29.06.2016 - 02:00
|
Actualització: 29.06.2016 - 08:03
No és infreqüent de trobar paròdies sobre la cooperació al desenvolupament. Tant des del punt de vista del bàndol dels ajudadors (aquella expressió ja antiga de ‘salvar balenes’, no exempta de certa indolència i cinisme), com des de la banda dels ajudables. En aquest segon cas el fil conductor sol ser fer palès l’essencialisme benintencionat del benefactor, pagar-li (en ‘agraïment’) amb la mateixa moneda. Així, per exemple, el vídeo que fa uns anys un grup de joves sud-africans va fer en col·laboració amb una agència noruega parodiant la dimensió potencialment absurda d’algunes campanyes d’ajut humanitari.
Diuen des de l’organització que va produir el vídeo: ‘We want to see more nuances. We need more attention on how western countries have a negative impact on developing countries’ (‘Volem més matisos. Cal que es presti més atenció a la manera com els països occidentals incideixen negativament en els països en desenvolupament’). En efecte, fins ara no ha semblat necessari fer una avaluació sistemàtica de les conseqüències negatives generades sovint per la ignorància, per part dels ‘cooperadors’, dels ecosistemes culturals de les poblacions ‘ajudades’. Perquè, naturalment, hem de ‘ser pràctics’, ajudar ‘aquesta gent’, anar ‘per feina’ i deixar-nos de… el que en diríem poesia o el que, pitjor encara, podria semblar academicisme en el fet de filar massa prim en les particularitats culturals de les comunitats. I val a dir que aquesta actitud no la trobem només quant a la cooperació exterior (amb algunes excepcions remarcables, és clar), sinó també, tot sovint, en el tractament més ben intencionat de la diversitat cultural immigrada.
Així doncs, si ens mirem aquest tema des de la perspectiva de les llengües del món, la cooperació internacional fa palès, d’una banda, que bona part de la cooperació més entusiasta és vehiculada ignorant, obertament, la diversitat lingüística –és a dir, cultural– del territori que es vol presumptament beneficiar.
Des d’una altra perspectiva, però, quan la cooperació internacional es basa en la promoció de la diversitat lingüística local, es tracta d’una relació basada en el principi en la igualtat, atès que totes les llengües tenen, inherentment, un valor equivalent. Quan un país ric dóna a un país pobre en diem ‘ajut al desenvolupament’; quan un país pobre dóna a un país ric en diem ‘negoci’ –podem sentir en un d’aquells vídeos paròdics que esmentàvem. En el cas de les xarxes internacionals que treballen genuïnament en cultura, però, i la diversitat lingüística n’és un exemple privilegiat, la dinàmica de subordinació no té, no hauria de tenir, sentit.
Un dels moments fundacionals de la nova sensibilitat internacional a favor de la diversitat lingüística va tenir lloc el 1991, quan Michael Krauss –fundador de l’Alaska Native Language Center– i altres van participar en un simposi sobre les llengües en perill a la reunió anual de la Linguistic Society of America. D’aquella trobada, en va quedar per a la posteritat el crit d’alarma i la xifra ritual: la possible desaparició del 90% de les llengües existents al món, ja que, segons Krauss, només es podria garantir la supervivència del 10% de les llengües a llarg termini i el 50%, de fet, ja era en perill d’extinció en aquell moment.
El 1987 hi havia hagut una trobada d’ensenyants de llengües convocada per la UNESCO a Kíev: ‘L’ensenyament de les llengües estrangeres per a la pau i l’entesa’ entorn de la idea que l’aprenentatge de llengües era important per a mitigar la natural tendència a l’etnocentrisme i que calia alhora sensibilitzar la població sobre la diversitat cultural i lingüística del món. Aquesta reunió va ser l’embrió de Linguapax, entitat amb seu actualment a Barcelona i inscrita en la UNESCO durant els primers anys de vida.
