16.07.2019 - 21:50
A la cua del supermercat m’adono que he oblidat les bosses. Després de dir bon dia, demano cinc bosses a la caixera i continuo buidant el carro. Estic tan absorta en els meus pensaments que no he sentit que el xiulet tan característic del llegidor del codi de barres s’ha aturat. Miro la noia i no veig les meves bosses, els productes s’acumulen en la cinta transportadora.
—Necessito cinc bosses, si us plau —repeteixo.
—¿Cómo? —em pregunta.
De cop els meus pensaments s’han esvaït, la caixera ha captat tota la meva atenció, la miro –és molt jove–, ella em mira, observo la cua darrere meu. La torno a mirar als ulls sense parpellejar, estic cansada, respiro fondo i repeteixo a poc a poc, vocalitzant:
—Cinc bosses.
—No la entiendo —respon altiva.
Com m’ha de comprendre? Acabo de baixar d’un tren, he fet un munt de quilòmetres, estic omplint la nevera i en arribar a casa he de buidar la maleta i fer la bugada, a més d’acabar un article i continuar la novel·la que tinc a mitges, tot això abans de tornar a fer la maleta per agafar un altre tren. És impossible que m’entengui.
—Cinc bosses —repeteixo, encara més a poc a poc. No és tan difícil, només són dues paraules.
Creix la cua darrere meu. La noia aixeca la mirada i parpelleja durant uns segons.
—Le he dicho que no la entiendo —repeteix aixecant la veu com si jo fos sorda.
Jo sí que l’entenc, i tant! Sóc una senyora del segle passat, m’han adoctrinat en la seva llengua, quan era petita no s’ensenyava català a l’escola. Per a mi no és difícil traduir la frase, però no he vist en ella ni una mica de respecte per mi ni per la meva llengua.
Torno a mirar al meu voltant, la cua és considerable, la gent em mira malament, no saben què passa, tinc tota la compra sobre la cinta transportadora de la caixa. Observo els cartells de les ofertes, l’etiquetatge, tot està en espanyol. La caixera i jo ens mirem fit a fit. Ja sé què ve a continuació, però m’és igual si la noia és de Salamanca, si s’ha creuat caminant el Machu Pichu, o si tot i que els seus pares són del Cabanyal ella té una deficiència hormonal per a comprendre el català. Estic cansada. No ho estic pel tren o pels quilòmetres, ni per la bugada, ni per la compra, ni per la novel·la ni l’article. Com la Rosa Parks, estic fatigada i cansada, farta de cedir.
—Cinc bosses —torno a repetir.
Ella em dedica una mirada furibunda, mira la cua i les males cares dels clients, i de cop, com per ciència infusa, el do de les llengües l’ha posseïda, em dóna cinc bosses. Observo la compra.
—En realitat, només en necessito quatre.
I marxo. Malgrat la victòria, em sento derrotada, cansada i amb dolor de llengua, com diria el meu estimat Enric Larreula.