15.02.2019 - 21:50
Una de les claus de la normalitat d’un territori és respectar-se a si mateix. I com ens podem respectar com a societat? Doncs, en primer lloc, respectant-nos com a persones. Tota aquella col·lectivitat que no creix cap a la societat del benestar (amb tot el que significa) no respecta a cadascun dels individus que en formen part d’ella. Les col·lectivitats tenim sentit perquè estem formades per unitats, i en el moment que no pensem en la millora i la dignificació de cadascun d’eixes unitats, el sistema decau i comença a ser corrupte.
Però en segon lloc, el respecte també té un sentit col·lectiu. La globalització comporta un gran avanç, cap a la multiculturalitat. I eixa multiculturalitat simbolitza l’acceptació d’altres visions de la vida, altres llengües o tradicions, i al mateix temps mantenint, cuidant i integrant-les en les nostres pròpies. La clau del futur, doncs, és la integració, la tolerància, la multiculturalitat i el respecte cap a les diferents visions de la vida.
I per al bon funcionament de la societat, ens cal un bon funcionament d’allò que ens és comú, d’allò que ens és públic, l’administració. Al cap i a la fi, l’administració és el resultat de les regles comunes que ens hem donat la col·lectivitat per a fer funcionar la nostra societat de manera òptima, bé des d’un punt de vista representatiu i executiu (polític) o bé des d’un punt de vista laboral (personal al servei de l’administració pública). Així doncs, són les persones que integren eixa administració les que tenen una important responsabilitat per a desenvolupar i fer funcionar la societat. La molta o poca qualitat de la funció pública és el resultat de les decisions que prenem com a col·lectiu. I si eixes decisions no respecten el doble vessant de la qual hem parlat abans (individual i col·lectiva) difícilment tindre una bona gestió pública.
Així doncs, un territori necessita estructures internes (administració) fermes, integrades i arrelades en la societat en la qual es desenvolupa. Per un costat, es requereixen persones a eixes estructures que siguen competents, preparades i donen resposta a les necessitats individuals i col·lectives. Però al mateix temps, eixes estructures i persones han de ser reflex i partícips de diferents expressions culturals d’eixa societat. I ho han d’estar, perquè sinó no ens respectem a nosaltres mateix i l’estructura comuna perd tot el sentit.
I ara, més de quaranta anys després de l’etapa democràtica al País Valencià, encara no hem aconseguit, com a col·lectivitat social, requerir que aquelles persones que treballen per al col·lectiu (funció pública) acrediten l’ús del valencià. El requisit lingüístic a l’administració valenciana és, així doncs, un exercici de respecte cap al col·lectiu. Un respecte cap a la multiculturalitat i diversitat del nostre poble. En aquests darrers anys poc hem avançat en aquest tema. El País Valencià, en la seua autoestructura funcionarial no ha caminat encara cap a l’aposta definitiva per la integració de la tradició, el futur i la multiculturalitat. Eixa aposta ha de ser el del requisit lingüístic en l’administració valenciana. Durant aquesta legislatura, hem vist iniciatives com la del president de les Corts, Enric Morera, qui ha treballat de valent per a dignificar la funció pública en valencià al nostre parlament. Al cap i a la fi, la dignificació i el respecte col·lectiu, la clau del futur com a societat, passa perquè cap ciutadana valenciana puga ser discriminada per qüestions lingüístiques. El País Valencià ha de ser un model de diversitat lingüística i multicultural on capiguem totes i tots i això significa fer realitat ja en la pròxima legislatura el requisit lingüístic a l’administració.
Rosanna Seguí, batllessa de Guardamar de la Safor i candidata a les primàries de Compromís a les Corts Valencianes.