Poc temps després, Linguapax, reaccionant alhora a aquella crida a l’acció del 1991 que va alimentar tot un clima mental, va constituir una xarxa internacional de delegacions que, sobre el terreny, treballen des de llavors per a la revitalització de les llengües locals. Un consell assessor garanteix que les diferents maneres de concebre la diversitat siguin tingudes en compte. Per tal de no perdre de vista que, al capdavall, la diversitat sempre és pensada i dissenyada pels mateixos (per les coordenades culturals d’aquesta part del món).
Així, per a garantir que la cooperació centrada a preservar i promoure la diversitat lingüística defuig, per definició, les jerarquies pròpies de certa concepció de la cooperació al desenvolupament, Linguapax s’ha nodrit al llarg del temps de veus com ara L. Khubchandani, des de l’Índia, recordant que les llengües ‘amenaçadores’ han de ser solidàries amb les llengües ‘amenaçades’; o N. Alexander, des de Sud-àfrica, insistint en la necessitat de l’habitus multilingüe (vs. l’habitus monolingüe) com a clau per a garantir la sostenibilitat de la diversitat lingüística; o M. Khemlani, des de Malàisia, apuntant com, en societats de multilingüisme tradicional, el concepte de llengua a què estem acostumats en les nostres latituds, hi és un concepte aliè –i de retruc, com varia la mateixa aproximació a la preservació lingüística.
Linguapax actua de catalitzador de diverses ideologies lingüístiques i aprèn constantment, per la dinàmica pròpia de la seva xarxa, a no caure en el perill de, tot i treballar per preservar llengües, sucumbir tanmateix a l’exportació d’ideologies lingüístiques. El perill, en definitiva, de la colonització involuntària mentre es treballa per corregir les conseqüències de colonitzacions òbvies.
Preservar i revitalitzar la diversitat lingüística en tot el seu espectre (llengües, les cultures comunicatives que impliquen els ecosistemes lingüístics, ideologies lingüístiques) és la clau decisiva per a garantir la diversitat cultural. La cultura és, al capdavall, un subproducte de la comunicació, de les formes i economies comunicatives, no a l’inrevés. La diversitat lingüística, doncs, en tota l’amplitud i profunditat, com a eix de la cultura.
Fa uns dies, Federica Mogherini, l’Alta Representant d’Afers Exteriors i Política de Seguretat de la Unió Europea, en ocasió de la presentació del projecte ‘Diplomàcia cultural’, declarava que Europa és una superpotència cultural, que a Europa ‘[…] les indústries creatives creen més riquesa que la indústries de l’automòbil o la indústria química. I això també podria ser cert fora del nostre continent’. L’Alta Representant subratllava: ‘La nostra Europa és una superpotència cultural […]. Aquest poder ha de ser emprat’ i, segurament per evitar (i no tornar a provocar) conseqüències poc desitjables, afegia: ‘L’hem de transformar en una eina de pau i creixement.’
La cultura com a eina de pau i creixement. Linguapax inclou, com a lema fundacional, la seva missió de promoure la diversitat lingüística com a eina de pau. Com rellegir el terme ‘pau’ de manera significativa i més enllà de la seva grandiloqüència ‘bensonant’ és un dels reptes de l’entitat. Garantir que les perspectives diverses sobre la diversitat lingüística tenen veu en l’entitat i en la concepció dels seus projectes és una manera significativa d’assegurar-ho.
La història de la cultura no s’entén sense la història de la comunicació. En aquesta, la diversitat lingüística, el seu potencial de conflicte, de gestió de pau i de creativitat n’és una part crucial. En centrar la seva atenció en aquesta perspectiva de la vida cultural –i en la traducció multilateral, en xarxa, del terme ‘pau’–, Linguapax contribueix, amb projectes tant locals com internacionals, a dotar de sentit una dimensió generalment poc explorada en l’agenda de la justícia global.
