Llengües de llegenda

Vivim dies de mites, creences i narracions que busquen donar sentit  a tota mena de preguntes: l’origen del món, la creació dels éssers vius, o el més enllà i el més ençà, com ara el perquè de les llengües mateix. I ens ho expliquem amb tota mena de narratives, des de les més especulatives fins a les més basades en la documentació rigorosa dels fets, sense que es pugui descartar que totes dues puguin confluir, a la recerca d’explicacions més dúctils i obertes.

La història de la lingüística sovint comença amb els mites sobre el llenguatge i les llengües. La narrativa acadèmica també abraça els mites per entendre des de tots els angles de quina manera els humans ens hem fet preguntes respecte al món de les llengües. Babel és un dels grans mites en què la història, la imaginació i la religió es fonen en un gran relat sobre la diversitat lingüística. El paradís prebabèlic amb una sola llengua va ser anterior al caos de la multiplicitat de llengües, tota una maledicció divina. Cal continuar-se preguntant per què en l’imaginari col·lectiu de tantes societats el mite de Babel ha eclipsat aquells mites en què la diversitat és vista en positiu, com ara el de Pentecosta. Juan Carlos Moreno Cabrera hi va dedicar un assaig molt suggestiu, De Babel a Pentecostés. Una lectura molt adient per a aquestes festes. 

En diferents civilitzacions antigues van circular mites semblants al de Babel. Alguns d’aquests fins i tot han arribat fins als nostres dies. A Sicília, segons Andrea Camilleri, encara és viva en la memòria popular la història del monstre Gufia (una possible variant de Goliat, semblaria). Tot i ésser una persona com qualsevol altra, Gufia era considerat un monstre perquè tenia dos caps. Cada un parlava una llengua diferent i a l’hora d’entendre’s entre ells, no se’n sortien. Quan aquests dos caps es discutien i no arribaven a asserenar-se, aleshores Gufia es posava tan nerviós que començava a matar a tothom que es trobava pel carrer. Podríem veure en aquesta llegenda popular una variant del mite de Babel, en el sentit que en tots dos relats, les llengües són motiu d’una falta d’entesa, amb final tràgic en el cas del relat sicilià.

Sembla que aquesta mena de mites s’originen en contextos de contacte de diferents llengües. I si parlem de narracions fabuloses sobre la diversitat, podem especular que la Catalunya actual, com tantes altres societats filles de la globalització, potser ja comença a  ser un excel·lent planter per fer créixer la imaginació i explicar-nos de manera fantàstica la nostra complexitat…

Especulacions a banda, no sembla que hi hagi cap llegenda o relat nostrat que es pugui posar al costat del Gufia sicilià, tot i la gran riquesa de llegendes a casa nostra. Potser no tenim la versió catalana de Babel, però sí que enmig de la nostra cultura popular s’amaguen petites joies que expliquen moltes coses respecte al món de les llengües.

En contra del que un es podria esperar, molts dels nostres herois anònims “locals” no són els pobres pagesos que no havien travessat ni l’era del mas. També hi tenim aventurers de tota condició a qui els era més familiar moltes terres de l’altra punta de món que no pas la petita ciutat a tocar del seu poble aïllat. Vaja, que una lectura sense prejudicis de moltes llegendes locals ens porta a veure món. Segons com es miri, poden semblar càndides i localistes, però la veritat és que en tantíssimes llegendes nostres veiem persones dels pobles més petits aïllats vivint aventures arreu del món: d’Orà a les costes gregues i turques, de Cap Verd al golf de Mèxic. És més, un mariner del poble més aïllat de la costa podia conèixer perfectament Amèrica i, en canvi, no haver posat mai els peus a ciutats catalanes ben “properes”. I, és clar, el sol contacte amb cultures d’allò més diferents ens porta a preguntar-nos com hi surten tractades les llengües.

D’entrada, podríem apuntar que de manera molt freqüent, les llengües, a les llegendes, no hi són: vull dir, no hi ha cap al·lusió al fet que la llengua de l’altre o la pròpia siguin un obstacle per a la intercomprensió. En les nostres llegendes podem trobar nombrosos casos d’intercomprensió entre parlants de català i, per exemple, parlants de llengües africanes. Se suposa que cadascú parlant la seva. Uns corallers de Calella de Palafrugell van a Cap Verd i es comuniquen a la perfecció amb un indígena: li revelen una recepta secreta casolana per curar-se els ulls i l’indígena els ho agraeix amb tots els honors. En l’explicació mítica de la fundació del monestir de Sant Pere de Rodes, la parla reposada d’un rosinc de set anys és la responsable que Cor de Pedra, el cap dels pirates, es converteixi en tots els sentits: canvia de nom, de territori i de religió. En una altra llegenda, veiem com el vailet de la taverna d’en Florian, a sa Riera, escoltava “embadalit” les aventures dels corallers grecs. No podrem saber mai si aquest nano es deixava fascinar per les narracions o per la llengua, o per totes dues coses alhora. Tota llengua primer de tot és so, una música que captiva i comunica… o que evoca exotisme i fa volar la imaginació.

