Llengües

Això que ha passat a Llagostera, benvolgut Martxelo, benvolguda Maria, no és gaire diferent d’allò que pot passar i de fet passa cada dia a bona part de l’estat espanyol. A ells, vull dir als espanyols, no els agrada reconèixer-ho, però el seu estat, que és provisionalment el nostre, és el que presenta més varietat nacional a l’actual Europa, llevat de Rússia, si també la incloem en el mapa. Però no ho viuen com una riquesa, sinó com un problema. Aquesta és la clau de tot.

Al final som gairebé la meitat els habitants nascuts a zones que no són a l’origen parlants de l’espanyol. I no parle sols de les sis comunitats autònomes oficialment amb llengua pròpia –tres de catalanes, dues de basques i Galícia. També parle de les nostres limes particulars, com ara la Franja de Ponent aragonesa i el Carxe murcià, en el cas de la llengua catalana, i del Bierzo o Sanabria a Castella-Lleó, Eo-Navia a Astúries i la Vall de Xàlima a Extremadura, en el cas de la llengua gallega. Però també de la Vall d’Aran occitana o de tot el territori de la llengua asturiana i lleonesa i de la llengua aragonesa, pràcticament sense reconeixement oficial. A banda l’àrab i l’amazic originaris de les dues ciutats sobre les quals Espanya manté sobirania a l’Àfrica.

Aquesta enorme varietat i diversitat, com és lògic, amaga situacions molt diferents. Però hi ha un denominador comú. Per a l’estat espanyol, les llengües que no siguen el castellà sempre són considerades un perill. I n’és una prova l’obcecació a no permetre’n l’avanç més mínim ni en els casos més agònics. Valga per mostra l’oposició que l’asturià siga llengua oficial, com demana exemplarment i constant bona part de la població, o la persecució d’accions tan simples com la retolació i la toponímia en llengua aragonesa com hem vist fa poc, una altra volta, en el cas del nom en aragonès de “Uesca”.

I si ells van contra totes les llengües, quina conclusió en podem traure sinó que el seu projecte és liquidar-les? Històricament ha estat així, d’una manera brutal o refinada, segons el període. I actualment és així i les polèmiques constants no en són sinó la prova. La prova també, diguem-ho tot, del fracàs del seu estat. Durant la transició provinent del franquisme va poder semblar que acceptaven la diversitat per construir un espai de convivència. Avui és evident que no poden. No en són capaços.