10.10.2019 - 21:50
Ens pensem que deixem de saber-ho tot dels fills el primer dia que passen unes hores sense nosaltres, amb la cangur o a l’escoleta, que aquell dia és el primer que no controlarem –el verb és aquest, reconeguem-ho– del tot què els passa, què fan, com estan, i això ens genera una angoixa nova que amb més o menys mesura ha vingut per quedar-se. Des de llavors la nostra feina comença a ser deixar anar la corda perquè vagin sent individus independents. No dic res de nou i jo en criança només hi entenc per la pràctica que tinc (quantitat: dues filles; temps: deu anys). No vaig per aquí, seguiu llegint.
El que he dit al primer paràgraf, si hi donem un parell de voltes, si deixem de pensar en els fills com a possessions, es desmunta en un segon. Els fills neixen independents, som nosaltres que els lliguem i després els deixem anar i en diem criança, educació, de tot això que els fem, però l’eina més important per ser individus lliures la tenen des que neixen i és el seu cap. I dins del seu cap, no hi tenim cap control, per sort.
Tot ve perquè una de les meves filles avui m’ha preguntat si sabria explicar què és pensar, i jo li he dit que l’únic que se m’acudia era dir que pensar és parlar amb tu mateix dins del teu cap i no l’he convençuda del tot. Llavors ella m’ha demanat si creia que era possible no pensar en res, i jo li he dit que a mi em semblava que no, però també li he parlat de la meditació, i ella ha aixecat una cella i m’ha dit que és impossible no pensar si ets viu. Aleshores m’ha proposat un exercici: que ens estiguéssim un minut callades i intentéssim no pensar en res. Anàvem pel carrer, de pressa per agafar el metro i arribar puntuals a un lloc, i el minut, llarg, de silenci l’hem fet a les escales mecàniques i validant els tiquets. Un cop a l’andana m’ha demanat: ‘Què, has aconseguit no pensar en res?‘, i li he confessat que no, que havia estat pensant en ella i en les seves preguntes. I llavors li he preguntat: ‘I tu, en què has pensat?‘, i m’ha dit: ‘En res’, m’ha somrigut amb picardia i he vist la seva llibertat damunt les celles.
No sé què li ha fet preguntar-me això del pensar ni què ha pensat en el nostre minut de silenci compartit, ma filla, però sé que té una llibertat dins del cap que no li podrà prendre mai ningú. No ho he descobert avui, però sí que ha estat avui quan se m’ha fet més evident. Hi he pensat mentre ja sèiem al vagó i ella vés a saber què rumiava. Hem fet el trajecte callades i després, ja fora del metro, ens hem fet un parell de bromes i no hem tornat a treure el tema del pensar. Però jo me l’he quedat i aquí el tinc, damunt les celles, dient-me tantes coses que no esperava pensar avui.
Més tard, a l’altra filla, li he explicat la conversa amb sa germana, li he fet les dues preguntes i m’ha dit que era impossible explicar què fem amb el cap quan pensem, i que ella en un parell d’ocasions havia aconseguit no pensar en res. M’ha sorprès i li he demanat si m’ho podia explicar millor i m’ha dit que hi ha dies que té massa coses al cap i n’ha d’anar traient perquè si no no pot… pensar. La segona sorpresa del dia en forma de conversa, ha sigut. Li he mirat el front i m’he estat de tocar-l’hi.
El front. L’espai damunt les celles. Allà seran sempre lliures. Això és l’únic a què aspiro de debò. Allà no hi puc entrar, ni jo ni ningú, i l’únic que puc fer és garantir-los bones fonts que els alimentin el pensament, el pensament que sempre serà seu. Els ho he dit sopant: dins del cap sempre sou lliures; una espurna als ulls m’ha fet notar que alguna cosa havien entès, o que ja ho sabien. Però els ho he recalcat: ningú us pot dir què heu de pensar. I llavors la certesa de no controlar la seva vida se m’ha fet molt més lleugera.
Tot just faran deu anys la setmana que ve i sé que sobre les celles hi tenen més enteniment i més maduresa que jo a la seva edat –ho sé tot i no tenir-hi accés, per les pistes que recullo de cada conversa. Tant a casa com a l’escola viuen vinculades a l’actualitat, pendents de les injustícies del planeta i del país, atentes als conflictes, preocupades pel futur, implicades en el món.
‘L’únic que puc fer és garantir-los bones fonts que els alimentin el pensament‘, he dit just abans; l’únic que puc fer, no, el més important que puc fer! No hi ha res que importi més que donar valor a aquesta llibertat que les acompanya des que van néixer i que només els pertany a elles. Ara que aviat farà una dècada que aprenc a fer de mare, això he pensat des de la meva llibertat damunt les celles.
