La llengua de signes catalana juga a segona divisió

La llengua de signes catalana (LSC), com el català i la resta de llengües de ple dret, té un reconeixement legislatiu mitjançant la llei 17/2010 de 3 de juny de la LSC, que indica que és la llengua pròpia de la comunitat sorda signant de Catalunya. Tanmateix, aquest reconeixement no la converteix en una llengua oficial del país. Tot i que la llei era ambiciosa, el desplegament de molts aspectes ha fet curt i la manca de pressupost destinat a les ajudes per a promoure la LSC és lluny de ser el necessari. Avui, Dia Internacional de les Llengües de Signes, analitzem tota la feina que encara cal fer per equiparar-la a la llengua catalana oral.

Tal com passa amb el català i qualsevol llengua amenaçada, la LSC necessita una cura i atenció especial que la revitalitzi i revalori. Però, per tal d’aconseguir-ho, els experts diuen que cal canviar la mirada que hi tenim: “La LSC encara és molt menystinguda i infravalorada”, lamenta Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga i logopeda experta en educació d’alumnes amb sordesa i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

De fet, el menysteniment ve de lluny, i la “castellanització” també és una realitat en la LSC, que s’ha perpetuat a causa d’un ensenyament deficitari. La dictadura franquista va prohibir la LSC, de la mateixa manera que va prohibir el català, i no va ser fins als volts del 1983 que va començar a ser la llengua oficial a les escoles de sords. Per això, és habitual que la gent gran sorda parli en castellà oral tot i que signi amb LSC. “Els professors especialistes en LSC són majoritàriament alumnes d’escoles en què se’ls ensenyava només en castellà, i els aprenents de LSC l’han anat aprenent amb components bucals de l’altra llengua. El català és una llengua poc arrelada i no habitual en el col·lectiu de persones sordes que pertany al moviment associatiu de Catalunya”, explica Vinardell-Maristany. Però ara la tendència s’ha revertit lleugerament, i els joves ja comencen a fer servir la llengua oral i escrita catalana amb la llengua de signes catalana.

Manca de formació professional

“Actualment, tenim la LSC com a objecte d’estudi a l’Institut d’Estudis Catalans, tenim el Consell Social de la Llengua de Signes Catalana, el Departament de Política Lingüística promou unes quantes iniciatives de suport a la llengua, i a les universitats fem recerca sobre la llengua i en formem intèrprets. Però, malgrat tot, l’ensenyament de LSC a infants sords encara presenta moltes mancances de recursos”, avisa Josep Quer, professor de recerta ICREA i director del Laboratori de Llengua de Signes Catalana (LSC Lab) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). De fet, la UPF és l’únic centre dels Països Catalans que ofereix la formació d’intèrpret de LSC. Fa anys hi havia un cicle formatiu de grau superior d’intèrpret de llengua de signes, però el 2015 va desaparèixer i es va transformar en grau universitari.

Tanmateix, les condicions laborals i la poca oferta professional existent fa que molt pocs estudiants del grau en traducció i interpretació optin per especialitzar-se en LSC. És un fet: sempre trobaran més feina essent intèrprets de qualsevol llengua oral que no pas de LSC. “Que hi hagi prou intèrprets professionals no és només un problema d’oferta, sinó de dignificació de la professió. Molts intèrprets formats acaben deixant la pràctica professional per les condicions sovint precàries que es troben, un desavantatge greu respecte dels intèrprets de llengües orals”, denuncia Quer, que creu que també cal formar intèrprets entre la LSC i les altres llengües orals més enllà del català o el castellà.

A banda, es pot aprendre LSC en unes quantes associacions de sords i en més centres especialitzats, però sempre s’hi imparteix un nivell inicial o mitjà. L’EOI de Drassanes de Barcelona, per exemple, també ofereix cursos dels primers nivells de LSC. Per tot plegat, Vinardell-Maristany considera que la transmissió qualitativa de la LSC corre perill: “No hi ha professionals sords als centres ordinaris ni als serveis educatius específics CREDA que puguin donar un cop de mà en una correcta transmissió o modelatge de la LSC, a més de poder desenvolupar altres tasques professionals. És com una Catalunya sense parlants nadius en català, o una Vall d’Aran sense parlants aranesos”, denuncia.

Una llengua que juga amb desavantatge

El dia a dia de les persones sordes evidencia la barrera que existeix entre la LSC i la llengua catalana. Marc Tapia, vocal de política lingüística de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), denuncia que no hi ha prou intèrprets que acompanyin la gent sorda a fer tràmits quotidians, com anar al metge, al banc o a la tutoria d’una escola i que això la perjudica: “Potser demano un cita per al metge i me la donen per a l’endemà. Llavors, he de preguntar si hi ha algun intèrpret disponible per a demà: si tinc sort, en tindré, si no, no. Cap a l’any 2000 hi havia aproximadament uns 22 professionals de la interpretació de llengua de signes catalana per tot Catalunya, i ara ens hem quedat amb 11. Antigament, sí que hi havia més flexibilitat, però amb la limitació pressupostària que té ara la Generalitat de Catalunya, no arribem a tots els serveis.” Així doncs, per a pal·liar la manca d’intèrprets, usen les eines que els dóna la tecnologia: les videotrucades, normalitzades d’ençà de la pandèmia, són molt útils per a la comunitat sorda; o, a l’hora de visitar museus, poden accedir a contingut pre-enregistrat en LSC per mitjà de codis QR. Tanmateix, i tot i que Quer admet que s’han fet algunes passes endavant en l’accessibilitat en LSC a l’administració, diu que la seva presència als mitjans continua essent molt limitada. “Encara hi ha molta feina a fer”, rebla.

