Lletra oberta al primer conseller de Política Lingüística de la història de Catalunya

Benvolgut conseller Vila (m’haureu de perdonar, no faig servir mai el tractament protocol·lari: considero que l’honorabilitat d’un conseller depèn del que faci durant el seu mandat, no del fet que l’exerceixi), qui hauria dit que seria el govern català  espanyolista entre tots el que ens donaria el bri d’esperança nascut del nou departament de Política Lingüística? Això, esclar, no és per iniciativa pròpia del president Illa sinó per respectar si més no la lletra del pacte entre el PSC i ERC. He de dir que m’ho miro amb un grau d’escepticisme molt elevat, ja que veig el vostre departament com una llum vacil·lant enmig de les tenebres. La llum vacil·lant esvairà les tenebres o les tenebres ofegaran la llum? Seria massa fàcil dir que qui pregunta ja respon. Jo, per la llengua catalana, aniria a sopar amb el dimoni i ho faria a ca seva, si calgués: potser és precisament el que heu decidit fer, vós també. Això, ara per ara ho ignoro i només puc desitjar-vos tots els encerts possibles.

Reconec que d’entrada no m’agrada gota que la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull depenguin ara del vostre departament. Jo, modestament, quan escric una novel·la no faig política lingüística, m’esforço a fer literatura i, doncs, cultura. És clar que aquesta adscripció és la garantia que cap d’aquests dos ens no es posarà a promoure creadors que emprin cap altra llengua que el català, però el seu lloc natural és al departament de Cultura. I amb aquesta adscripció em fa por que des d’ara Cultura, una vegada apartada la nosa dels-que-sempre-ho-fan-tot-en-català, es posi a treballar per allò que l’espanyolisme anomena “normalitat” –el mortífer bilingüisme constitucional– i que doncs es promogui aquells que pel fet de crear en espanyol ja es beneficien de tots els avantatges inherents a aquesta condició, incloent-hi la promoció institucional estatal. També em fa por que s’escampi la idea falsa que tot el que es fa en català ha de dependre del vostre departament, i que, per tant, es guetoïtzi la creació en llengua catalana, com un patrimoni salvaguardat però confinat, limitat, potser embalsamat, incapaç d’ocupar cap posició troncal. Espero que res del que acabo de descriure no es compleixi.

Havent dit això, entenc que la vostra missió principal ha de ser d’aturar el declivi de la llengua catalana. D’emprendre el contraatac. Ja fa mesos que allà on puc vaticino, talment un profeta antic, que durant el mandat del govern següent (és a dir, aquest) es podria veure la davallada definitiva o la revifada de la llengua. M’imagino que sou conscient de l’enorme responsabilitat històrica que heu d’assumir. No vull dir que sigueu l’únic responsable de tot plegat, vull dir que sou una peça clau en un context advers i molt complex que tots sabem que coneixeu de primera mà pel fet d’haver assumit aquests darrers anys el càrrec de secretari de Política Lingüística. Reconec que de la vostra voluntat personal, no tinc motius per dubtar-ne.

Però si resulta que el vostre paper real és de ser un aparador i prou, de ser la bona consciència del govern i un pur argument electoral, llavors quedareu com aquell que no va poder fer el que li pertocava. Si el president Illa i els altres consellers fan de la transversalitat de les funcions del vostre departament un motiu d’acudit de sobretaula, llavors fracassareu i serà un fracàs d’enormes i funestes conseqüències. Per això us desitjo que sigueu no només pencaire, escrupolós i convincent sinó que esmoleu ben bé les eines i que les feu servir contra tots aquells, al si del govern i als mitjans de comunicació, que provaran de posar-vos mil bastons a les rodes. A més, què podreu fer en qüestions cabdals que no són responsabilitat directa vostra, per exemple per contrarestar l’onada espanyolitzadora que devasta el sistema sanitari i tantes escoles?

