30.07.2017 - 22:00
Que el govern espanyol hagi decidit recórrer contra la llei de ‘braus a la balear’ no deu haver sorprès ningú. Aquesta llei, pensada per intentar fer caure en desús una pràctica sense prohibir-la formalment, converteix les curses de braus en una mena d’espectacle buit de raó de ser, ja que la raó de ser de la cursa de braus a l’espanyola és l’afebliment progressiu i la mort de l’animal per aplicació d’instruments altament punxeguts i dolorosos. Sense el dramatisme de la tortura i de la mort, la corrida esdevé una mena d’opereta ridícula que no té sentit per a ningú.
La reacció del govern espanyol fa fàstic precisament perquè considera que prohibir la tortura d’un animal –si és un bòvid mascle tancat en una plaça rodona, etc.– vulnera la constitució. La corrida es troba avui en un estat de decrepitud moral tan gran que necessita la protecció activa d’una constitució per continuar existint. És clar, l’argument filosòfic central dels que defensen la permanència del noble art de degollar braus i el fet que sigui ‘patrimoni comú de tots els espanyols’ és la llibertat. Llibertat que existeixi l’espectacle segons unes normes inalterables i llibertat d’assistir-hi sense limitacions. Quan, el 2010, es van prohibir les curses a Catalunya, l’argument de la llibertat va ser esgrimit repetidament pels diputats que van oposar-se a la prohibició. No hem de prohibir, van dir, perquè prohibir mai no és bo, prohibir és de dictadures. I justament l’informe del ministeri de Cultura sobre la llei del Parlament Balear recorda que va ser la dictadura de Primo de Rivera que va instaurar les primeres limitacions legals de maltractament d’animals. Si ho va fer una dictadura, devia ser nefast per força, insinuen.
Santa Llibertat, que útil que és el teu nom. Com si la llibertat fos una noció absoluta, que s’hagués d’aplicar absolutament, és a dir a tot arreu, sempre, i sense límits. Però és tot el contrari. L’estat de llibertat absoluta s’anomena barbàrie. O llei de la selva. La civilització va començar a existir quan es van instaurar les primeres prohibicions: de l’incest, del canibalisme i sobretot prohibició de matar el proïsme sense algun tipus de formalisme (guerra, duel, judici, etc.). La civilització existeix gràcies a les prohibicions. Mirem-ho pel mètode de l’absurd: la llibertat absoluta, aplicada a les relacions entre veïns, significaria el dret de matar aquell que fa massa soroll de nit, o que ens vol impedir que fem soroll de nit. Però ningú, és clar, no defensaria aquesta llibertat. La llibertat en si mateixa, abstracta i descontextualitzada, no pot ser un argument.
Aquesta perversió de l’argument de la llibertat és el mateix pel que fa a la prohibició d’accés als més joves, en nom de la seva protecció, a les curses de braus. Es tracta d’una noció relativa que depèn en bona part de criteris culturals, i que per tant canvien en funció del temps i del lloc. Fem una llista de pràctiques legals per als adults que la majoria d’europeus mitjans del segle XXI considerarà raonable, i sovint imperiós, que siguin prohibides als infants, per exemple de menys de dotze anys: conduir cotxes, beure alcohol, fumar, mirar films pornogràfics, utilitzar armes de foc, treballar, córrer una marató, tatuar-se, votar, allistar-se a l’exèrcit. Tanmateix, algunes d’aquestes pràctiques infantils existeixen, legalment o en els fets, en alguns llocs. I la limitació de la possessió d’armes de foc als menors d’edat és considerat com un atemptat intolerable a la llibertat en certs estats dels Estats Units. Les coses són sovint més relatives del que voldríem. Però, en tot cas, prohibir l’accés de les places de braus a menors d’edat no és en si mateix una limitació intolerable de la llibertat si correspon a la posada en pràctica d’una sensibilitat en un lloc i un moment precís. Sembla clar, doncs, que la sensibilitat pel que fa a aquests espectacles és diferent a Catalunya i a les Illes Balears que en una bona part d’Espanya.
És clar, a l’argument de la llibertat s’hi afegeix l’argument cultural. El que és cultura ha de ser accessible a tots. Seria absurd negar que les curses de braus són un element constitutiu d’una cultura. La cultura en si mateixa és la fotografia d’unes mentalitats i d’unes pràctiques. Però les pràctiques canvien quan canvien les mentalitats, com ho demostra l’exemple repetit sovint però tanmateix aclaridor dels jocs de circ romans, que també eren constitutius d’una cultura. Mirem-ho també pensant en la cultura contemporània. Em sembla que ningú no contestarà que La taronja mecànica de Stanley Kubrick és una obra cinematogràfica de primera importància, una peça clau de la cultura occidental de l’últim mig segle. Alguns dirien fins i tot que és un dels millors films de la història del cinema. Cultura en majúscula, doncs. Però tothom trobarà raonable prohibir l’accés d’aquest film als infants, per la violència explícita que mostra. Si seria absurd deixar la llibertat als infants de mirar aquest film en nom de la cultura, també és absurd deixar la llibertat als infants d’assistir a curses de braus en nom de la cultura. Protegir els infants de la violència, a l’Europa del segle XXI, és un principi que sol prevaldre sobre altres consideracions, per exemple sobre el valor cultural d’unes pràctiques. Per tant és raonable i fins i tot imperiós prohibir certs espectacles als infants, per valuosos que puguin semblar en ells mateixos. Si uns pares fans de Kubrick no deixaran en cap cas que el seu fill de deu anys miri La taronja mecànica, els mateixos pares, si són aficionats a les curses de brau, no haurien de deixar en cap cas que el seu fill de deu anys els hi acompanyi. Així doncs, si el govern d’un país europeu del segle XXI no vol prohibir als infants un espectacle tan objectivament nefast per a la seva integritat psíquica, no és per defensar cap llibertat ni en nom de cap cultura sinó, evidentment, per ideologia. Les curses de braus formen part de l’essència nacionalista espanyola i, com a tals, han de ser defensades a ultrança. El benestar psicològic dels infants és menys important que l’enaltiment dels valors constitutius de la Pàtria.
En definitiva, doncs, ni la llibertat ni la cultura no poden ser arguments suficients en si mateixos. És just i legítim que les curses de brau puguin ser prohibides allà on existeix una sensibilitat social, expressada a través de programes electorals i de votacions majoritàries, que les considera intolerables. I això passa quan una societat ha integrat que el patiment d’un animal té més pes que la bellesa suposada d’un espectacle o que la força d’una tradició. Com ho cantava Tomeu Penya: ‘Mallorquins i catalans, catalans i mallorquins…’
