Llibert Rexach: ‘Som un país inepte, que en vint anys no ha resolt el problema dels temporers’

Arran del confinament perimetral, els temporers de Lleida han ocupat l’actualitat informativa. Però que hi hagi unes dues-centes persones dormint al carrer no és una situació nova per a la població de Lleida. Parlem amb Llibert Rexach, de la plataforma A Ponent Destriem. Fa molt de temps que han impulsat la campanya ‘Fruita amb justícia social’, que exigeix que hi hagi un segell de qualitat que garanteixi els drets socials i laborals dels temporers i immigrants que treballen al sector agroalimentari. Ens diu que fa més de vint anys que aquest problema creix com més va més i que ningú no ha treballat per resoldre’l. ‘Els polítics saben que la pandèmia ho ha agreujat, però haurien pogut actuar abans. Ha faltat coordinació entre les administracions. Cadascú vetlla pels seus interessos, per penjar-se una medalla’.

Ens parla de les solucions que pot haver-hi a curt termini i a llarg termini, ens explica la situació actual dels temporers i alerta els polítics que si no donen respostes clares, la gent les cercarà pel seu compte. ‘Amb eufemismes, adobem un terreny perquè l’extrema dreta ens faci empassar el seu discurs. S’han de dir les coses pel seu nom. La gent necessita explicacions.’

—Quina és la situació actual dels temporers de Lleida després del confinament perimetral?
—La mateixa que abans del confinament. La majoria és gent sense casa. Per tant, per molt que hi hagi confinament a on van? On es poden confinar els qui no tenen casa? Aquesta ha estat la principal paradoxa d’aquests dies. Quan tothom ha estat confinat a casa seva, hem descobert que hi havia centenars de persones que dormien al carrer. I curiosament és gent que treballant a la fruita, i per tant, assegura la nostra alimentació. Si hi ha por i neguit en la població general, imagineu-vos ells. Aquest sentiment s’agreuja encara més perquè viuen amb unes condicions molt precàries, un fet que facilita que contreguin la covid-19. Però, a més a més, contreure aquesta malaltia els pot obligar a deixar de treballar a l’estiu o a fer una quarantena de catorze dies, tot i que la seva vida depèn d’allò que poden arribar a treballar aquell estiu. Aquesta gent encara té més por del contagi, perquè això vol dir que no guanyaran aquells diners amb què poden sobreviure la resta de l’any. Tenen molta por.

—Dieu que la majoria de la societat els ha descobert ara, però és una realitat que fa molts anys que existeix.
—Fa més de vint anys que tenim més de dues-centes persones dormint al carrer cada dia. Aquest ha estat el primer any que s’han començat a posar certes mesures que han ajudat a pal·liar una mica els efectes més devastadors. Per exemple, a Lleida s’ha obert un pavelló on dormen unes dues-centes cinquanta persones. Però la pregunta és: obrim els pavellons perquè pensem que el fet que la gent dormi en un lloc digne és un dret? O bé ho fem perquè tenim por de la covid-19? Voldríem que aquests pavellons s’obrissin sempre, no tan sols pel context d’emergència que vivim. Tenir gent dormint al carrer, ja és, per si, una emergència.

—Ha arribat massa tard aquest pavelló?
—El principal problema és que les institucions han deixat la ciutat de Lleida com a únic agent responsable de la situació dels temporers. Hi han posat el focus i l’han deixada sola. És veritat que Lleida és la capital del Segrià i que la major part de serveis que fan servir els temporers, com ara estacions de bus o de tren, són allà… però hi ha temporers a la resta de poblacions de la comarca. Tot s’ha centrat en la ciutat de Lleida i no sabem res dels temporers que viuen als pobles, o en magatzems o en infrahabitatges. Hi ha d’haver una implicació territorial per a donar l’abast a tot el territori.

