El clam dels Premis Octubre: literatura i lli-ber-tat!

Hi va haver literatura, és clar. Molta. I de la bona. I música. De la bona també. Llibres. Gent que n’escriu i gent que en fa i gent que en llegeix i gent que tot. Els Premis Octubre són una fita clau en el calendari cultural del país, i en aquest darrer dissabte d’octubre en què en celebraven l’edició que fa quaranta-set, van demostrar per què.

D’entrada, el geni de Carles Santos: un homenatge pòstum que va comptar amb vídeos de l’artista i caragols i crestes de gall i pianos mòbils i aigua que canta i Bach. A fora havia plogut a bots i barrals. A dins, els assistents anaven prenent cadira, admiraven els vitralls i les rajoletes del modernisme historicista de l’edifici que enguany acollia l’esdeveniment, construït tan sols en setanta dies, l’any 1908, per a l’Exposició Regional. Un minut de silenci per a la recentment desapareguda i figura habitual en els Octubre, Carme Alborch. I Carles Santos, la seva música, ho va, de seguida, trasbalsar tot: sargantaneta, sargantaneta, sargantaneta!

Els premis van anar arribant intercalats entre l’espectacle. Després del gran moment Santos interpretat per Pep Cortés, del hip-hop-Santos de Manu Climent i Robert Hoyo, amb música d’aspiradora i de poal de la brossa, el teatre: el premi duu el nom del mestre, poeta i dramaturg Pere Capellà, i enguany ha estat doble: ex-aequo per a Neus Nadal, amb l’obra Salvatges, i per a Queralt Riera, amb L’amor (no és per a mi va dir Medea). Dues autores amb propostes ben diferents i, tal com havia explicat el jurat, ‘igualment vàlides’: ‘Si no hi ha amor, no hi ha creació, no hi ha art, no hi ha tragèdies, no hi ha catarsis’, va reivindicar Riera.

‘Com si pogueres viatjar en el temps i assistir al naixement de la vida’: així de trasbalsat es va declarar Carles Mulet, poeta que viu i escriu i transforma els viatges, un cop va ser sota el cel d’Islàndia, un cop va conèixer la gent que hi viu, i que la fa, ‘aquell poble tan profundament lliure’. I d’aquí els versos, aquest ‘cant a la pàgina en blanc’ que és l’obra Naixement d’Islàndia i que ha guanyat el Vicent Andrés Estellés de poesia.

Tres i quatre i cinc i zero
Abans d’arribar a l’Andròmina de narrativa, l’aniversari: perquè els Octubre en fan quaranta-set, però l’editorial que els impulsa, enguany en compleix cinquanta. I la pantalla va projectar els flaixos que provaven de resumir una trajectòria que inclou Joan Fuster i Max Cahner i el pare Batllori i Carmelina Sànchez Cutillas i l’obra crítica de Sagarra i la completa d’Estellés i els Borja i un significatiu ecètera que depassa el miler de títols. L’actriu Pepa López va ser la veu i el gest d’un d’aquests títols, la mítica Mari Catúfols d’Isa Tròlec (Joan Baptista Mengual), aquell punt i seguit, aquell ser un abans i un després en la literatura en català al País Valencià: en català, al País Valencià i amb vocació de masses

Salvador Company, amb la novel·la Fons de formes, que arrenca justament en un dels atemptats patits per la llibreria Tres i Quatre, va ser l’escriptor que es va fer amb l’Andròmina. El jurat en va destacar la reflexió sobre ‘com la forma del relat és sempre un acte polític, o acaba tenint dimensions polítiques’, i també ‘la precisió en la construcció dels textos’. Company es va declarar feliç: ‘Des de fa trenta anys estic desitjant guanyar aquest premi’ i va compartir una reflexió de fons, tot citant George Orwell: ‘la primera víctima d’una guerra és la veritat. I, ací, la “batalla de València” ens ho ha mostrat perfectament. Avui cal dir això que és obvi: no és el mateix un pres polític que un polític pres: a Catalunya hi ha presos polítics; al País Valencià i a les Illes, hi ha polítics presos i són una ignomínia’. L’ovació general li va tallar el discurs quan va reclamar actuacions per recuperar d’una vegada ‘la reciprocitat dels senyals de les televisions públiques dels territoris de parla catalana’.

El premi Joan Fuster d’assaig es va atorgar, ‘de seguida i per unanimitat’. Ho va explicar Marina Garcés, portaveu del jurat, que va valorar ‘la consistència de la lectura que proposa, l’originalitat de la mirada i, de manera molt destacada, la qualitat de la seva escriptura’: parlava de París, Madrid, New York: les ciutats de lluny de Josep Pla, obra d’Antoni Martí Monterde.

