30.10.2021 - 21:50
La diversitat lingüística al món està assegurada, potser no per sempre, però sí que per “milions d’anys”, afirmen uns científics que ho tenen tot a punt per fer realitat el projecte Sanctuary. El seu impulsor principal, Jean-Philippe Uzan, és un director de recerca del CNRS que passeja dins una bossa un tros de lluna desenganxat per una col·lisió i atret fins a la terra pel seu camp gravitacional. Un tros trobat per un caçador de meteorits. En la seva etapa universitària, mentre estudiava física i cosmologia, es va posar a aprendre la llengua dels inuits. Els astres i les llengües, de bracet.
El projecte Sanctuary, empès amb vuit científics més, aviat enviarà a la lluna deu discos de safir de 9 cm de diàmetre que deixin traces del nostre pas pel planeta terra a la humanitat del futur. “Es pot considerar aquest objecte com una obra d’art que reuneix coneixements sobre la humanitat, els seus problemes i la seva diversitat. Conté múltiples infografies sobre temes variats, que van des de la pujada dels oceans a la física de les partícules, passant per la diversitat de llengües al món”, explica Uzan, codirector de l’Institut Henri Poincaré. En els discos també hi ha la Declaració Universal dels Drets de l’Home en una vintena de llengües, un recull de contes plurilingüe, amb el nom de cada llengua indicat, així com dades sobre la situació del nostre planeta, el genoma humà, fotografies de persones de tot el món, regles de molts jocs (daus, escacs, aualé…), etc. Una bona part d’aquesta informació també s’ha entrat en moltes llengües. Vol ser una visió subjectiva de la humanitat i de la seva riquesa i diversitat.
Els científics francesos no volen pas parlar als alienígenes, això ja ho van provar els americans quan fa unes dècades la NASA va enviar un disc a l’espai amb sons i músiques esperant que per allà dalt algú els sentís i els escoltés. No volen pas això, no. Volen parlar als homes d’un futur molt llunyà, volen que els discos enviats a la lluna siguin com una pedra de Rosetta. “Sempre he imaginat l’emoció que devia haver pogut sentir Champollion quan va descobrir els jeroglífics”, especula un dels científics del Sanctuary. Aquest projecte ha estat concebut com un testimoni d’avui per als arqueòlegs de demà, un patrimoni (gairebé) etern i indestructible per al futur, ja que a la lluna no hi ha erosió causada per la pluja ni l’atmosfera. El patrimoni lingüístic que s’hi enviarà està assegurat per uns 500.000 anys, es calcula.
Aquest projecte tan científic i futurista és un intent més de preservar les llengües que, paradoxalment, any rere any anem destruint, al planeta Terra. El projecte enllaça amb una inquietud humana que travessa tots els temps: vincular el coneixement a la pluralitat de llengües que el contenen. Segons Luca Scuccimarra, segurament la primera persona que de manera clara va reconèixer la diversitat cultural i lingüística en la història de la humanitat va ser Eratòstenes, cartògraf i director de la biblioteca d’Alexandria al s. III aC. El nou director va rectificar l’antic mapa geogràfic sobre la base de les informacions que li arribaven de l’expedició d’Alexandre. “L’Alexandria que va conèixer aquest nou cartògraf de la realitat global era una projecció del món futur: una ciutat grega a l’Àfrica, la més extraordinària de les Babels, el punt de contacte més prodigiós d’idees, arts i creences del nostre vell món”, ha escrit Irene Vallejo a L’infinit en un jonc.
L’evidència que les llengües són un patrimoni a preservar és tan clamorosa que ni els militants del monolingüisme més recalcitrant no ho han pogut impedir. Estats com Espanya i França, amb una pulsió monolingüista tan forta i arrelada, han hagut de reconèixer mal que bé la diversitat interna fins i tot en les seves sacrosantes constitucions, amb articles específics dedicats a la qüestió. Els defensors del constitucionalisme com a únic marc mental i argumental no es recorden mai que a la constitució espanyola hi ha aquest article, pensat sobretot per a llengües com l’aragonès o l’asturià:
“3.3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.”
I a la francesa, aquest altre:
“75-1. Les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França.”
Naturalment, si se’n recorden, de manera immediata subratllen l’article que per ells és el que de veritat compta: en el context francès, l’article 2 és d’obligada recitació: “La llengua de la República és el francès.” D’exemples en el debat mediàtic i polític, n’hi ha a cabassos, però pensem només en el més recent, en la iniciativa del diputat Paul Molac de preveure la immersió lingüística en el sistema educatiu francès. Després de passar tots els filtres parlamentaris haguts i per haver, a l’Assemblea i al Senat, els jutges corresponents han tombat tota una llei que havia comptat amb el suport majoritari de partits de gairebé tot l’espectre polític, des dels verds fins a la dreta clàssica. Un dels arguments principals ha estat recordar que no es podia contravenir l’article 2 de la constitució.
Amb aquest mateix mur ja havien topat altres iniciatives polítiques semblants d’aquests darrers anys: una proposta del senador socialista Roland Courteau el 2010, una altra del senador socialista Robert Navarro el 2011, una del diputat ecologista Paul Molac el 2015, una altra de defensada al senat per Philippe Bas (els Republicans) l’octubre del 2015, i encara una altra del socialista Bruno Le Roux el 2016.
Cadascuna d’aquestes iniciatives ha tingut un recorregut semblant. La societat mobilitzada ha proposat, una part significativa dels polítics han recollit les demandes aprovant lleis que donessin espai vital a les diferents llengües i els jutges de torn han anul·lat el marc legal que podria donar més oxigen a les llengües. Aquest itinerari és semblant al joc de l’oca: quan s’arriba a la casella dels tribunals (de pas obligatori, en aquest cas), es torna a la casella de sortida, i a tornar a començar, que no ha estat res.
Amb tota la casuística i argumentaris de cada cas, ho acaben d’estudiar els lingüistes Philippe Martel i Marie-Jeanne Verny, que han conclòs que la qüestió de la diversitat lingüística a França és “un problema tècnic, destinat a saber si les llengües tenen un espai, i quin espai, en el terreny jurídic”, però més enllà de les lleis i els seus intèrprets legitimats, ens trobem “abans de tot davant una qüestió profundament ideològica”, han conclòs els investigadors occitanistes. Les constitucions hi són pel que hi són i els seus intèrprets saben molt bé què fan: no estan precisament a la lluna.
Desitgem tota la sort als arqueòlegs del futur i que, amb tota l’emoció per la troballa dels discos del Sanctuary, puguin desxifrar totes aquelles llengües que aleshores ja estaran extingides, però encara ens agradaria més que els poders coercitius dels estats no contribuïssin a enterrar les llengües que malden per tenir una vida digna. Avui, al planeta Terra.
Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
Nota. Agraeixo a Jean-Philippe Uzan que m’hagi dedicat una part del seu temps a parlar del seu projecte. En els discos de safir de 9 cm de diàmetre, amb 3 mil milions de píxels d’1.3 micro, s’hi han inclòs “uns quants milers de llengües”: a cada píxel hi han fet “cabre” 10 parlants, m’explica en un correu.