—La gestió que ha fet aquests últims mesos l’administració ha estat correcta? Hem vist per exemple, jugadors de futbol pagant albergs abans que obrir un pavelló…
—S’ha fet molta propaganda, però ha faltat coordinació. No pot ser que ells sabessin que hi havia aquesta problemàtica cada any i que després vinguessin corrents a Lleida a dir que obrien aquest pavelló. De cop han vingut corrents a presentar quatre mesures pal·liatives. I d’acord, és millor tenir un pavelló que res. Però només és un pedaç. A més, és molt fort que ara els polítics facin veure que se’n sorprenguin i culpin la pandèmia d’aquesta situació. Aquí hi ha un problema. Els polítics saben que la pandèmia l’ha agreujat, però haurien pogut actuar abans. Ha faltat coordinació entre les administracions. Cadascú vetlla pels seus interessos, per penjar-se una medalla, però no hi ha coordinació real. Tothom passa la pilota a l’altre…

—També ha estat estranya la gestió del confinament perimetral del Segrià.
—Si, un dels factors que ha pogut crear un cert sentiment de frustració aquests dies i que malauradament ha acabat fent que es busqués un culpable ha estat la mala gestió del govern català a l’hora de decretar el confinament perimetral del Segrià. Cal tenir en compte que divendres a la tarda compareixien la consellera Vergés amb el paer en cap, Miquel Pueyo, a l’Hospital Arnau de Vilanova i descartaven qualsevol mena de confinament. I l’endemà a les 10.00 del matí apareixia la consellera acompanyada del president Quim Torra per anunciar el confinament. Aquesta descoordinació institucional i la poca informació que han donat a la població fa que hi hagi més neguit. La gent té ganes d’explicacions. Necessita respostes. I si no les tenen, sempre és més fàcil atacar el diferent i minoritari. I els temporers són els més febles.

—Però la Generalitat no ha parlat en cap moment de temporers.
—No, la consellera no n’ha parlat en cap moment. No diu la paraula. La consellera Vergés parla de brots al sistema agroalimentari… També diu que Lleida té unes condicions socials més complexes… Però què vol dir? Les condicions socials complexes són que té gent dormint al carrer? Ho hem de poder dir així. Amb eufemismes no fem sinó adobar un terreny perquè l’extrema dreta ens faci empassar el seu discurs. S’han de dir les coses pel seu nom. Malauradament, som un país inepte, que en vint anys no ha resolt el problema dels temporers. I això fa que ara tinguem gent dormint al carrer. Amagar-ho no té cap sentit. La gent ho sap i necessita una explicació.

—I al sector agroalimentari hi treballa molta més gent, a part els temporers.
—Sempre es posa el focus en la baula més feble. Evidentment, de tota la cadena agroalimentària de Lleida els temporers són la baula més feble. Però dins els magatzems també hi ha unes situacions pèssimes, que diria que són de més risc, perquè són llocs tancats i temperatures baixes. Per tant, el que cal és posar el focus molt més ample, en tot el sistema. I sobretot, mirar qui són els responsables de tot plegat. Les preguntes que ens hauríem de fer són: què ha fet la Generalitat? I com vol aturar aquests contagis? A més, hi ha una paradoxa gran aquests dies. Sembla que si ets negre, ets temporer. Les imatges que es veuen als mitjans de comunicació per parlar dels temporers sempre són de negres amb una gorra i collint fruita. Però és un temporer? També podria ser un veí del poble amb tots els papers en regla. Potser fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya o directament ha nascut aquí. Per tant, de temporer no en té res de res.

—Són els mitjans, que han posat el focus amb els temporers?
—Sí, aquests dies els temporers han notat que molts mitjans de comunicació s’han centrat en ells. És clar que els mitjans han d’informar de la situació que hi ha el Segrià. Però ells viuen al carrer i tenen els mitjans seguint els seus passos tot el dia. Això que passa aquests dies a Lleida és molt desorbitat. D’ençà que hi va venir Rajoy que no hi havia tants mitjans de comunicació. Això fa que ells se sentin més insegurs i que creixi un estigma el seu voltant.

—Us fa patir que s’hagi posat el focus en els temporers i que això faci créixer el racisme?
—I tant, és un problema. Ja comencen a circular missatges per WhatsApp o a les xarxes socials en què es culpa els temporers dels contagis. Es donen uns missatges alarmistes a la població. Demanem que s’agafi tota aquesta ràbia i frustració i es denunciïn les veritables causes que fan que els temporers no vulguin deixar de treballar els catorze dies de la quarantena. A diferència dels treballadors en règim de seguretat social, els temporers si no van a treballar no cobraran. No tenen cap prestació si estan malalts.