‘Per a un assagista, guanyar un premi que porta el nom de Joan Fuster és una de les fites més absolutes de la felicitat. Superar això, només es podia fer sumant-hi un nom com el de Josep Pla’, va raonar Martí Monterde. L’autor, que en la presentació del seu treball ja havia avisat que cal fer una lectura atenta de Pla per trobar-li fons i intencions, en evocar els escrits de l’autor sobre Madrid va apuntar que ‘algunes de les pàgines d’aquell llibre ara mateix farien portar Josep Pla a l’Audiencia Nacional. Crec que és la millor recomanació per a llegir-lo. Encara que Josep Pla no necessita recomanacions’.

Premi d’Actuació Cívica
Durant cinc minuts seguits. Dempeus. Sense més explicacions que la sala plena i alçada aplaudint al ritme de les tres síl·labes enllaçades a moltes veus. Durant cinc minuts inoblidables després que l’editor Eliseu Climent hagués explicitat qui rebria enguany el Premi Octubre d’Actuació Cívica i n’hagués llegit, un per un i solemnement, càrrecs i noms, des de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, fins a Carles Puigdemont, Molt Honorable president legítim de la Generalitat de Catalunya. Durant cinc minuts intensos, després de sentir els noms dits en veu alta, cadascun seguit d’una veu que, d’entre el públic, cridava, reclamava, com un cop de puny sobre la taula, com un batec, patam!, que n’esperava l’altre, ‘Llibertat!’. Durant cinc minuts, els vitralls de l’històric Palau de l’Exposició de València es varen estremir amb el clam rítmic, explícit, emocionat: ‘Lli-ber-tat! Lli-ber-tat! Lli-ber-tat!’

Aquí en podeu veure el moment:

Va ser el darrer premi de la Nit dels Octubre. Després del reconeixement a Carles Santos, de la celebració dels cinquanta anys de l’editorial Tres i Quatre, del lliurament dels guardons literaris, hi va haver el reconeixement: ‘Per la seua lluita cívica, pel compromís adquirit i pel càstig que estan rebent, precisament, per tot això. Per les seues decisions d’obeir el madnat del poble de Catalunya. Per la seua radicalitat democràtica. per l’exemple que ens han donat a noslatres, a Europa i al món. Per haver expandit un missatge de llibertat a tot arreu i haver estat penalitzats sense cap raó per uns tribunals polítics i venjatius que pensàvem que eren cosa del passat’.

I, acte seguit, amb solemnitat i estremiments, En nom d’Oriol Junqueras recull el premi la seua cunyada, Imma Bramona, van anar rebent l’escultura d’Alfaro, En nom de Carme Forcadell recull el premi el seu fill, Ferran Pegueroles, mentre des del micròfon s’anunciava cada persona que sortia a escena, En nom de Jordi Turull recull el premi la seua muller, Blanca Bragulat, i en representació de qui, En nom de Jordi Cuixart recull el premi la seua germana, Neus Cuixart, sense aturar els aplaudiments, En nom de Jordi Sànchez recull el premi la seua muller, Susanna Barreda, deixant espai només a alguna exclamació, En nom de Raül Romeva recull el premi la seua muller, Diana Riba, aquell ‘Mare meua’ que algú repetia amb la veu tallada, En nom de Marta Rovira recull el premi Ester Capella, consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, una sacsejada en saber que En nom d’Anna gabriel recull el premi Guillem Agulló, pare de l’enyorat Guillem Agulló, serrar les dents, En nom de Quim Forn recull el premi la seua muller, Laura Masvidal, contenir les llàgrimes o deixar-les anar, En nom de Toni Comín recull el premi la seua germana, Betona Comín, no deixar d’aplaudir, En nom de Lluís Puig recull el premi la seua filla, Alba Puig, no deixar d’aplaudir, En nom de Clara Ponsatí recull el premi el seu germà, Oriol Ponsatí, no deixar d’aplaudir, En nom de Meritxell Serret recull el premi el seu company, Ferran Civit, no deixar d’aplaudir, en nom de Dolors Bassa recull el premi Lluís Llach, no deixar d’aplaudir, en nom de Josep Rull recull el premi la seua muller, Meritxell Lluís, no deixar d’aplaudir, i en nom de Carles Puigdemont recull el premi la seua germana, Montse Puigdemont. I no deixar d’aplaudir.

Després d’una emoció, una altra: la carta. En nom de tots ells, Mertitxell Lluís, que presideix l’Associació Catalana pels Drets Civils, va llegir el text conjunt que arribava ‘des de les presons de Puig de les Basses, Mas d’Enric i Lledoners, i des de les ciutats de Ginebra, Edimburg i Brussel·les’.

La carta conjunta de presos polítics i exiliats va ser un gran agraïment: pel suport i el caliu i els innumerables actes que es fan arreu, pels llaços i per la col·laboració econòmica i per atendre els seus familiars i per tot: ‘La paraula més repetida des que som a la presó és “gràcies”‘. I que és també un reconeixement al País Valencià: ‘Durant molts anys i per a molta gent heu estat un alçament de llum en la tenebra, també ho heu estat per a cadascun i cadascuna de nosaltres: us ho agraïm. Ens fa especial il·lusió que l’acte sigui a la ciutat de València. Pels lligams lingüístics, culturals, de proximitat, d’afecte, però també perquè uns quants quilòmetres al sud del Principat ens és més fàcil de recordar que la nostra no és només la causa de Catalunya, és la causa de tothom qui és perseguit i reprimit per la seva ideologia, la seva naturalesa, la seva extracció social o la seva identitat’.

