirà amb goig.

—Per acabar, una curiositat. Quan us comença aquesta passió per les paraules?
—En el meu cas és culpa de l’àvia. Era bibliotecària i molt lectora. I tenia una llengua popular molt viva, plena de refranys i de dites. A mi sempre em deia: “Ai, Pau, no siguis tan pau i deixa’m en pau.” I això, que sembla un joc molt ximplet, conté justament aquest ensenyament morfosemàntic en forma de cantarella infantil. No el vaig entendre bé fins que no vaig ser gran, i tot i això ja de nano em feia riure.