01.02.2023 - 21:40
Imagina que et trobes en un d’aquests recents sopars nadalencs i que la persona asseguda a la teva dreta et diu “pots passar-me aquella copa?”. Probablement, dirigiràs la mirada per la taula i aniràs descartant objectes fins a trobar la copa en qüestió. Potser assumiràs que la copa es troba més prop de tu que d’aquesta persona, o que es troba lluny de tots dos. Continuaràs avaluant totes les copes candidates fins a trobar la que té més possibilitats de ser la que t’han demanat. Com mostra l’exemple, paraules demostratives com aquest, aquell, this o that proporcionen a l’oient la informació que el parlant considera necessària per a localitzar un objecte o una persona (el referent), però… quin tipus d’informació proporcionen exactament els demostratius?
L’explicació tradicional és que aquestes paraules situen un objecte o una persona en l’espai (també en el temps o en un text), tot indicant la proximitat o llunyania respecte del parlant. En gramàtiques de llengües europees que disposen de sistemes de dos demostratius (com aquest i aquell en català) o de tres (com este, ese i aquel en castellà), observem que aquestes paraules solen analitzar-se en termes de distància respecte del parlant. També trobem aquest tipus d’anàlisi en gramàtiques d’altres llengües del món. Alguns investigadors adverteixen, però, que moltes d’aquestes gramàtiques suposen, sense prou indicis, que la distància és el paràmetre principal dels demostratius. Lingüistes com Stephen Levinson o William Hanks rebutgen la universalitat d’aquesta anàlisi; diuen que es caracteritza per un “biaix espacial” o “espacialisme egocèntric”.
Pel que fa a la qüestió egocèntrica, s’ha vist que el punt que es pren com a referència no és exclusivament el del parlant, sinó que moltes llengües tenen en compte també la ubicació de l’oient. En el cas del castellà, Jungbluth ha argumentat en aquest article que l’orientació relativa dels participants també influeix en l’elecció del demostratiu, depenent de si el parlant i l’oient estan de front, de costat o en fila. Sobre la qüestió de la distància com a paràmetre principal, la descripció de diverses llengües del món ens mostra que aquesta categoria de paraules pot proporcionar a l’oient diferents tipus de pistes per a trobar el referent. Per exemple, si la conversa del sopar nadalenc passés en llengües com l’eipo (Indonèsia) o el makalero (Timor Oriental), el parlant comptaria amb dos demostratius que expressen l’elevació del referent, els quals poden indicar si la copa està més o menys elevada respecte de l’oient. Altres llengües codifiquen trets de la topografia local en la semàntica dels seus demostratius, tenint en compte la presència del mar o d’un riu, o fins i tot la direcció dels vents i els corrents oceànics. Per exemple, un parlant de la llengua tanacross (Alaska) podria recórrer a un dels seus quatre demostratius topogràfics per a indicar amb només una paraula que la copa es troba riu amunt, riu avall, cap a la mar o cap a l’interior.
A més de paràmetres espacials com la distància, l’elevació i la topografia, Hanks afirma que l’espai representa solament una esfera entre d’altres, com per exemple el temps, la percepció sensorial o l’atenció de l’oient. Per exemple, hi ha llengües en què els demostratius distingeixen entre referents que són o no són al teu camp de visió, com el malgaix (Madagascar) i el santali (l’Índia). Trobem un sistema una mica més elaborat en la llengua maia del Yucatán (Mèxic): d’un total de set demostratius, el maia en té tres que indiquen a l’oient si ha de fer servir la vista, l’oïda o el tacte per trobar el referent. Una altra llengua que incorpora la percepció sensorial en els demostratius és el jahai (Malàisia). Aquesta llengua disposa d’un demostratiu que indica que el referent només pot ser percebut a través de l’oïda, l’olfacte o la pell, però no pot ser ni vist ni tocat directament.
Una altra dimensió que es pot codificar en la semàntica dels demostratius és la intersubjectivitat, i més concretament la suposició, per part del parlant, de si l’oient ha aconseguit o no trobar el referent. Aquest descobriment es va assolir realitzant experiments pioners amb parlants nadius de turc, als quals se’ls va monitorar el moviment d’ulls. Igual que altres llengües europees, el turc compta amb tres demostratius, dos dels quals indiquen distància respecte del parlant. El descobriment està relacionat amb el tercer demostratiu: inicialment es creia que aquesta forma també expressava distància, però es va descobrir que el parlant l’utilitza quan pensa que l’oient encara no ha localitzat el referent, és a dir, quan encara no s’ha obtingut l’atenció conjunta. En l’escena del sopar nadalenc, un parlant de turc faria servir aquest demostratiu en combinació amb un senyal indicant la direcció, i una vegada trobada la copa correcta, passaria a usar les altres dues formes, que no sols expressen la distància, sinó també que l’atenció conjunta ha estat aconseguida.
En aquest petit recorregut pel món hem vist que els demostratius poden incorporar diversos paràmetres espacials en la seva semàntica, però també poden incloure diferents dimensions, com ara la modalitat perceptiva o la intersubjectivitat. El denominat “biaix espacial” representa un cas més d’eurocentrisme en el qual les propietats de les llengües europees han estat elevades a propietats universals del llenguatge. En un article interessantíssim, Maria Bardají ens explicava que la descripció lingüística és un antídot contra l’eurocentrisme. Veiem un altre cas pràctic en els demostratius: les descripcions de llengües que compten amb sistemes de demostratius diferents dels nostres ens permeten veure-hi més enllà del nas i plantejar-nos noves preguntes. Aquestes noves preguntes ens permeten mirar les nostres pròpies llengües des d’una perspectiva més àmplia i potser ens portaran a aprendre’n coses que encara desconeixem, tal com va succeir amb la troballa de l’atenció conjunta en el turc.
Alex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
