El cost personal per a Gonzalo Boye, i la seva millor arma secreta

El mes d’agost de l’any passat Gonzalo Boye passava un moment molt complicat. L’estratègia per a fer possible que el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín s’asseguessin al Parlament Europeu encara no havia fructificat, tot i que ja s’havien posat les bases perquè fos possible uns quants mesos després, i era una qüestió de temps que madurés. Però la gestió comunicativa en aquell moment no havia estat pas prou encertada, i la percepció que havia quedat en l’opinió pública i sobretot la publicada era que hi havia hagut un fracàs, que l’ahí lo dejo havia fet figa. La causa, tanmateix, anava encarrilada i a Boye segurament el preocupava molt més una altra qüestió; feia poc que havia sabut que un investigat per narcotràfic, Manuel Puentes Saavedra, de cop i volta havia volgut declarar davant el jutge per a incriminar-lo en un cas d’emblanquiment de capital. En compensació, Puentes Saavedra va ser posat en llibertat. I l’advocat veia en aquella maniobra estranya el començament d’una persecució de conseqüències imprevisibles.

Fou durant aquells primers dies del mes d’agost, amb aquests maldecaps, que Boye va rebre a casa, a Madrid, la visita del seu bon amic Wolfgang Kaleck, un reconegut advocat penal i fundador de l’European Center for Constitutional and Human Rights (ECCHR) a Berlín. Van passar uns dies agradables, durant els quals van gaudir de l’amistat que comparteixen, i van contrastar també punts de vista sobre la qüestió del Parlament Europeu. Tan bon punt es van acomiadar, Kaleck li va dir una cosa que li quedà gravada: ‘Cuida’t molt, amic, et van al darrere, però ja saps que la nostra feina és important i que molta gent depèn d’això que fem.’ Kaleck estava al cas de la declaració de Puentes Saavedra, i veia a venir una campanya de lawfare contra Boye, tal com va acabar passant. Tot plegat ho explica l’advocat xilè al llibre Así están las cosas (Roca Editorial), que arriba avui a les llibreries. Un llibre amb un subtítol que ho diu tot, ‘Com vam guanyar a Europa’, és a dir, explica l’estratègia jurídica que durant tot l’any passat va deixar retratada novament la justícia espanyola a Europa en la persecució contra l’independentisme català, però que té un segon nivell de lectura, latent durant tot el llibre, més inquietant, que és el cost personal i professional que té i que pot tenir tot plegat per a ell.

Así están las cosas és una continuació de …Y ahí lo dejo (Roca Editorial, 2019), tant en el contingut com en el ritme amb què Boye repassa mes a mes, dia a dia, el seu anar i venir, amunt i avall, amb TGV, amb cotxe, d’un aeroport a un altre, d’una reunió a un sopar, d’una presentació a una vista judicial, ara a París, ara a Vidreres, ara a la Valletta, a un ritme tan vertiginós, tan frenètic, que esgota només de pensar-hi. El ritme del llibre defineix força el personatge, en la seva capacitat de tenir una conversa sobre un tema complex i respondre alhora els missatges i les consultes que li arriben de dues o tres causes diferents, mentre barrina com s’ho farà per a arribar a temps del següent compromís.

I tanmateix la conversa és profunda, i no desafina pas en les tecles que toca totes alhora, ans al contrari, se n’acaba sortint, i acaba dibuixant el terreny de joc més enllà de les nostres fronteres mentals habituals per a parlar de justícia, que acostumen a ser les estatals, i porta el debat jurídic a contraposar les arbitrarietats que es cometen en la jurisdicció espanyola amb les garanties que ofereix la jurisdicció europea o internacional. Así están las cosas és el dia a dia en el desenllaç d’una estratègia pensada així, amb aquest esquema, aplicat des del moment mateix que es va fer càrrec, la tardor del 2017, de la defensa del president Puigdemont i d’alguns dels exiliats.

Les fitxes del dòmino van caient…

Aquell efecte dòmino que pretenia Boye i que començava a fer caure peces quan un tribunal alemany va desestimar l’extradició per rebel·lió de Puigdemont i quan la justícia belga i l’escocesa van frenar les dels consellers, ara ha continuat, i el llibre és el recull de l’experiència en primera línia de l’advocat, resseguint la seva agenda impossible, en la col·locació dels artefactes jurídics que han permès que continués l’efecte dòmino. I que arribés, de moment, fins a la sentència del TJUE del mes de desembre passat sobre Oriol Junqueras que reconeix la immunitat com a eurodiputat del vice-president, però també la de Puigdemont i la de Comín, perquè és una sentència que transcendeix el cas particular i fixa doctrina sobre la protecció dels càrrecs electes europeus contra les arbitrarietats de les autoritats estatals, en aquest cas les espanyoles.

