El llibre de dites que tothom voldrà tenir

Arriba a les llibreries una obra editada per Cossetània Edicions, feta a consciència i molt ben pensada: 101 dites il·lustrades per a tothom. De format petit (15 cm x 15 cm), té 229 pàgines i conté explicacions succintes sobre el significat i l’origen de cada dita, a més de sinònims i exemples. Tot això a les pàgines de l’esquerra; a les de la dreta hi ha dibuixos que expliquen i aclareixen les dites, sempre originals i sovint irònics.

Un treball d’equip amb la solvència de Víctor Pàmies

Els tres autors d’aquest recull són Víctor Pàmies, Anna M. Matas i Joan Antoja. Pàmies, filòleg especialitzat en paremiologia, és autor d’una bona colla de reculls de refranys (Amb cara i ulls, Diccionari de dites i refranys sobre l’ull, En cap cap cap, Dites.cat). També és coautor dels 100 refranys més populars i Els refranys més usuals de la llengua catalana. L’any 2020 va presentar a VilaWeb la gran Paremiologia catalana comparada digital.

Anna M. Matas i Joan Antoja són mestres. Compaginen la seva tasca docent amb la creació i el disseny de materials didàctics. Han publicat més d’una vintena de llibres, sobretot contes infantils, llibres de divulgació, poesia, endevinalles i cultura popular. Aquest és el seu primer llibre destinat al públic adult.

Com va néixer el llibre?

Víctor Pàmies ens explica que el projecte el van començar Antoja i Matas. “Tenien una cinquantena de dites i m’hi van involucrar arran d’una consulta que em van fer sobre una dita concreta: ‘No posar tots els ous en el mateix cistell’.” Pàmies els va assessorar: els va dir que en trobava més informació en castellà que no en català i que podia ser un calc. “Suposo que els devia agradar el tracte i la comunicació –afegeix–, perquè en el següent correu, molt generosament, em van convidar a participar en el projecte. En vam reformular els continguts i vam sistematitzar la tria de les dites.”

De la tria a l’edició: una obra feta a distància

Van començar a treballar conjuntament l’any 2020, enmig del confinament. Pàmies viu a Vallromanes (Vallès Oriental) i Matas i Antoja, a Llers (Alt Empordà), de manera que era obligat de treballar a distància. Després de centenars de correus i unes quantes videotrucades, el 2021 van lliurar el text a Cossetània Edicions. Les il·lustracions són totes de Joan Antoja i el text l’han escrit conjuntament. “Vam compartir un document de treball en línia –diu Pàmies– i hi anàvem treballant tots tres alhora, a mesura que anàvem acordant com avançar.”

Volem saber quin criteri o quina guia han seguit els autors per seleccionar aquestes cent una dites. Víctor Pàmies ens ho explica: “Vam mirar de seleccionar dites que no fossin en desús ni desconegudes, sinó fraseologia força actual. I vam decidir que no seria només una tria de refranys, sinó que també hi hauria locucions, frases fetes i refranys, com fan la majoria de reculls.” Per a facilitar aquesta distinció, a l’angle superior esquerre de cada entrada hi ha una L (locució), una F (frase feta) o una R (refrany). “La proporció, més o menys, deu ser d’un 50% de frases fetes, un 30% de refranys i un 20% de locucions. I no segueixen cap ordre predeterminat, precisament per donar una imatge de diversitat, tant temàtica com formal.” Tanmateix, per a facilitar la cerca, al començament hi ha un índex de les dites tal com van apareixent al llibre i al final, un altre que segueix un ordre alfabètic.

