La proposta de Cuixart: un nou referèndum i més gent disposada a anar a la presó per defensar-lo

Què vol dir Jordi Cuixart quan proclama “ho tornarem a fer”? Des del moment que va pronunciar aquesta frase davant Manuel Marchena, una bona part de l’independentisme l’ha anada exclamant per a respondre a la repressió incessant, però sense cap acord sobre com concretar-ho, com fer-ho. Cuixart prova ara d’aterrar la frase feta lema per convertir-la en una proposta un pèl vaga, expressament inconcreta, en el llibre Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres) que es publica avui. I la proposta consisteix a pressionar des de la societat civil perquè hi torni a haver un referèndum, “sense adjectius”, i com més aviat millor. “Cal governar bé Catalunya i, alhora, comprometre’s a celebrar un nou referèndum ben aviat i sense més adjectius. Tant si a l’estat li plau com si no li plau. Això és l”ho tornarem a fer’: votar tantes vegades com calgui”, escriu el president d’Òmnium. Però precisa: “Ara mateix no hi ha possibilitat de fer un referèndum pactat, un nou referèndum unilateral o una declaració efectiva d’independència”. Perquè abans cal haver assolit “la maduresa d’acceptar que caldrà dur a terme grans actes massius en el marc de la lluita no-violenta. I que aquests actes posaran en joc l’estabilitat, també emocional, de la societat.”

Quan el van tancar a la presó va començar a escriure un dietari, de manera terapèutica, al començament a mà i més impulsivament, i més tard, quan li ho van permetre, amb ordinador i més reflexivament. El dietari es va anar fent gran i, quan semblava que els indults serien imminents, endreçà els apunts que hi tenia escrits i n’ha acabat sortint aquest llibre. Que no és un dietari ni en té la forma, però que sintetitza les experiències i els aprenentatges dels tres anys i vuit mesos de presó, la lluita perquè la por no el venci, ni la voluntat d’humiliació per part de l’estat; la determinació de continuar fent de pare del seu fill Amat malgrat les reixes, i la de tornar a ser pare, amb l’emoció pel naixement d’en Camí. Unes experiències i uns aprenentatges que cristal·litzen en aquesta proposta política.

Per Cuixart la clau és com transformar en força el poder que té la societat civil, i que es va demostrar tant el Primer d’Octubre com el 3-O. Ho diu pensant especialment en el dia 3. Per què en aquell moment que tothom era al carrer, quan el rei espanyol va haver de sortir a defensar la unitat d’Espanya amb aquell discurs tan bel·ligerant, els manifestants van tornar a casa? Hi havia l’opció de romandre al carrer, d’acampar, de defensar el referèndum per fer-lo efectiu, però no es va fer. No es va aprofitar aquella oportunitat.

Perquè, entre més raons, segons exposa Cuixart, hi havia una manca de preparació, de consciència i de planificació sobre com continuar un acte de desobediència civil tan gros com l’1-O. I demana que ara hi hagi aquesta preparació, que es comenci a treballar per defensar amb la mobilització el resultat d’un nou referèndum, o d’una nova declaració d’independència, o de l’aixecament de la suspensió de la de l’octubre del 2017. Decidir el com, l’eina, correspondrà als dirigents polítics, que s’ha de pressionar. Mobilització per a pressionar els líders polítics catalans i mobilització no-violenta per a plantar cara a l’estat.

Reunions “apassionades” als Lledoners

El president d’Òmnium assenyala en aquest llibre preferentment el referèndum com a element de consens. Cal fer un referèndum, diu, ben aviat, però sense fixar-hi dates ni terminis. Ho argumenta en bona part adduint les converses i reunions que va tenir amb els altres presoners polítics als Lledoners, d’ençà de l’estiu del 2018. Presos polítics d’ERC, Oriol Junqueras i Raül Romeva, discutint amb presos polítics de Junts, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn. “Em vaig atorgar una certa condició de moderador, perquè considerava que era la millor manera de ser útil”, diu Cuixart. I d’aquells debats, que qualifica d’interessants i, sovint, apassionats, en va identificar l’element de més consens: “A l’hora de posar damunt la taula les estratègies següents, concretes, el gran consens era, d’entrada, el referèndum. Sense més adjectius. Després ja venien els complements, però la coincidència era crear l’escenari per a un nou referèndum vetllant per les legitimitats del resultat i el seu reconeixement […]. Però també cal tenir en compte i treballar altres escenaris. Perquè si no ja no deixes marge per a la força de la pressió al carrer. I perquè no seria sensat tancar-nos en una única via.”

Defensa la temptativa de la taula de diàleg entre el govern català i l’espanyol, però hi posa una certa distància, i deplora que sigui utilitzada pels partits com una arma de confrontació política: “Ens volen dividits entre partidaris del diàleg i de la confrontació, però resulta que la defensa permanent del diàleg, de la negociació, forma part de la confrontació democràtica amb aquells qui volen condemnar la llibertat d’expressió i el dret de protesta. Mai no renunciarem al diàleg, tampoc amb els qui ens voldrien molts anys a la presó.” Però això “no significa fer el préssec. La taula de negociació serà útil si ho és en el marc d’una estratègia compartida pel conjunt del sobiranisme […]. I sobretot que hi hagi una voluntat real per part de l’estat espanyol”. Perquè l’estat, adverteix, “embolicarà la troca tant com li convindrà.”

