Llengües i ment

Una de les preguntes que la ciència intenta respondre de fa temps és si la llengua que parlem té efectes en la nostra concepció del món. Durant molts anys ha prevalgut la idea que la cognició humana és universal perquè la nostra biologia restringiria el sistema conceptual. Majoritàriament es defensava que les llengües incorporen en essència les mateixes distincions semàntiques encara que utilitzin mitjans lingüístics diferents (per exemple, un mateix concepte es pot expressar amb un terme lèxic en una llengua però amb la gramàtica en una altra).

Però aquesta mena de “unitat psíquica de la humanitat” s’ha qüestionat quan els estudis científics han incorporat altres llengües. Segons l’investigador Stephen Levinson (2012), les proves científiques es basaven en aproximadament només un 7% de les llengües existents. A més a més, la majoria d’aquestes llengües pertanyen a les anomenades llengües WEIRD (“Western, Educated, Industrialized, Rich and Democratic societies”), és a dir, són parlades en les societats occidentals, educades, industrialitzades, riques i democràtiques. En el cas de la psicologia, alguns treballs indiquen que el 90% de les dades de la recerca provenen d’un petit nucli de països, que representen només el 12% de la població mundial.

En aquests darrers vint anys, la ciència ha incorporat moltes altres llengües, de famílies lingüístiques molt diverses, la qual cosa ha fet que canviés l’escena i tornés a prendre força la hipòtesi que la llengua té una influència en el pensament, també anomenada hipòtesi del relativisme lingüístic.

Una de les crítiques que es feia des de l’universalisme al relativisme lingüístic era que els seus arguments eren circulars. A l’estil de “com que els esquimals tenen molt termes diferents per a referir la neu, la seva percepció de la neu és diferent”. Però aquesta circularitat s’ha superat quan s’han inventat situacions experimentals molt enginyoses i de disseny molt simple. En aquests casos, les tasques s’han de resoldre sense haver d’usar la llengua.

Una que em té fascinada és de Lera Borodistky i la seva col·lega Alice Gaby. En el seu estudi demanaven als participants que ordenessin cronològicament unes poques fotografies de fets senzills, com ara les diferents etapes de la vida d’una persona, el creixement d’una planta o un plàtan una mica més menjat a cada fotografia. Els participants rebien les seqüències desordenades i se’ls demanava que, asseguts a terra, les ordenessin en l’ordre cronològic correcte. Cada persona havia de resoldre dues seqüències però cada cop des d’un punt cardinal diferent. Van fer la tasca amb tres grups de parlants de tres llengües diferents: anglès, hebreu i kuuk thaayorre. Per què aquesta darrera?

Els kuuk thaayorre són un poble originari de Pormpuraaw, al nord d’Austràlia. Per cert, ara ja és una llengua amb pocs parlants i en perill d’extinció. Els parlants d’aquesta llengua, quan ubiquen els objectes en l’espai no fan servir termes com “dreta”, “esquerra”, “davant” o “darrere”, sinó termes de coordenades fixes. Per exemple, podrien dir “mou una mica la copa cap al nord-nord-oest”, “tens una formiga a la cama sud-est”. De fet, no és l’única llengua en què s’usa aquesta estratègia. En moltes altres, també (el guugu yimithirr o el tzeltal, per exemple).

Els parlants de les llengües més properes a nosaltres mai no ho dirien així. A gran escala sí que es fan servir els punts cardinals, però no pas a petita escala. Podem haver dit algun cop alguna cosa així com “aquest estiu a Badalona no hi ha qui s’hi estigui i anirem de vacances nord enllà” o “enfoca el dron de cara a nord-est” o “has d’agafar l’autopista que va de sud a nord” o “hem portat els cavalls al nord d’aquell pic”. Però no diríem pas “t’he deixat la forquilla al sud-oest del plat” quan hem parat taula.

Els resultats de l’estudi són interessants. Els parlants de l’anglès sempre ordenaven les fotografies d’esquerra a dreta; els parlants de l’hebreu sempre les ordenaven de dreta a esquerra. Anglesos i hebreus ordenaven les seqüències d’acord amb l’orientació de la seva escriptura.

Els kuuk thaayorre ho feien diferent: les ordenaven d’est a oest. Si feien la tasca orientats a sud, col·locaven les fotografies d’esquerra a dreta. Quan la feien mirant a nord, ho feien de dreta a esquerra. I què feien quan estaven asseguts de cara a est? Doncs les posaven en direcció cap a ells mateixos.

Com que no s’havia informat els participants en quina orientació se’ls havia situat, la conclusió a què s’arriba és que els kuuk thaayorre estan permanentment orientats, fins i tot en espais desconeguts o en la foscor, com també deia Levinson pel que fa als parlants del guugu yimithirr.

Fixeu-vos que aquest experiment no demana una resposta verbal, sinó de conducta. Aquesta és la clau. I, com aquest, se n’han fet d’altres menes: tasques que demanen memòria de la configuració de l’espai o del moviment, tasques de raonament espacial, de discriminació visual de colors… Parlants de llengües diferents donen respostes diferents que concorden amb la distinció semàntica de la llengua que parlen. Tant li fa que visquin en un medi rural o urbà, que les llengües pertanyin al grup WEIRD o no. Per exemple, els japonesos en certes tasques que impliquen diferenciar substància versus forma es comporten com els parlants del tzeltal.

O sigui, es comencen a tenir força dades que sí, que la llengua influeix en la conceptualització.

I, per cert, si l’epidemiòleg Oriol Mitjà (assessor durant la pandèmia de la covid i que treballa per aquelles terres d’Oceania) ens hi vol ajudar, l’hi agrairem. Ens agradaria molt replicar l’estudi!

Montserrat Cortès-Colomé és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)