El risc de parlar dels orígens

No trobaríem pas gaires reculls de dites en què els autors gosessin explicar-ne l’origen, perquè sovint és fosc, es perd en el bosc de l’antigor. I, tanmateix, molta gent lletraferida vol saber d’on surt o per què es diu tal o tal expressió. Víctor Pàmies ja havia fet l’exercici d’explicar-ne l’origen i, de fet, manté encara un bloc sobre etimologies paremiològiques, en el qual ja fa aquest advertiment: “No sempre és fàcil saber l’origen de totes aquestes expressions, però sortosament, molts autors les han documentades al llarg dels segles i ara, espigolant d’ací i d’allà, podem saber l’origen d’expressions que altrament ens resultarien absolutament fosques i incomprensibles. Sovint són explicacions que ens fan somriure i que difícilment són creïbles. Però ara mateix és l’únic que ens resta.”

Per a aquest nou llibre han remenat una vintena de llibres, esmentats tots a l’apartat corresponent: “És bibliografia consultada i no hi consta per fer bonic. Majoritàriament, és de Joan Amades, que és qui potser ha escrit més sobre l’origen de les dites catalanes. Però també tinc força material recollit sobre l’origen de les dites catalanes i se’n pot trobar moltíssima informació a la Paremiologia catalana comparada digital.” Amb la pruïja de deixar-ne constància, Pàmies ens fa arribar una fotografia del prestatge de la seva biblioteca on va apartar els llibres que van haver de menester.

Pàmies, molt curós i circumspecte, insisteix encara: “Cal prendre’s totes les explicacions amb certa cautela. És un camp en el qual no es pot inventar ni fer elucubracions. Aquelles dites de què ningú no ens ha dit res, difícilment sabrem a hores d’ara per què es van originar: qui era el Met de l’anar fent? O en Carracuca? O en Rabassa? O el profeta Xirivia… Moltes vegades semblen noms ben trobats per a la rima.”

Una obra ben pensada, acurada, rodona

Quan obres el llibre 101 dites il·lustrades per a tothom tens de seguida la impressió d’obra ben feta, pensada, certament, per a tots els públics.  “L’obra –diu Pàmies– és eminentment divulgativa. Vol ser amable, que ningú se senti atacat, sense malsonàncies ni estirabots.” Hi ha explicacions breus però suficients, un disseny acurat, l’amenitat de les il·lustracions…: “Pensem que és un format equilibrat entre lletra i imatge i que la lletra no és sobrera: la dita, l’explicació, els sinònims, un exemple d’ús i una explicació històrica o del context de la dita.” I aquesta cura s’ha projectat fins al darrer detall del contingut: “Hem cercat un equilibri en molts aspectes: la proporció de locucions, frases fetes i refranys; l’actualització; la temàtica diversa (n’hi ha de caràcter meteorològic, religiós, de comportament, històric, etc.), per no encasellar-nos en cap calaix. Si ho hem aconseguit ho diran els lectors.”

Una mostra

No podem acabar aquesta ressenya sense una mostra, un exemple d’una dita. Hem triat a l’atzar una entrada del llibre i us la transcrivim, per fer-vos dentetes:

Descobrir la sopa d’all

Es diu quan algú creu que ha descobert o inventat una cosa que ja és coneguda de tothom sobradament. S’utilitza per a ridiculitzar una troballa sense importància, sobretot quan algú es vanta d’haver fet una cosa original, que en realitat no ho és gens.

Sinònim: Haver inventat la pólvora.

L’invent de la sopa d’all s’atribueix al rei Jaume I. Pel que sembla, un dia es va perdre anant de cacera i, després de moltes hores, s’acabà refugiant en una barraca de carboners. Mort de fam, va cercar quelcom per menjar, però no va trobar altra cosa que uns rosegons de pa florit i una cabeça d’alls. Va procurar treure partit d’aquells escassos i austers aliments i el resultat fou una sopa boníssima.

Exemple: “Es pensa que ha descobert la sopa d’all! Ha proposat a la comissió aquesta activitat com si fos molt innovadora i just fa dos anys que ja la vam fer.”

Si el llibre aconsegueix el propòsit d’arribar a tothom, de segur que en voldrem més. I Pàmies ens dóna esperances: “Si l’obra funciona bé, no descartem poder-ne fer una segona i una tercera parts, amb un format idèntic o semblant. Perquè n’hem deixat moltes al tinter!”