Les nostres llegendes sovint parlen de llocs indefinits, sense precisar el lloc ni la llengua. A Begur, els pirates s’emportaren el pescador Nolasc, mentre pescava “calamars a potera”, en un país on “el sol sempre feria els ulls i l’aire tothora portava sorra i els cavalls tenien gep”. En un país on tot era tan diferent, la llegenda només podia que subratllar que era “en un país desconegut, de llengua desconeguda”. Tot això el fa més misteriós. Per potenciar l’estranyesa d’un invasor estranger, hi ha una llegenda que explica les malvestats de quinze pirates algerians a la costa catalana. El seu cap, Mahomet Amara, que tenia un “parlar gutural” i els seus companys van acostar-se a una casa. L’amo va intuir el perill, va sentir unes “veus en un idioma estrany”. Com en tants altres casos, en moltes llegendes les referències a les llengües dels altres volen potenciar la versemblança narrativa.

En les nostres llegendes, també podem trobar que es reforci l’alteritat no pas precisant que algun estranger parlava una llengua estranya, sinó tot el contrari, subratllant que aquest altre era un poliglot. En l’explicació mítica de la formació de les illes Formigues, hi apareixen uns pirates que parlaven “diversos idiomes”, però aquest do de ben poc els va servir, ja que segons la llegenda, el patró de Palamós, Sant Joan, va ajudar els palamosins petrificant els vaixells pirates que els volien atacar. I ara aquests vaixells suren sobre el mar: són les illes Formigues.

En les nostres llegendes, finalment, el monolingüisme en català és la clau per entendre’s amb tothom, fins i tot en els llocs més inesperats. Ens quedem i acabem amb una llegenda ben local. Un bon dia en Vidal de la Torrenyinca i en Xaiet surten a pescar i la boira és tan densa que perden tota referència del mar i de la terra, fins que van a parar a les costes de vés a saber quin país llunyà llunyà…

“Damunt les roques, en la llunyania es distingia una figura humana. Lentament, anava adquirint perfils definits.

Mira –va dir en Vidal de la Torrenyinca– allà as capdamunt hi ha un turc. El veus?

L’home de les roques portava les calces arromangades fins als genolls i, lligada al cap, la camisa per protegir-se de la calor. La pell morena, els cabells negres, destacaven entre la roba blanca. que enlluernava pel reflex solar.

I tant –va admetre en Xaiet–, un turc de cap a peus.

Els dos pescadors van vogar fins a tocar de les roques i es Xaiet, dret a la barca, va començar a cridar i agitar els braços, com un orat:

-Ei, ei, senyor turc! –anava dient– Sap com ho hem de fer per tornar a Cadaqués?

L’home de les roques se’l va mirar de dalt a baix. Va fer un parell de passes endavant i va cridar:

–Encara me remenaries sa soca des collons!

Els dos pescadors es van mirar, perplexos, més desorientats que enmig de l’espessa boira.

–Poc que ho hauria dit mai de la vida, que a Turquia parlessin català –va exclamar es Xaiet.

–Sí, noi –va dir en Vidal de la Torrenyinca–, és viatjant com s’aprenen ses coses.”

A l’altra punta del Mediterrani, un home de “pell morena” i  “els cabells negres” havia de ser, gairebé per força, un turc, però no era gens de preveure que pogués entendre i parlar… en un català tan local! En els nostres dies, vés a saber si la versemblança literària demanaria que els pobres pescadors s’hi adrecessin en català amb tota naturalitat. Com crearíem avui l’efecte sorpresa d’aquesta narració?

Deixem-ho en suspens. Per anar-hi pensant, aquestes festes, plenes de narracions i creences, poden ser una ocasió excel·lent per tornar als clàssics del gènere, com Joan Amades, o per descobrir veus noves de gran tremp literari, com Miquel Martín, amb les seves captivadores Llegendes de mar de la Costa Brava.

Bones lectures i bones festes!

Narcís Iglesias, membre de Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)