Aprendre LSC a l’escola, l’obstacle principal

Les barreres per a equiparar la LSC a la llengua catalana ja comencen a l’escola. Al voltant d’un 90% o 95% dels infants sords neixen en famílies oients que no saben llengua de signes catalana, i s’estima que només un 5% o 10% dels infants sords tenen la llengua de signes al seu entorn immediat durant els primers anys de vida, un període clau per a l’adquisició d’una llengua. “Si els pares opten perquè el fill adquireixi la LSC, caldrà que sigui en un entorn on pugui tenir aquesta exposició. Que els pares aprenguin la llengua de signes és decisiu i no sempre és fàcil, però sobretot cal tenir escoles bressol i centres de primària i secundària on hi hagi un currículum bilingüe entre la LSC i la llengua catalana”, explica Quer.

L’inconvenient és que l’ensenyament escolar en LSC s’ofereix en poquíssims centres. A Catalunya, tan sols hi ha l’escola bressol municipal Forestier, l’escola municipal Tres Pins, i, d’ençà d’aquest curs, l’institut Bosc, tots tres a Barcelona. A banda, hi ha l’escola d’educació especial Josep Pla, específica per a alumnes sords, també a Barcelona. Una oferta molt escassa –quatre centres per a tot el Principat– i extremadament centralitzada que fa que molts alumnes sords que no viuen a prop de Barcelona no puguin accedir a aquesta educació bilingüe en LSC, i que hagin d’estudiar en escoles ordinàries, en què els recursos i els professionals són insuficients. A més, les escoles i instituts no tenen professionals sords, excepte un centre. “No hi ha prou recursos per a cobrir les seves necessitats educatives. Això pot causar molts problemes d’autoestima i psicològics, perquè els nens, quan comencen a ser una mica més grans, necessiten comunicar-se, però en una classe amb vint alumnes oïdors, com es faran entendre?”, es pregunta.

Per la seva banda, Marian González, presidenta de l’associació de famílies Volem Signar i Escoltar, reitera que tenir accés a l’aprenentatge de la LSC és molt complicat. “El Departament d’Educació, fins fa un parell de cursos, deia que teníem a prop de quaranta centres bilingües arreu del territori. El problema és que fan servir el terme de bilingüisme erròniament. Sovint ho fan servir quan algun professional amb algun alumne sord es comunica en LSC”, es queixa.

En aquesta línia, Fesoca recorda el cas d’un noi de Berga que es va haver d’esperar tres mesos a tenir l’acompanyament d’un psicopedagog a l’escola (no li van oferir mai un intèrpret de LSC, que seria l’opció ideal), i per això va perdre prop d’un trimestre de classes. A més, la federació explica que cada començament de curs els intèrprets per als alumnes sords en escoles ordinàries arriben, de manera habitual, dues setmanes o tres tard, fet que deixa desemparats aquests alumnes al començament de curs.

Tapia denuncia que, tot i que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya estableix que els alumnes sords han de tenir el 100% de les hores lectives cobertes, aquesta xifra no es compleix. “És un problema pressupostari, però també de manca de voluntat. Tenim lleis que ens emparen, però que no es compleixen”, assenyala. “Fa dècades que des d’Educació –concretament, des dels serveis educatius CREDA– no es promou ni es tracta la LSC com una llengua més”, detecta Vinardell-Maristany, que diu que actualment la llengua de signes catalana no es transmet correctament ni òptimament als alumnes sords: “La immensa majoria dels professionals –el 99% no són sords– no tenen la fluïdesa o competència signada que tenen en català, i cometen errors”, assenyala.

Tàpia, Quer i Vinardell-Maristany fan una petició: que tots els alumnes catalans també aprenguin LSC a l’escola, igual que aprenen anglès o més llengües: “El coneixement social i la presència real de la llengua de signes catalana podria ser molt més gran si s’oferís com a assignatura dins el sistema educatiu”, explica Quer. I Vinardell-Maristany s’hi afegeix i recorda els beneficis cognitius i psicolingüístics d’estudiar català i LSC: “Hi ha la concepció generalitzada que no la llengua de signes catalana és necessària per un parell d’arguments que són erronis: que podria interferir en l’aprenentatge de la llengua oral i de l’estimulació auditiva, i que l’alumnat sord ‘parla i sent’, de manera que ‘no cal la LSC’. En la detecció de la sordesa i l’acollida inicial, molt poques famílies reben informació sobre els beneficis d’adquirir la llengua de signes catalana com una llengua més.”