09.05.2024 - 21:40
El 18 de març de 1990 una colla de lladres disfressats de policies van entrar al Museu Isabella Stewart Gardner de Boston i després de passejar-s’hi durant uns vuitanta minuts, que segons els “entesos” és molt de temps, se’n van endur unes quantes obres de primeríssims artistes, i una d’elles era El concert de Vermeer, que des de llavors és introbable, i és l’obra d’art robada més valuosa, amb un valor de 200 milions de dòlars. Ho he llegit al llibre que està a punt de sortir de l’escriptora i crítica d’art argentina María Gainza, Un puñado de flechas (Anagrama, 2024), que torna a fer el que ja li vam llegir a El nervio óptico (2017). De Thoreau a Coppola passant per Cézanne, Vermeer, Altman o Tiziano, l’autora trena lectures, cinema, art i vida i escriu seguint el seu propi manament: “parlaràs senzillament de les coses que veus”, que és el que es va proposar quan va començar a escriure sobre art (“De sobte estava fent una cosa que no sabia que podia fer”).
Aturada davant d’una petita aquarel·la de Cézanne que hi ha exposada al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, Gainza afirma: “Em meravella com una cosa tan petita, de la mida d’un attaché mèdic, pot fer aquesta sensació d’immensitat. Sé de memòria que convertir el que és fugaç en etern és la història de l’esperit humà a través de les formes.” L’aquarel·la és per perdre-s’hi, mireu-la, hipnotitza i et pot fer tornar a casa amb ganes d’omplir un got d’aigua i agafar pinzells; sort que de seguida la pàgina en blanc s’encarrega de posar-te a lloc. La temptació de pintar de seguida perd força, però després de llegir Gainza, la temptació de fer una memòria dels teus quadres pren força cos.
Una reproducció de La lletera de Vermeer, amb un marc daurat i il·luminada per un llum de peu que era l’últim que apagàvem quan anàvem a dormir, va estar penjada a la sala d’estar de casa els pares fins que aquella casa va deixar de ser casa nostra. Jo seia a l’últim esglaó de les escales que duien a les habitacions (ara em sembla ficció haver viscut tants anys en una casa) mentre la mare planxava cada diumenge, amb el Puyal de fons, i m’anava donant piles de roba plegada perquè les endrecés aprofitant que feia una pausa d’estudiar. Mentre esperava la roba neta i calenta, la mirada se’m perdia en aquella pintura holandesa que el pare havia portat d’un viatge a Amsterdam, juntament amb un anorac blau i vermell estampat d’esquiadors diminuts i un joc de culleretes de plata amb petits esclops de ceràmica enganxats als poms. La mirada se m’hi perdia perquè aquella dona que abocava llet no m’agradava, no entenia què li havien vist els pares per haver decidit tenir-la penjada a la sala, just al costat de la porta del rebedor, com a imatge de benvinguda a tothom que ens visités. La lletera no deia res de nosaltres. “Havia crescut envoltada per una decoració opressiva on tot em semblava llunyà”, escriu Gainza per justificar les parets blanques, buides, de casa seva.
Però un dia a classe d’història de l’art ens van parlar de Vermeer i de cop i volta aquella lletera va prendre sentit. Ja no era una dona desconeguda que abocava llet en un bol a la sala de casa, era una obra d’art reconeguda, avalada. Vaig passar d’avergonyir-me’n a sentir-me’n orgullosa en dues classes d’història. I el que no deia la lletera de nosaltres ho dèiem nosaltres, ho dèiem posant-la a l’entrada de la sala, ho dèiem encenent i apagant el llum que la il·luminava, ho dèiem seient davant seu a esperar les piles de roba planxada, ho dèiem mirant-nos-la amb ulls nous després de dues classes d’història.
La casa dels pares ara és d’una altra gent, la mare viu en un pis i té el quadre de Vermeer al rebedor, només obrir la porta hi topes, però l’entrada és tan estreta que pots entrar i sortir sense veure’l. Em pensava que ja no el tenia, que amb la darrera mudança havia desaparegut. Ja no el veig, jo, aquest quadre. Però n’hi envio una captura de pantalla a ma germana i triga trenta segons a dir-me que la mare el conserva, que el té al rebedor, i veig aquell metre quadrat atapeït, quan entrem i tanquem i traiem la corretja al gos, i la lletera continua omplint el bol, i la lletera que no deia res de nosaltres ara diu que no planxem, que no la il·luminem, que ningú seu a mirar-se-la, que algú escriu sobre ella tot i que no la recordi en aquest rebedor, que algú iniciaria amb ella una memòria dels seus quadres.
El quadre original de La lletera és al Rijksmuseum d’Amsterdam, no l’han robat. Algú s’hi deu aturar i es deu meravellar perquè un acte tan senzill i quotidià com omplir un bol de llet pugui arribar a ser aquesta lliçó de llums i ombres que fins i tot ha fet pensar que el pintor flamenc potser va treballar amb una càmera obscura. Per a algú aquest Vermeer deu ser com aquell Cézanne per a Gainza.
Enrotllada dins d’un tub, amb l’anorac d’esquiadors i les culleretes d’esclops, la lletera que no deia res de nosaltres va pujar a un avió entaforada dins d’una maleta, i no em costa gaire imaginar un altre Vermeer, aquest autèntic, entaforat en una altra maleta, enrotllat o empaquetat vés a saber com, viatjant d’estranquis…, qui sap cap a on.
No sé si es venen reproduccions del Vermeer robat, però posada a somiar, he pensat que si el pare hagués comprat El concert en lloc de La lletera, la lectura de l’últim llibre de Gainza hauria estat tota una altra. Quan ell va anar a Amsterdam, als vuitanta, el quadre robat gairebé feia un segle que era a Boston i, no ho sé, per què no imaginar (sense comprovar-ho, perquè el dubte fugaç sigui etern) que aquell any al Rijksmuseum s’exposaven els Vermeer de Boston, que havien viatjat, aquests sí ben empaquetats i conservats, fins a Holanda per a una gran retrospectiva del pintor flamenc? El que sí que és cert és que el 18 de març de 1990, quan robaven el Vermeer a Boston, jo tenia catorze anys, en feia cinc que detestava aquella lletera, i en faltaven dos perquè sabés qui era Vermeer de Delft.
