Llenguansietat

No fa gaire parlàvem aquí mateix de l’ecoansietat, un neologisme que s’explica sol, arran de la profunda preocupació de molts jóvens –i grans– per les possibles conseqüències irreversibles del canvi climàtic. Ja heu llegit el títol d’aquesta peça, i el tocarem, però abans ens hem de remuntar a una altra provocació: que, pel que fa al planeta minúscul que és la comunitat de parla catalana, en aquests quatre bocins de terra on encara som, l’emergència lingüística té, com en diu el jovent, “vibres” d’emergència climàtica.

Només hem de canviar d’escala: en l’emergència lingüística també hi ressonen anys d’advertiments, de sentir-nos dir que la situació cada cop és més preocupant; que les institucions tenen el cap posat en un forat; que tots els indicadors indiquen que; que si continuem igual, arribarem al punt de. I tot això alhora que sentíem dir, també, que no n’hi havia per tant; que el sistema actual és un model d’èxit; que hem superat moments més foscos a la història i que ara estem més bé que mai. Com amb l’escalfament global, una mateixa realitat donava lloc a discursos catastrofistes i negacionistes, amb acusacions creuades de derrotisme i de cofoisme, fins que sembla que hem arribat a un cert consens que bé no estem, que la globalització ens ha agafat a contrapeu i que ja ens hi podem arromangar.

Servidora, sense haver viscut el franquisme per comparar, i amb l’única experiència de quaranta i molts anys com a usuària de la llengua, trobo que l’última dècada ha estat com caure pendent avall. A la gran ciutat, ara ja vas a bufetada diària, només t’has d’aixecar pel matí i anar-t’ho trobant. Que algú que treballa de cara-al-públic no t’entengui; o que t’entengui però de mala gana perquè no canvies d’idioma i el fas pensar massa; o que t’atengui en castellà essent clarament escolaritzat aquí i amb el nom catalaníssim a la solapa, són variants que ja formen part de la meua quotidianitat. I a mi tant se me’n fot una situació com l’altra, que sigui volent o sense voler, perquè el resultat al final és el mateix.

Ho exemplifico amb una experiència recent en uns grans magatzems “culturals”, on tres de tres dependents se’m van adreçar en castellà, pam, pam i pam: perquè, alhora que m’atenien, feien una altra feina, la de recordar-me l’un darrere l’altre que a) la meua satisfacció com a possible clienta els era igual, perquè no els feia jugar-s’hi cap garrofa, i b) que això meu –aquesta història de la qual formo part– per ells ja s’ha acabat, si és que als seus ulls havia existit mai.

Això és el que entenc jo per consciència lingüística, més que allò altre: la sensació de no poder descansar en cap moment de ser-ne conscient, d’aquesta llengua que parles. Ca-ta-la-na. I cada dia que passa hi ha més situacions quotidianes que et recorden aquest error del sistema en què t’has convertit, que t’obliguen a fer-te conscient de qui ets, on ets, d’on véns, on vas, quan tu només volies comprar un cable de xarxa i prou, o prendre una infusió i prou, o fer la declaració de l’IVA i prou, o fer-te una anàlisi de sang o [insereix aquí la teua aventura] i prou.

La consciència lingüística és com un ditet torturador que et toca contínuament l’espatlla: xxt, xxt, catalufa, que ja t’atenen, prepara’t per mantenir la llengua; xxt, xxt, que ja et toca, mentalitza’t que no podràs dir tot el que voldries dir tal com ho voldries dir; prepara’t per si et cal pensar sinònims, gesticular com a l’estranger, recitar ben a poc a poc els números del mòbil. Xxt, xxt: fa el ditet cabró, sense descans, rabejant-s’hi en el pitjor moment, a veure fins on aguantes, ca-ta-la-na: quan tinguis pressa perquè perds el tren, quan estiguis trinxada de dolor al paritori, quan el xiquet se’t posi a quaranta de febre, quan hagis d’enterrar els teus, quan no t’aguantis els pets i t’hagin de canviar els bolquers.

Parlem d’un dret humà, i haver de pidolar que se’t respecti és esgotador, desgastador, fot de mal humor, perquè després et vinguin els privilegiats a dir-te que tot això que passa és perquè no has estat prou simpàtica: mira, em faltarien mans, per poder girar tanta cara. I tu mateixa, que fa vint anys enraonaves el castellà a la mínima, que en mala hora vas caure del cavall, ara només voldries la despreocupació ja no dels privilegiats, sinó la dels teus amics indepes que canvien d’idioma amb els cambrers, i que quan els demanes la raó et diuen que ai, és que no me n’adono, és que ho faig sense pensar. Ah, qui pogués reviure-ho ni que fos un dia. És com abans de descobrir el feminisme i tants altres -ismes que ja no et deixen tornar a veure la realitat igual: qui pogués recuperar aquesta pau de la pre-consciència lingüística i deixar-se anar, i despertar-te un dia als cent anys, dir “buenos días” als hologrames dels menuts de la família, demanar la pastilla “por favor” al robot cuidador i aquí no ha passat res.

La sensació és comuna a tots els col·lectius discriminats, però no per això és cap consol. Als conscienciats, la càrrega mental d’haver de viure tot el que vius amb aquest afegit, amb aquest “a més a més” que grava tot el que fas i tot el que tens pensat fer, des d’ara fins a l’última alenada, serà un miracle si no ens acaba portant al divan. No sé si arribarà a llenguansietat, però de regiramenta, de moment, tanta com vulguis: no només a gran escala, per la percepció que el planeta lingüístic que habites va pel pedregar, sinó també a una escala íntima, per cada punxadeta quan perceps que tal expressió o tal paraula potser és l’última vegada que la sents, o l’última vegada que te l’entenen; i sobretot, a escala col·lectiva, per la desesperança –la desesperació– de veure encara tants catalanoparlants adreçant-se en castellà a altres catalans, perquè “ho faig sense pensar”. I és que tampoc no hi ha cap planeta B, per a la llengua, i si algun dia falla, no podràs fer les maletes i anar-te’n enlloc més que puguis considerar casa.