12.05.2023 - 21:23
|
Actualització: 12.05.2023 - 21:42
Aquesta setmana hem sabut que Hélène Carrère d’Encausse ha estat guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials 2023. Ja us podeu imaginar, Martxelo i Maria, que el premi en qüestió no té gens d’interés per a mi, però Hélène Carrère d’Encausse sí. Té molt d’interès, jo hi tinc un gran interès, i per això m’agradaria aprofitar l’article d’aquesta setmana per explicar-ho.
Quan jo començava a treballar de periodista i volia saber què passava a l’Europa de l’Est i a la Unió Soviètica, un dels territoris del món que al final em van ocupar més temps, Hélène Carrère d’Encausse va publicar un llibre que va canviar la meua vida i la manera d’entendre aquell espai: L’Empire éclaté. Parle de començament dels anys vuitanta, molt abans de la desaparició de l’URSS el 1991.
En aquell volum, Carrère d’Encausse s’avançava a tots i pronosticava la desintegració i caiguda de la Unió Soviètica, una perspectiva que el 1978 crec que només ella i un parell de persones més podien tenir a tot el món. El llibre era senzillament espectacular, construït amb una solidesa enorme i, com es va veure, profètic. Però ací comença la segona part, que a mi m’ha interessat sempre gairebé tant com la primera.
Carrère d’Encausse va arribar a veure una cosa que ningú més va saber veure: que la Unió Soviètica estava podrida per dins i esclataria. I això té un mèrit intel·lectual increïble. Però, en canvi, es va equivocar completament a l’hora d’explicar com passaria.
La seua tesi era que les repúbliques musulmanes d’Àsia Central farien esclatar l’URSS per la pressió demogràfica, i això no va passar. Aquest no va ser el problema, ni ho és avui. Això significa que va encertar la qüestió principal, substancial, la difícil, però es va equivocar completament en el diagnòstic. I això m’ha fet pensar molt durant tots aquests anys.
Al final, els periodistes som solament uns historiadors impacients, per continuar amb la coneguda frase de Jean Lacouture. I, per tant, hi compartim moltes qüestions de mètode, de tecnologia, de manera d’enfrontar-nos amb la realitat.
I per això sempre m’ha servit l’exemple de Carrère d’Encausse per a pensar com a periodista, entenent i assumint que és possible de veure perfectament el fons del quadre i, al mateix temps, que puc equivocar-me en els detalls. Com li va passar a ella.