En fi, a tot arreu i sempre, cal que actueu. Per l’amor de qui vulgueu, actueu. En pluja fina i a bots i barrals, segons els casos, però sense vacil·lar ni prendre en compte el vostre confort personal. La llengua us supera, em supera, ens supera a tots, i li devem més que unes hores diàries de dedicació. Li devem una part del que som, cada un de nosaltres. I això, tot i que és impagable, l’hi hem de pagar. Una manera de pagar-l’hi és de fer que els no parlants esdevinguin nou parlants. Per contagi i per incitació, argumentació i aplicació estricta de la llei.

Evidentment, ara per ara ignoro de quins mitjans humans i econòmics disposareu. I què penseu fer. Per començar, diria que és improbable que hi hagi a Catalunya una llei tan poc respectada com la Llei de Normalització Lingüística. Com bé sabeu, l’obligatorietat de l’ús d’una llengua és indispensable a la seva bona salut. Indispensable però no suficient. També cal que s’estengui per capil·laritat, de parlant a parlant. I ara, com bé sabeu, la capil·laritat tendeix massa sovint a funcionar al revés: “Si algú no entén el català em passo el castellà, eh? No dubteu, aixequeu la mà. Segur que no? Segur que ningú vol aixecar la mà? De debò, no em molesta fer-ho en castellà, i aquí  segur que tothom l’entén. No? Doncs ho fem en català. Però segur, eh?” Evidentment, no és respecte sinó submissió. I no és normal que els que es rebel·len contra aquesta submissió siguin insultats i menyspreats, ni tampoc que se’ls consideri herois. Mantenir el català hauria de ser la cosa més banal del món.

Quan penso en la promoció de la llengua catalana penso en la Coca-Cola. Com és que la marca comercial més famosa del món gasta molts milions de dòlars cada any per fer publicitat, si les seves begudes es venen en una quantitat tan enorme? Perquè quan deixen de fer publicitat, les vendes baixen. També podríem parlar del tabac: les campanyes de prevenció funcionen mentre es fan. Quan es deixen de fer, no hi ha tanta gent que renuncia a fumar. No veig per què no passaria la mateixa cosa amb una llengua: la incitació a parlar-la amb tothom, la incitació a aprendre-la, la incitació a respectar-la, ha de ser permanent. Cal explicar a tothom els avantatges personals de dominar una llengua que encara avui permet que funcioni l’ascensor social, i explicar què diu la llei. Suposo que sabeu que molta gent creu que si un comerciant diu: “A mí me hablas en castellano!“, cal obtemperar. I que molta gent creu disposar del privilegi d’expressar aquesta exigència. Per què no s’explica clarament amb campanyes massives i recurrents quins són els drets i deures lingüístics dels ciutadans de Catalunya?

Com és que tampoc cap govern fins ara no ha explicat mai que és rotundament fals que el català sigui una llengua petita? Pot ser-ho al costat de l’espanyol i del francès, però a escala mundial forma part del club de les cent llengües més parlades d’un total d’unes cinc mil o sis mil. Una llengua pot ser parlada poc o molt, això no canvia res al que pot expressar (qualsevol llengua pot expressar-ho tot), però en la mentalitat competitiva de les nostres societats, saber quin és el lloc quantitatiu del català entre les llengües del món representaria sense cap dubte una injecció d’autoestima col·lectiva.

M’he allargat molt, en soc conscient, i, tot i això, he deixat molts temes fora d’aquesta lletra. En definitiva, podria ser que no desitgés mai a ningú com us desitjo a vós que feu vostra aquella expressió tan gastada de “M’hi deixaré la pell!” Deixeu-vos-hi la pell, sí, som molts els que us ho demanem. O dimitiu si mai us adoneu que tot plegat és una farsa. El fet que reivindiqueu ser un conseller independent us dona l’avantatge de no dependre dels interessos de cap partit: només us deveu a la llengua catalana, al poble de Catalunya i a la vostra consciència. Per part meva mantinc allò de sopar amb el dimoni, i per això us desitjo tots els èxits del món. Tant de bo els historiadors futurs haguessin d’investigar com diantre va ser possible que un govern regalimós d’espanyolisme fos a l’origen de la revifada definitiva del català. Soc rotundament escèptic sobre aquesta possibilitat, però com m’agradaria equivocar-me!