11.01.2021 - 21:50
Hores després de la retirada definitiva de l’ordre d’extradició contra el conseller Puig, Adrià Carrasco va reaparèixer ahir a Barcelona amb plena llibertat, a la llum del dia. És el primer exiliat que ha pogut tornar. La justícia espanyola, que el va acusar, a ell i Tamara Carrasco, ni més ni menys que de terrorisme i de rebel·lió, ara ni tan sols s’ha dignat a explicar-nos com és que finalment ha retirat l’ordre de crida i cerca. En un simple comunicat, fred i insuls, impersonal com tot allò que fan, la magistrada s’ha limitat a plegar veles, perquè “no ha resultat degudament justificada la perpetració de l’il·lícit penal”. Amb aquests mots, tres anys després, esborra totes les ombres sobre el futur d’aquest xicot d’Esplugues de Llobregat a qui la repressió va forçar a viure gairebé tres anys a l’exili, a Bèlgica.
Anem sumant victòries, doncs. Ja ho sé que per a alguns tot són simplement victòries individuals, explicables tan sols cas per cas i sense relació amb el conjunt de la lluita col·lectiva, que no aporten res d’especial, en definitiva, al combat per la independència. En discrepe, emperò. En discrepe molt.
Perquè estic convençut que no podem pensar en la macrocausa contra l’independentisme català, en cap ni una de les seues accions, en termes judicials, sinó en termes punitius, polítics. O ens equivocarem molt tots plegats. No és que en aquest cas no hagen trobat res, el famós “il·lícit penal”, amb què puguen justificar el seu atac desproporcionat: és que ja no cercaven res d’entrada. O què us penseu? La detenció de Tamara Carrasco, l’operació que va forçar Adrià Carrasco a exiliar-se, no pretenia desarticular res. Era una operació punitiva i d’advertiment, una part de l’acció política de l’estat, que no servia per a castigar ningú per allò que havia fet dies abans, sinó per a espantar tothom pel que pogués fer demà. D’ací vénen la desproporció i l’absurd.
Tanmateix, finalment, resulta que un jove d’Esplugues de Llobregat i una xica de Viladecans no solament no s’han espantat sinó que han plantat cara, i amb això, amb la seua manera de fer natural i directa, han aconseguit de doblegar l’estat espanyol, despullar la seua feblesa i recuperar, ells en primer lloc però juntament amb ells una mica tots, la llibertat.
Que no s’enganye ningú: només la Tamara i l’Adri, i les famílies i els amics, saben fil per randa el calvari que han hagut de passar. No ha estat gens fàcil. I ni de bon tros agradable. Però ara tots dos poden dir amb el cap ben alt –i nosaltres també podem dir-ho al seu costat– que si ells ho han pogut fer com a individus tots ho podem fer com a poble. I aquesta és la lliçó que en retinc, una lliçó que crec que és evident que transcendeix els fets concrets i personals, les causes individuals. Amb perseverança, sense defallir mai, sense intentar vies aparentment fàcils, sense renunciar mai a res i resistint la repressió i combatent-la i denunciant-la, derrotar la repressió és possible. Espanya, graveu-vos-ho bé al cap, no és omnipotent. I comprovar-ho, en aquest cas veient l’Adri com passeja lliure pels carrers d’Esplugues, ens fa forts a tots.