Però què fou el Primer d’Octubre sinó un referèndum sobre la independència que la gent va fer seu votant-hi i defensant-lo, i del qual va sortir un mandat que el parlament va aplicar? Què fou el Primer d’Octubre per a Jordi Cuixart? “Ha estat un èxit extraordinari de la societat civil”, afirma i reafirma. Però també: “L’1-O va ser un canvi no consolidat. És a dir, sense continuïtat: no hi havia prevista la possibilitat de resistència no-violenta per mantenir i defensar el resultat de les urnes.” No és una qüestió de manca de legitimitat del resultat de l’1-O, precisa, sinó de la necessitat de ser capaços de defensar-ne el resultat. “Caldrà fer un pas endavant, pujar un graó i encarar, més d’hora que tard i seriosament, l’estratègia no violenta.”

I Urquinaona?

Mentre ell era tancat als Lledoners, i quan acabava de saber que el Tribunal Suprem el condemnava a nou anys per sedició, l’independentisme es va mobilitzar com mai abans. De la presó estant va seguir les accions del Tsunami Democràtic, i la revolta als carrers simbolitzada en la plaça d’Urquinaona. No hi havia aleshores el grau de maduresa que Cuixart demana a Aprenentatges i una proposta? No hi havia una pèrdua d’ingenuïtat apresa de l’octubre del 2017? Els somriures es van deixar de banda, i els carrers van esclatar d’indignació. Cuixart en parla, d’aquesta mobilització, condemnant la repressió policíaca que hi va haver, i donant valor a la mobilització del jovent. “La gent jove té tot el dret del món a desobeir tantes lleis injustes com calgui, tantes com li facin de tap, de mordassa, de cleda. No tingueu cap por de la repressió perquè només si no tenim por serem capaços d’ensortir-nos-en com a poble.”

No entra a analitzar si aquella forma de protesta, no pas la dirigida des del Tsunami, sinó la que va plantar barricades, la que va prendre Urquinaona com a símbol, forma part d’aquest “pas endavant”. En tot cas, critica que “la resposta de les institucions no va estar ni de bon tros a l’altura de l’hora greu”. Perquè Cuixart propugna una mobilització social que transcendeixi els partits i les institucions, i que alhora les pressioni. També demana de valorar els lideratges polítics actuals i els que puguin venir, però amb una estratègia compartida. “El plet català necessita consensuar una sola veu, tan coral com convingui.”

Disposats a entrar a la presó

“Segurament ens cal més rigor, perseverança, determinació. Encara més”, escriu Cuixart. I afegeix que la repressió no pot ser mai un límit. Ni la presó. “La pregunta és fins on estan disposats a mantenir, el rei d’Espanya, els poders de l’estat, els nivells de repressió abans d’encarar democràticament la resolució del conflicte polític? I també: quin nivell de desprestigi internacional es pot permetre pagar l’estat espanyol per preservar la seva força i unitat? Però potser hi ha una altra pregunta més pertinent encara: quina capacitat de resistència estem disposats a mantenir nosaltres? Quanta més gent a la presó? […] Quina és la capacitat de sacrifici, tant individual com col·lectiu, que estem disposats a suportar? Ho assumirem com van fer els pares de milers d’insubmisos? Fins on? Fins quan?” I que siguem més. “Què faríem si pràcticament la meitat de la població no reconegués la legitimitat de les decisions que prengui una part majoritària de la societat? Sempre voldrem més partidaris de la independència. La qüestió és que, sigui quin sigui el resultat, el conjunt de la societat catalana es comprometi a reconèixer-lo i, sobretot, a defensar-lo.”

Gent disposada a anar la presó. Més gent encara. Que l’exili ni la presó ni la repressió no siguin un límit, que ho sigui en tot cas la violència, però no la presó, diu el president d’Òmnium. “Penso que a Catalunya hi han escampat una mena de por. No a tot arreu, és clar, però sí en alguns àmbits.” Cuixart parla de la por quan recorda la que va passar durant les primeres setmanes i mesos a la presó, fins que se’n va acabar desempallegant. Perquè en el fons el llibre és un relat personal de com entomar i vèncer la por de la repressió, i com transformar-la després en una proposta política. Una proposta que adreça a una societat que ell mateix es va sorprendre fins a quin punt havia canviat sense adonar-se’n mentre era tancat a la presó. En parlava aquest estiu passat en una entrevista a RAC-1. Quan els van empresonar els van aïllar en certa manera, informativament i emocional. Explicava que no era prou conscient del dolor que hi havia a la societat.

El llibre de Cuixart s’adreça a aquesta societat que el 2019 va demostrar que no tenia por, i que acumula un grau de dolor per la repressió que ell mateix reconeix que desconeixia. Li demana que s’organitzi i que pressioni per un nou referèndum, o pels referèndums que calguin, i que es prepari per a dur a terme mobilitzacions multitudinàries de desobediència civil per a defensar-lo, aplicant les tècniques de la lluita no-violenta, amb la disposició a entrar a la presó si convé. “Jo no em vull esperar tota una generació. No entenc per què ho hauríem de fer. I tampoc no ens ho podem permetre.”