—En quines condicions treballen?
—Comencen a treballar a primera hora del matí, cap a les 6.00, i no paren fins a les 17.00 o 18.00. Tenen mitja hora o una hora per a descansar. En alguns casos menys. Tot plegat, al bat del sol, perquè a l’agost el sol a Lleida és infernal. Si enguany demanem EPI, els altres anys lluitàvem perquè tinguessin aigua. És una feina dura i a sobre, per conveni, molt mal pagada.

—La patronal assegura que paga 10 euros l’hora i que els temporers només treballen vuit hores.
—Hi ha xifres que no quadren… En realitat hi ha casuística molt variada. Però aquests últims anys hi ha un problema que es va agreujant: que ha augmentat molt la contractació de les empreses de treball temporal (ETT). Cada vegada s’opta més per aquesta via, en lloc dels sindicats agraris o borses de treball. I ho fan perquè la mà d’obra els surt més barata… L’ETT fa d’intermediària entre el pagès i els temporers. I retalla dels temporers. A més, són capaços de retirar-ne la part proporcional de l’allotjament, que és el 10 % del sou, encara que el temporer dormi en un magatzem o al carrer. Ens trobem amb gent a qui el contracte diu que té l’allotjament pagat i no l’hi paguen. A aquests treballadors no els paguen ni una hora extra ni caps de setmana. En principi quan plou els haurien de pagar un 20 % del sou, però l’ETT els dóna de baixa aquell dia i ja està.

—Aquestes condicions s’agreugen més quan apareix la covid-19 i s’han de prendre mesures higièniques? Es fan correctament?
—Sabem que la majoria de la pagesia del país s’han mogut, malgrat passar-ho malament pels preus i la pedregada greu, que ha fet que la campanya d’enguany sigui doblement atípica. Han estat a l’altura del moment. Però hi ha gent que no. Segurament aquesta gent ho hauria fet millor si l’administració els hagués donat més suport. No hem d’oblidar que tenim davant un sistema que explota la pagesia amb uns preus molts baixos, i que per tant té poc marge de maniobra. És un model desigual, que acaba beneficiant la patronal. Al final acaben jugant a veure qui és el més explotat. En canvi, hauríem d’unir-nos pagesos i temporers per crear un model agrari sostenible que dignifiqués la vida dels veïns dels pobles del Segrià que es dediquen a la pagesia. A la vegada que dignifiquessin les condicions de vida dels temporers.

—I com es fa això?
—Hi ha molta gent que té por que no hi hagi relleu generacional a la pagesia. I si facilitem que els temporers, que són dels que més coneixen aquesta feina, puguin accedir a la propietat d’aquests terrenys? I si els distribuïm perquè no siguin en mans de grans cooperatives que tenen la propietat de bona part del territori? Hi ha moltes mesures a prendre… Per exemple, tenim un model agroalimentari dedicat a l’exportació. És un mercat que demana constantment més producció. I ho fan amb unes xifres desmesurades que acaba explotant a tothom. No tan sols les persones. Explotem tant el territori que ens podem trobar que d’aquí a pocs anys ja no sigui utilitzable per a l’agricultura. I si apliquem un model més sostenible, que no ens dediquem tant a l’exportació, que puguem posar un preu just a la fruita? Que nosaltres al supermercat comprem pomes i peres a un preu tan baix, això sí que no pot ser. Ara mateix, els pagesos es decanten per l’exportació, perquè la fruita que poden vendre aquí a les cooperatives o per fer sucs, no els hi surt a compte. No els serveix per a viure. Això és il·lògic.

—Aquestes mesures serien a llarg termini. Hi ha res que l’administració pugui fer ara mateix?
—Si, fa més de deu anys que la Generalitat no activa les ajudes per a construir albergs. És a dir, el model agrari ha anat creixent a un ritme insostenible, però en canvi les estructures socials que es necessiten per a sostenir tota la mà d’obra que ve a treballar no ha crescut. Si la Generalitat no dóna ajudes, no se’n construeixen. Per exemple, Lleida, que és la capital, no en té. Si s’impulsés això ara, l’any que ve ja podríem tenir albergs. La Generalitat pot fer que la petita pagesia els construeixi. Només cal que els ajudin a fer-ho. I, per una altra banda, és molt important de regularitzar tots els qui vénen a treballar la fruita.