I conclou: ‘Representeu la dignitat perenne, granítica, dels que hi heu estat sempre, en els moments més durs i foscos, i també ara que aquesta terra comença a sentir, tènuament, el vent a favor. De vosaltres hem après també a resistir i a no doblegar-se, ni davant de multes, sancions, ni clausures, ni tan sols davant d’atemptats. La tenacitat és la forja de l’esperança. Serem tenaços per la llibertat dels pobles i les persones al País Valencià i al Principat de Catalunya, a les Illes i a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la Franja i a l’Alguer. I per això som simplement imbatibles’.

Les tres conselleries
Ha estat una de les imatges de la nit. Feia tant de temps que no passava que ja gairebé se n’havia perdut el rastre. Però aquesta Nit dels Octubre, a València, han compartit escenari els representants de les conselleries de Cultura del País Valencià, Vicent Marzà, del principat de Catalunya, Laura Borràs, i de les Illes Balears, Fanny Tur.

La consellera Fanny Tur, que va evocar Marià Villangómez, va apuntar que els seus versos avui podrien ser considerats ‘subversius’ i l’autor, a causa d’ells, enviat a la presó ‘per una autoritat sense competències’. Va recordar que ‘avui vespre no hi som tots’ i va destacar de seguida que ‘la millor manera de demostrar que no estan sols i que, tot i no ser-hi físicament, hi són ben presents, és reunir-nos tots els territoris i recordar-los cada vegada que en tinguem ocasió, com avui’. Perquè ‘ens hem de reunir i ens hem de trobar per visibilitzar el país complet, o quasi, tal com varen somiar els poetes molt abans que nosaltres’.

De la seva banda, Laura Borràs, va recordar el lingüista Joan Solà en el vuitè aniversari de la seva mort, i va citar-ne el discurs que va pronunciar al Parlament de Catalunya l’any 2009: ‘Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot . I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Perquè aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.’

El conseller Vicent Marçà, finalment, va celebrar el naixement de la llibreria i l’editorial Tres i Quatre, que feliçment contradiu qui pensés que era ‘impossible que a València, ara fa cinquanta anys, es fera una llibreria que ha arribat fins ací, bàsicament centrada en la difusió del llibre escrit en la nostra llengua, o que arribàrem a la 47a edició dels Premis Octubre’. L’actual mapa de premis en català al País Valencià, o el treball dels escriptors mostren, reblava Marzà, que ‘aquell projecte no era tan boig’.

I, seguidament, en recordar les dificultats passades, i les que encara avui s’han de superar, Vicent Marzà es va adreçar als familiars dels presos polítics i exiliats: ‘la lluita per la dignitat d’un poble és també la lluita per la llibertat d’expressió, tan senzill com això. I avui encara vivim situacions molt complicades. Per això el meu agraïment als familiars que heu vingut en representació de tota la gent que està presa o exiliada injustament: gràcies per estar avui ací’. I aleshores va fer una pausa. I una puntualització  de fons: ‘He dit “injustament” i no ho he dit casualment. I, si algú en tinguera cap dubte, es podria llegir l’informe d’Amnistia Internacional per veure com parla de l’estat espanyol i de la situació dels vostres familiars’.

Presidents
La representació institucional, a més de les conselleres i el conseller ja citats va comptar amb el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; el batlle de València, Joan Ribó, i la regidora de cultura, Glòria Tello; la vice-presidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, i el diputat de Cultura, Xavier Rius; el vice-president del Consell de Mallorca, Francesc Miralles; o la directora general de Cultura, Carmen Amoraga. També hi havia el president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira, i el de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luis, així com, per completar la representació de la Federació Llull, Blanca de Llobet, de la junta d’Òmnium Cultural.

I els presidents. Del Parlament de Catalunya i de les Corts valencianes, Roger Torrent i Enric Morera. Els seus parlaments van tancar l’acte. Precedits per la intervenció de Gianfranco Ganau, president del Consell regional de Sardenya. Que també va fer referència a la intoleràcia de l’estat espanyol en les seves relacions amb Catalunya. Perquè aquest va ser, sense cap mena de dubte, el tema de la nit. Òbviament, el president Torrent s’hi va referir. També ho va fer el president Morera. De manera contundent. Recordant especialment la presidenta Carme Forcadell. I explicitant: ‘Li hem de dir a Pedro Sánchez que no es pot ser equidistant amb la injustícia. No hi ha dret de l’acarnissament que estan patint amics, companys, presos polítics de Catalunya. No hi ha dret.’ I, per reblar-ho, l’evidència: ‘Els problemes polítics han de tenir solucions polítiques.