Boye es reivindica, perquè n’han fet molt escarn, perquè una part de l’estratègia política i mediàtica contra l’exili s’ha basat en això, en el desprestigi i la ridiculització, també contra ell. Les primeres victòries jurídiques a Bèlgica i a Alemanya van entronitzar l’ahí lo dejo, per l’anhel de guanys en una batalla marcada per una repressió asfixiant i per les renúncies polítiques. Però aquesta empenta va trair Boye, quan es va precipitar donant per fet en les declaracions als mitjans de comunicació que Puigdemont i Comín serien als seus escons el mes de juliol. Un error de càlcul que es va fer gran mediàticament i que va amagar la victòria real, que era l’admissió en la justícia europea del fons del recurs que havien presentat, i que continuava fent recorregut. Els fonaments jurídics d’aquell recurs es troben reflectits fins i tot en la sentència sobre Junqueras del desembre, i van permetre que just l’endemà el TJUE digués que efectivament el dia 2 de juliol tots dos haurien hagut de ser a Estrasburg. Aquell dia precisament el president i el conseller van córrer un gran risc, segons el relat que fa l’advocat, que explica que el govern espanyol tenia un dispositiu preparat per a detenir-los i endur-se’ls immediatament a Madrid, en uns avions noliejats expressament.

Cekpet, ‘el secret’

En tots aquests moviments estratègics hi ha persones fonamentals, que configuren l’equip de treball de Boye, començant per Isabel Elbal, sòcia de bufet i parella, més bona penalista i que complementa l’expertesa processal d’ell; i també, a part la resta de l’equip del despatx de Madrid, l’advocat i vice-president del parlament, Josep Costa, amb qui ha fet tàndem tantes vegades en moments decisius de la batalla judicial a l’exili. Però hi ha un personatge de qui no havia parlat mai, i que Boye fa aparèixer en aquest llibre rere un nom en clau, el de Cekpet, que és la traducció al rus de la paraula ‘secret’. En Cekpet és un home de qui no sabem nom ni gairebé res que en permeti la identificació; tan sols que és un jurista de gran nivell i que té molt poc ego, segons Boye. ‘Entre els avantatges de treballar amb Cekpet hi ha la seva discreció i la rapidesa amb què és capaç de traslladar-se fins allà on hàgim quedat amb en Costa, ja sigui al parlament, al meu hotel, en alguna cafeteria o en qualsevol altre lloc. Té al cap tot allò que necessita, a més d’un nombre important de memòries USB que només ell sap distingir.’ És de les poques coses que diu Boye sobre Cekpet al llibre. Però apareix constantment, en gairebé totes les reunions decisives.

El 2019 de Gonzalo Boye que hi ha explicat a Así están las cosas ja permet d’endevinar la transcendència del que vindrà després, de la continuació des envits jurídics resolts l’any passat, com ara la previsible inhabilitació del president Torra per part de la justícia espanyola. I els suplicatoris al Parlament Europeu de Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí, que seran una oportunitat per a contraposar les arbitrarietats de la justícia espanyola amb els estàndards europeus. O si més no això pretén Boye, que esdevinguin allò que ell anomena ‘el judici del judici’, que permeti d’exposar davant l’eurocambra totes les evidències de persecució política que hi ha hagut aquests gairebé tres anys de presó i exili.

Per això també hi ha aquest altre element del qual l’avisava el seu amic Kaleck, i que és latent de cap a cap del llibre: la persecució de què és víctima ell mateix i fins i tot la seva família, amb episodis com ara l’entrada i escorcoll de la policia espanyola a casa seva, amb buidatge del seu mòbil i dels seus correus inclòs; l’obertura d’una causa a l’Audiència espanyola; una ordre d’embargament de béns; actes de vandalisme que ha rebut; i les limitacions i els perjudicis que tot plegat causa també a la seva filla petita, l’Elena. És el cost personal que paga Boye i que ell mateix reconeix que no sap com acabarà. De moment les coses són així, i qui sap com seran demà.