20.01.2019 - 21:50
La imminència del judici contra els presos polítics catalans torna a centrar completament l’actualitat política en ells i en la repressió de l’estat espanyol. I és lògic que siga així. Durant més d’un any, el país ha expressat de mil maneres la solidaritat amb unes persones, amb uns polítics, que no havien d’haver passat mai les penúries que han passat pel fet d’haver estat fidels al mandat democràtic. Algú a Madrid va fer el càlcul que, amb el temps, el suport baixaria i s’equivocà molt. No únicament no ha baixat, sinó que, a mesura que s’acosta el judici, la campanya per a denunciar l’estat espanyol adquireix més força dins el país i, molt significativament, també a fora. Com va comprovar en la seua pell el primer ministre espanyol quan visità Estrasburg.
Convertir el combat per la independència en un combat bàsic pels drets humans ha estat el gran error d’una Espanya que avui ja podem dir que no ha sabut mesurar l’abast de la repressió ni els problemes que li havia de crear. Si bé també cal reconèixer que el judici i la solidaritat amb els presos i exiliats ha paralitzat el procés cap a la independència, que ha estat substituït per la defensa urgent dels drets civils, com a tasca prioritària.
L’independentisme ha resistit durant el 2018 una reacció bàrbara, mai no vista, amb una capacitat espectacular de sacrifici. Però el 2019, un 2019 que serà marcat fins a l’estiu pel judici, l’independentisme ha de mirar definitivament endavant i posar les condicions polítiques i socials per a fer efectiva la República. I això reclama, crec, pensar més enllà del judici i pensar-hi de seguida. Molta gent creu i diu que la sentència serà l’espurna que desencadenarà la reacció popular. Però, personalment, he de dir que no ho veig gens clar i que, per tant, seria important d’anar pensant com tornar a posar l’estat espanyol contra les cordes, igual com es va fer el Primer d’Octubre.
He dit que no veig clar que la reacció que el judici puga desencadenar en la gent siga definitiva i crec que hauria d’explicar per què. La meua sensació –és una sensació i prou– és que l’estat espanyol ha entès i ha assumit que el seu objectiu de màxims, aquells famosos vint-i-cinc anys de presó, són impossibles de dictar. Perquè, malgrat tot, els tribunals tenen límits i el desastre tècnic organitzat per l’infaust jutge Llarena fa molt difícil –del punt de vista purament tècnic, hi insistesc– d’aspirar a una condemna com aquesta. A més, la situació política d’avui, la defensa consistent dels presos i els exiliats al carrer i les victòries en més països d’Europa, sobretot a Alemanya, compliquen encara més la situació per al Tribunal Suprem espanyol.
Cal tenir en compte especialment que aquest judici és polític, com tantes vegades s’ha dit. I, per tant, el poder polític i la voluntat d’aquest poder hi tenen molt a veure. Cosa que fa pensar en la possibilitat real d’una condemna suau, perquè és això que interessaria més als actuals estadants de la Moncloa. I suau pot voler dir, per exemple, conspiració per a la rebel·lió o, encara millor, per a la sedició; res de malversació. I així, tot liquidat amb cinc anys de presó i per Nadal d’enguany a casa. Sense necessitat de demanar cap indult ni que el PSOE adopte cap mesura política. Sánchez podria dir que són els tribunals que ho han decidit i espolsar-se d’una manera eficaç l’evident pressió que rebrà de l’extrema dreta i de la dreta extrema.
Vist tot això que hem vist fins ara, l’arbitrarietat permanent del cas, ningú no pot fer cap juguesca més o menys segura sobre què passarà –i no seré jo qui la faça, ni vull que s’interprete com a tal tot això que he explicat adés. Però aparentment, de les moltes possibilitats que hi ha, sembla que tothom té coll avall que el tant per cent que s’acabe condemnant els dirigents polítics catalans a les penes més dures és baix. I com més baix siga, més sensació, justificada, de victòria tindrà la gent.
Però torne a l’inici. Sobre una sensació de victòria serà difícil de construir un moment d’indignació. De manera que potser la cosa més important és preparar una altra via per a continuar intentant de fer efectiva la República com més aviat millor –cosa que em consta que comença a passar. Perquè quan els presos siguen al carrer, i espere i desitge amb totes les meues forces que siga ben prompte, el país haurà de resistir encara aquesta situació, que tots sabem que tan solament té un remei: la consecució d’un estat independent. El país haurà de continuar lluitant, per tant. Haurà de continuar acumulant victòries com les de l’octubre republicà, per tant. I, sobretot, haurà de cercar la manera d’aconseguir la victòria definitiva. I crec que ningú no ho hauria de perdre de vista, això, ara que comença el judici.
